Inoblidables en Concert

La Simfònica de Cobla i Corda de Catalunya ens va oferir un concert Inoblidable a l’Auditori de Girona, sota la batuta de dos directors de les nostres comarques: Francesc Cassú, director de la Principal de la Bisbal i Carles Coll, director de l’orquestra de Cambra de l’Empordà.

En aquest concert i en el disc que han gravat d’ell ens ofereixen una amalgama d’estils que busquen expressament el contrast, escollint alguns dels grans compositors catalans (Mompou, Monsalvatge, Serra, Palomar. Cases...) , fusionant-los amb la Costa Brava i el seu centenari, La Nova Cançó i els seus 50 anys, les melodies més nostrades i fins i tot els més clàssics del rock català.

Tal com diu Francesc Cassú: “Tot plegat amb la serenor de la corda, la potència de la cobla, la màgia de l’arpa i la contundència de la percussió per crear aquest so simfònic que, des de l’Empordà emprèn volada i vol obrir-se pas fent servir la innovació i la qualitat com a eixos fonamentals”

L’espectacle va ser presentat, amb molt d’encert, per Martí Gironell, el presentador besaluenc de TV3 i autor d’alguns llibres com el tant conegut “El pont dels jueus”. També el vam tenir com a convidat a un dels sopars de “La Xefla”, així com als dos directors del concert. He de constatar que un dels músics de La Principal, en Gabriel Castelló, va ser alumne meu durant els seus primers anys d’escola. Fa goig veure a persones conegudes, exercint el seu ofici i oferint la seva feina, tot fent gaudir a un nombre tant gran de persones.

Ja fa un any es varen estrenar amb “Sardanes per al món” en el mateix escenari. Un conjunt de catorze peces de compositors del nostre entorn més proper. Entre elles m’agrada d’estacar “A Palmira”, de Jaume Cristau, dedicada a la dona del meu cosí Josep, que vam poder escoltar i ballar per primera vegada el dia de la seva estrena , a la plaça d’Orriols, després del casament de la parella, fa una bona colla d’anys.

Ja estem desitjant escoltar el tercer treball de la Simfònica d’aquí un any. A veure quin tema triaran per sorprendre’ns una altra vegada.

GARRICK

Em sembla que he vist tots els espectacles que EL TRICICLE ha portat a l’escenari. Des del seu començament ara fa 30 anys fins a l’últim, ara fa pocs dies al teatre Poliorama de les Rambles barcelonines.

Al començament actuaven per un públic infantil. Varen venir al teatre del Casal Popular dins la programació que Rialles va dur a terme en els primers mesos de la seva implantació a Palafrugell. Més tard els varem veure al llavors anomenat teatre Victòria, avui Teatre Municipal, i a l’envelat de les Festes de Primavera.

Abans d’anar-hi i mentre dinàvem ens preguntàvem, amb el grup d’amics que volíem assistir a la representació, del perquè del nom de GARRICK, que havien posat a l’espectacle. Cadascú deia la seva però no ho vam descobrir fins que una vegada ja al teatre ens ho van explicar els mateixos actors.

David Garrick va ser un reconegut actor anglès del segle XVIII. Els metges recomanaven les seves actuacions com una espècie de remei màgic, capaç de guarir qualsevol pena de l’ànima. Per això El Tricicle li ha volgut tributar un homenatge amb aquesta obra. Com en totes les seves actuacions segur que ho aconsegueixen.

Al final i com a celebració dels seus 30 anys d’actuacions ens van oferir una sèrie d’esquetxos repassant la seva trajectòria. Tothom els coneixia i els va aplaudir amb força, corejant les estrofes de “Soy un truhan, soy un señor” que tancava l’espectacle.

Un espectacle que haig de recomanar totalment, ja que en tot el que està passant a la nostra societat es necessari aixecar els ànims de la gent, que és el que es pretén des de l’escenari del Poliorama

.

Els llavis closos

"Et deixaré, si vols, la veu, mentre tu tens els llavis closos"

D'aquesta frase s’extreu el títol de l’obra de teatre que va representar LA GESPA TEATRE, de Palamós al Teatre Municipal de Palafrugell, basada en textos de l’escriptora Mª Àngels Anglada. Portar la veu d’aquesta escriptora a dalt d’un escenari és un repte força agosarat. Tal com diu el mateix equip de direcció : ”Sovint, sortosament, la il·lusió té més empenta que el seny i aquesta il·lusió és el que ens ha permès d’afrontar amb entusiasme el projecte que us presentem”

Us puc assegurar que aquest projecte ha arribat a una realitat plenament aconseguida. Tots els que érem al teatre ens vam emocionar amb la bellesa de les paraules dels diferents textos, extrets de tres de les seves obres cabdals: “Les Closes”, El Violí d’Ausschwitz” i “Quadern d’Aram”.

A “Les Closes” , Anglada rescata la memòria de Dolors Canals, una avantpassada acusada injustament de l’assassinat del seu marit i, a través d’ella, un fragment d’història d’aquest país. A les altres dues obres, l’autora colpida pels conflictes que sacsejaren l’humanitat al seu moment (Vietnam, Bòsnia...) decideix escriure sobre els camps d’extermini nazi i sobre el genocidi armeni perquè aprenguem l’experiència. “Les coses que passen si no es canten o s’escriuen, s’obliden”, diu.

Els actors es mouen en dues zones: En primer terme un personatges reals (la mateixa escriptora, una periodista i un lector) fan de pont entre el públic i l’obra de l’autora que es representa sobre unes plataformes situades a l’interior de l’escenari.

El final, construït a partir dels seus versos es converteix en un homenatge a l’autora. Homenatge que li reten els actors posant veu a la seva obra. La veu que Anglada va deixar als qui van haver de sofrir amb els llavis closos.

Anar a collir olives

Amb l’arribada dels dies més curts de l’any he tornat a sortir a caminar al començament de la tarda tal com havia fet els primers temps de la meva jubilació. A aquestes hores el sol ja no escalfa massa i la seva llum no molesta gaire encara que incideixi directament sobre els ulls. En una d’aquestes caminades vaig veure una imatge que feia temps, molt de temps havia desaparegut de la meva realitat més quotidiana: un grup de persones collint olives agenollades a terra. He de retrocedir a la meva infantesa per reviure una feina que es feia en dies que ja solien ser força freds i per tant d’una gran duresa.

Quan la gran fred de l’any 56 va matar la majoria de les oliveres, va representar un gran descans per moltes de les persones que havien de passar gran part de les hores del dia, de la temporada de la collita, amb els genolls enganxats a la freda terra i la punta dels dits que quedaven quasi balbs tot agafant un per un els petits fruits de color morat; el que em dèiem “tenir piulots”. Encara que això suposés haver de comprar l’oli. No sempre es consumia un oli de qualitat tot i ser produït pels mateixos pagesos. Algunes vegades es tornava ranci i abans no es deixava per fer-ne sabó havia de ser força dolent.

La temporada de collir olives era llarga, normalment de novembre a gener, i tothom col:laborava en aquesta feina. Els dies que no hi havia escola la mainada també hi participava i a la seva manera gaudia d’estar fent una feina amb tota la família junta, tot escoltant les converses dels grans i així anar-se assabentant de les coses de la vida, perquè encara que comentessin “compte que hi ha roba estesa” , sempre collíem alguna novetat que ens feia volar la imaginació.

A la vora de casa hi havia un trull on els homes hi anaven els vespres per tal de convertir les olives amb un dels líquids més apreciats per la nostra taula. Que hauria estat de les amanides sense quasi nedar en oli, ni poder-hi sucar uns bons trossos de pa que tenien tots els gustos haguts i per haver?. I d’aquelles torrades fetes al foc de la llar amb unes llesques de pa de tres quilos on escampar-hi un bon all-i-oli acabat de fer.

A cada casa hi havia un especialista per fer aquesta salsa que espantava tots els refredats propis del temps. Amb una cabessa d’alls sencera, sense treure’n els grills (no com ara que s’han d’eliminar perquè el gust no et torni a la boca) i un oli quasi espès en sortia un all-i-oli quasi de color verd on s’hi aguantava la mà de morter encara que ho tombessis.

Les olives eren una part dels fruits de la terra dels que s’havia de pagar els delmes al rector del poble. En el temps de la collita veia passat els pagesos pel davant de casa meva, amb un sac carregat a l’espatlla o a dins d’un carretó, segons la quantitat,i que anaven augmentant el piló a l’entrada de la rectoria. El capellà ja se’n cuidava de recordar-ho als feligresos els diferents diumenges a l’hora de missa mentre durava la campanya de la recollida.

La tranquil·litat d’una caminada és un bon moment per fer plans referents a les diverses activitats de la vida o per generar records, que qualsevol incident casual pot fer-nos tornar a la memòria i que sense ell qui sap quan haguéssim tornat a reviure, com el senzill fet d’anar a collir olives.

Fem panallets

Són un bon complement a una menjada de castanyes. Una menja típica d’aquesta època de l’any. Si cada cosa ja és prou consistent per ella sola, com ha de ser una combinació de les dues? Ara si hi anem barrejant glopets de moscatell, vi ranci, mistela, garnatxa, ratafia ... o de qualsevol altra beguda d’aquest tipus ens ajudaran a fer una combinació més lleugera al principi, però que propiciarà a menjar-ne una mica més del compte, amb les conseqüències que tots ja sabem abans de començar a ingerir-los. Però és que tot plegat és tan bo! I a més a més contribuïm a conservar les tradicions.

L’únic entrebanc és que ens hem de rascar la butxaca d’una manera força considerable. No vull dir que els preus siguin abusius, ja que els ingredients són molt cars i les hores de feina considerables. Per això proposo una recepta casolana que dona molt bons resultats i que a casa fem sovint. La fotografia del començament n’és un bon exemple i puc assegurar que són tan bons com fotogènics.

Aquí va la recepta:
- Prepararem una massa composta de:
. igual quantitat d’ametlla ratllada que de sucre (500 grs.de cada)
. 200 grs. de patata bullida amb pela i ben xafada. (Els puristes diuen que s’ha de fer amb ou i prou, però pels principiants és més fàcil fer-ho amb patata o bé moniato)
- Millor deixa-ho reposar una nit a la nevera, ben tapat amb paper film.
- Després farem “xurros” a sobre del pedrís i els tallarem a trossos iguals per facilitar la mida dels panellets.
- Untarem aquestes boles de pasta amb un ou deixatat per tal que s’hi agafin els pinyons. Aquest és el procés més delicat i entretingut. Amb molta paciència anirem prement-los un per un perquè tots quedin iguals i no quedin buits sense pinyons.
- Finalment els pintarem amb un pinzell mullat amb rovell d’ou per tal de donar-los un to daurat.
- Només faltarà posar-los en una safata coberta d’un paper adequat i una mica untat d’oli o empolsinat amb farina, per tal que no s’enganxin i seguidament posar-los sis o set minuts al forn, prèviament escalfat a una temperatura força elevada (200º). Per si de cas vigileu-los, perquè després de tanta feina...

- Si en voleu fer de diferents gustos només cal barrejar-hi: cafè soluble, cacau en pols, ratlladura de llimona, coco ratllat... i donar-los la forma que ens agradi. En comptes de pintar-los amb rovell d’ou millor arrebossar-los amb sucre llustre, per tal de donar-los-hi aquell to tan característic.

I res més, que us aprofiti!. No penseu en els quilos. Així no gaudireu plenament de la vida.

Temps de castanyes

En una ocasió només vam trobar aquesta

Mitjans de tardor, amb els camins plens de fulles i els paisatges emboirats, quan arriben les hores foscanes i ja necessitem una peça d'abric, encara que hagi fet un dia espaterrant, venen ganes de començar a tancar-te a casa i gaudir d'una bona paperina de castanyes acabades de torrar.

D'entre totes les fruites de temporada, la castanya segur que és una de les més populars. Tots els rituals que envolten la seva consumició li donen un aire especial, sobretot a les escoles. Segur que és allà on s'han conservat i fomentat les tradicions sobre aquest fruit tan especial. Avui dia no hi ha cap centre escolar, ni cap organització d'activitats infantils de lleure que no tinguin la castanyada dins la programació de festes anuals.

A casa hem menjat i torrat castanyes tota la vida. Recordo els freds vespres de novembre, quan amb els meus pares, asseguts al voltant de la llar, esperàvem que les flames tot passant pels forats de la paella posada sobre els tres peus annessin ennegrint els fruits del castanyer, mentre s'anaven obrint, pel tall que li havíem fet prèviament perquè no explotessin, i ens mostressin la seva carn daurada mentre s'anaven coent.

La castanyada més esperada per la mainada del poble era la que organitzava el rector del poble, el diumenge després de tots Sants, un cop acabada la funció religiosa de la tarda. Ens traslladàvem tots al costat d'un bosc proper, on els més grans eren els encarregats d'organitzar la cuita. Per acompanyar els deliciosos fruits torrats el mossèn portava un porró ple de vi de dir missa, que ens anàvem passant sota la seva vigilància perquè ningú és "torrés" més del compte. També solia portar un bon cistell de magranes, vermelles i daurades, acabades d'abastar dels magraners del seu hort i que constituïen un bon complement per acabar la festa.

Quan, per motiu dels d'estudis, vaig viure quatre anys al Collell, trobava molt a faltar les castanyes torrades de Galliners durant aquest dies de Tots Sants. Allà també em menjaven, però per comoditat ens les donaven bullides i no era el mateix. Ens les emportàvem al cine i un cop acabada la sessió quedava una catifa de pellofes a sota les cadires.

No recordo castanyades especials fins que vaig començar a fer de mestre. Com que per qüestions que ja se suposen em tocava ser-ne un dels organitzadors, procuràvem que la festa fos lluïda i envoltada d'un seguit d'activitats relacionades amb la diada que fes participar a tota la mainada de l'escola. Cada any tenia feina per trobar una branca de castanyer, amb el fruit corresponent, per tal de poder explicar els meus alumnes d'on sortien les castanyes.

Durant els vint-i-cinc anys de pertànyer a Rialles o a la Xarxa vaig contribuir a fer un ritual d'aquesta festa amb la mainada del poble. sembla estrany que una cosa que sembla tant simple pugui dur tant d'enrenou i hores de dedicació del grup de persones que la duen a terme. Des de demanar els permisos corresponents a l'ajuntament fins que podíem repartir les castanyes, passant per la contractació d'un grup d'animació, només els que han organitzat actes d'aquesta mena saben la multitud de coses que s'han d'anar fent i solucionant. Sort del grup de persones ben avingudes que ens divertíem per tal de fer-ne divertir a moltes d'altres i que acabàvem la festa, un cop tot net i endreçat, aprofitant el caliu de la cuita per fer unes costelles a la brasa com a base d'un sopar amb totes les nostres famílies.

A casa cada any continuem torrant castanyes. Es una tradició que no es pot perdre i menys quan altres costums foranies intenten substituir-la per altres actes sense cap mena d'arrelament amb la nostra terra.

Caminant amb els Matiners sempre dèiem que volíem passar per llocs on abundessin els castanyers i poder-ne collir els seus fruits. La majoria de vegades eren massa verdes i ens havíem de limitar a fotografiar-les o bé ja s'havia acabat la temporada. Només en una ocasió vam trobar el terra encatifat d'unes castanyes grosses i lluents, però estàvem tan cansants, després d'una pujada infernal, que ni un de nosaltres va tenir prou esma per collir-ne una de sola.