 |
| Refugiats de la guerra Civil a una platja del sud de França (Sapiens) |
Contínuament ens arriben notícies sobre refugiats d’arreu del món que han de
marxar de les seves cases i dels seus països per motius diversos. Sobre tot per
guerres sense sentit que sovint comencen
per pensar de manera diferent, per
perpetuar-se en el poder o per aconseguir-lo si no es té. Les conseqüències són
sempre esfereïdores.
Cada vegada que en sento parlar no deixo de pensar amb
els meus oncles i els seus dos fills, un nen i una nena, que van haver de
marxar cap a França a les acaballes de la Guerra Civil. Després de l’estada al
camp de concentració i ja establerts en un poblet del Roselló van perdre en
Joan, el meu cosí germà, víctima d’un atropellament.
Més tard els nasqué una altra filla, li van posar
Rossette (però nosaltres sempre li hem dit Rossita) i vam néixer el mateix any. Juntament amb la germana gran, la
Maria, es van establir com a hortolans i
es van integrar a la vida francesa.
 |
| Plaça de Torrelles de la Salanca (Viquipèdia) |
Quan jo tenia cap a nou anys ens van començar a venir a
visitar, a Galliners, la meva tia i les meves cosines. Cada nova vinguda era un
esdeveniment per la família; s’establien a casa dels meus avis anant a fer àpats diferents a casa d’un
germà o altre, on segur que es menjava com en una festa major per celebrar la
seva vinguda. Elles sempre ens portaven com a obsequi paquets de café, producte
que, com molts altres, aquí escassejava.
Durant els meus quatre anys d’estada el Collell vam
començar a cartejar-nos amb les meves cosines i quan vaig anar a estudiar a
Girona, durant les vacances d’estiu, passava uns temporada llarga a casa seva,
primer a Torrelles i després a Cornellà de la Ribera.
 |
| Corneillà de la Ribera (ajuntament) (Viquipèdia) |
Alguns anys feina una curta vinguda per matricular-me i
després tornava a anar-hi; sobretot les vegades que em vaig llogar per fer la
verema; s’havia de complir. Amb el que en van pagar per fer aquesta feina vaig
poder comprar-me el primer tocadiscos, el que a casa em negaven per ser una
cosa supèrflua i que per altra part tampoc es podien permetre.
Tinc una gran estima pels meus parents francesos, no ens
veiem gaire sovint, sobretot ara que els meus oncles ja no hi son, però els
recordo constantment a mida que es van succeint fets com els que ells van
sofrir. Durant les meves estades a França
no vam parlar mai de tot el que havien passat, ja es donava per suposat i no calia
remenar ferides que no duien enlloc.
