Quin estiu!!

Quin estiu! No tinc ganes ni voluntat per a fer res. Calor, calor i més calor; humitat i xafogor . Jo que sempre havia dit que preferia l’estiu a l’hivern, me n’estic desdient. Suposo que quan arribin les temperatures més baixes tornaré a canviar de pensament, però ara mateix començo a estar-ne tip.

També té la seva importància el fet de fer-se gran; prou que ens ho recorden tots els mitjans de comunicació haguts i per haver: “Que, a partir dels 65 anys, la gent gran begui aigua sovint! Que no surti a fora al pic del sol! Que...! Que...! A començaments de temporada, al sentir aquestes canterelles, em costa donar-me compte que estic dins d’aquest grup, per cert, ja ben sobrepassades les dates que donen el tret de sortida per tal de fer cas a aquestes recomanacions. I pel que em toca ja procuro adaptar-me a les circumstàncies climatològiques, com crec que fa tothom.

Com sempre els anys d’infantesa  venen a la memòria en aquests casos excepcionals. L’arribada de la marinada era com una alliberació quan a les hores del capvespre ens ajuntàvem alguns veïns, després d’haver sopat, per fer-la petar, tot esperant l’hora d’anar al llit, que solia ser  a hores no gaire tardanes, ja que a pagès semblava que el sol sortia  més aviat  i la feina s’havia d’adaptar al ritme de la pujada del termòmetre; termòmetre hipotètic, ja que no vaig sentir  mai a ningú  que parlés dels graus de temperatura a què havíem arribat. Ja es donava per entès que a l’estiu havia de fer calor i a l’hiverna havia de fer fred.

Durant  uns anys els incendis  forestals propers trencaven la monotonia dels estius. Deien que les enveges eren les que encenien els matolls que propagaven les flames cap al bosc. Llavors no hi havia bombers i tothom col·laborava. El meu pare que no tenia ni terres, ni boscos, havia passat algunes nits anant “a apagar foc” tot responent a la crida de les campanes, amb el so característic que identificava el que s’estava necessitant. Des del llit estant, amb la meva mare, seguíem l’evolució de les flames quan la foguera quedava emmarcada per la finestra de l’habitació.

Uns anys més tard  el meu fill i jo, al veure, des del terrat de casa les flames que sorgien per sobre del bosc situat a uns centenars de metres, ens vam oferir pel tal de formar part d’un grup de voluntaris per tal d’intentar que el foc d’aquests no s’estengués per marges i rostolls i arribés a llocs habitats. A una distància, crec que prou prudent, feia certa basarda observar com les flames saltaven d’un pi a un altre tot enfilant-se per les mates d’aritjols que pujaven pels seus troncs com si fossin torxes.

Tot plegat... , coses d’abans. Ara, també amb focs al bosc, i amb  altres focs que, no per menys físics, tan o més perillosos. Hem de procurar passar un bon estiu i ,després d’apagar-los tots, continuar amb el pas de les estacions que, com sempre, s’han d’anar esdevenint.

Ball

Aquesta i totes les imatges són extretes d'Internet

El nostre cos necessita moviment, no pot estar parat, sobretot quan et vas fent gran. S’han de buscar tots els moments per tal d’obligar-lo a fer una cosa o altre. Ja sé que moltes vegades fa mandra i és molt més còmode seure onsevulla, mirant la TV, llegint, jugant a cartes en algun cafè de la població o estirar-se fent llargues migdiades. I molt pitjor posar el cul en una cadira, avorrint-se tot donant voltes als pensaments que van fluint i que moltes vegades, a aquestes edats, no són el més alegres i esperançadors.

Hem de mantenir el cap despert i mentre el nostre cos ens hi acompanyi fer tots els esforços per mantenir-lo en bon estat tan físic com mental. Om pot preguntar-se a què venen aquests comentaris, si ja tots sabem aquestes teories encara que no les complim. Una petita experiència personal m’ha fet rumiar-hi més del que ja en tinc per costum.

A la meva dona i jo ens agrada ballar, però no d’una manera compulsiva, fins a deixar-ho tot per satisfer la nostra dèria pel ball ni per altres coses que ens agraden i interessen; tot té la seva justa mesura. Feia quasi dos anys que no trepitjàvem una pista de ball; l’última vegada que vam ballar va ser a bord d’un vaixell que ens portava de Civitavecchia a Barcelona.

 Dissabte  passat vam anar a la Festa Major del nostre barri; després de sopar no vam poder resistir-nos a la música dels ballables que interpretava el conjunt que els organitzadors havien llogat per animar el final de festa. Vam decidir-nos al sentir els compassos d’un bolero; jo que sóc el que més li costa moure’s dels dos vaig començar amb precaució i temor.

Podem dir que vam vèncer la primera por; al acabar-se la peça vam anar a seure i  al cap de poc vam tornar-hi. De mica en mica, tot reposant i tornant-hi una  altre vegada vam sortir a la pista vàries vegades, tot seguint els ritmes de swings, valsos i tot el que ens semblava que podíem ballar amb un mínim de seguretat.

Al final de la nit vam arribar a la conclusió de que  havíem recuperat part del nostre nivell ballable i sobretot, jo particularment, havia superat aquesta i altres pors per les que em veia sobrepassat en molts aspectes.

Aquest petit fet m’ha convençut, encara més, que mai hem d’afluixar. Hem de ser optimistes i adaptar-nos, dia a dia, a tot el que hàgim d’afrontar, encara que sorgeixin dificultats que semblin insuperables. I sobretot aprofitar les petites espurnes de les que ha  de sorgir tot allò que ha de fer la nostra vida més agradable.

Ultimes lectures 2015 (I)

He fet una tria dels cinc llibres que més m’han interessat o impressionat  en aquesta primera part de l’any. De tres d’ells no n’havia sentit parlar mai, ni tampoc dels seus autors; els  altres són un best-seller prou conegut i un llibre d’història sobre un temps prou significatiu del nostre país. Tots, però, tenen un rerefons de conflictes històrics.

“Retorn a Killybegs” de Sorj Chalandon (Tunis, 1952 – periodista i escriptor francès). És una gran novel·la inspirada en la vida d’un històric militant de l’IRA en l’època de Margaret Tacher:les vagues de fam, les vagues d’higiene...Tal com es diu a la presentació del llibre: “ El protagonista no és que fos un noi especialment violent. Simplement, hi ha situacions que et trien a tu. En tots dos sentits. En el de la fidelitat als teus, i en el de la traïció. Retorn a Killybegs és una història de traïció. Una història que ens hauria passat a gairebé tots. Si no ens hagués passat, possiblement hi hauríem deixat la pell abans d’hora. O seríem herois nacionals, ves a saber,”

”Berlín Alexanderplatz” d’Alfred Döblin (Polónia, 1878-1957). Metge i novel·lista. El sol fet d’haver estat a Berlín feia pocs anys ja em va fer decantar per escollir-lo. Publicat per primera vegada el 1929, el llibre reflecteix la vida a Berlín del període d’entreguerres, en els anys previs a l’arribada al poder del Partit Nazi. El protagonista és un ex convicte que es vol redimir  d’un crim involuntari que el va portar a la presó i a deambular després per la ciutat buscant oportunitats i enganyat per molts en els que ell confiava.

"Ens veurem allà dalt” de Pierre Lamaitre (París, 1951). Tal com diu la presentació:”A través d’una brillant fusió de ficció i realitat, de literatura popular i alta literatura, aquesta novel·la és un emocionant retrat de la Primera Guerra Mundial i de l’existència desoladora que van patir els supervivents. Guardonada amb el Premi Goncourt i convertida en un autèntic fenomen editorial a França, Ens veurem allà dalt ha captivat els crítics i els lectors amb una trama detectivesca, un estil molt cinematogràfic i el còctel d’humor, ràbia i compassió que Pierre Lemaitre condensa en aquesta obra rodona”.

“El llindar de l’eternitat”. D’autor super conegut, Ken Follet, no podia deixar de llegir el final de la trilogia, composta també per “La caiguda dels gegants” i “L’hivern del món”. Com tots aquests tipus de llibres d’història novel·lada han de ser llegits amb rapidesa per no perdre l’ interès i la concentració davant la quantitat de fets que s’hi expliquen i del gran nombre de personatges que hi intervenen. Si agrada llegir, sense trencar-s’hi el cap i es té temps per fer-ho durant  llargues estones, és una manera agradable i interessant de passar-lo.

I per últim un llibre d’història real: “Pàtria i progrés” .La Mancomunitat de Catalunya (1914-1924) d’Agustí Colomines i Aurora Madaula. Sempre m’havia interessat per aquest període de la nostra història i com s’ho havien fet Prat de la Riba i els seus col·laboradors per dur a terme tal quantitat de projectes disposant de tan pocs diners i només amb deu anys. Després de llegir el llibre el meu interès ha quedat compensat.

Nit d'havaneres

Ja fa alguns anys que no ens desplacem fins a Calella per assistir a la Cantada del primer dissabte de juliol de cada estiu. Sempre m’ha agradat aquest tipus de música que canta l’enyorança d’uns temps passats o bé que exalta personatges, paisatges i fets, tan d’abans com d’ara. Durant uns anys vaig ser vocal de la Fundació Ernest Morató i això em va fer conèixer  de més a prop l’origen i l’actualitat d’aquest tipus de cançons.

Ara les mirem des del menjador de casa, a la televisió,  però sempre amb el brogit de fons de la colla dels nostres fills, als que oferim el nostre jardí per tal de muntar-hi la infraestructura necessària per poder sopar  i gaudir de la projecció de la Cantada a una de les parets blanques, alternant amb banyades a la piscina per mitigar, com aquest any, les calors pròpies de l’època. Entre grans i petits, que ja són molts, ahir al vespre se n’hi van trobar 35, sense comptar-nos-hi nosaltres dos.

Tot  mirant el desenvolupament de l’acte des de la plaça del Port-bo, la nostàlgia em va anar minant; els records van fer forat i em van venir a la memòria les diferents anades a aquesta trobada anual.

Diferents ambients al jardí de casa per tal d'escoltar la cantada:
els de mitjana edat,  els fills més grans, els fills petits
que no es veuen  i els cotxets amb els bebès a dins.         

Les dificultats per trobar-hi aparcament, ens van fer decidir a anar-hi a peu des de Palafrugell i buscar un lloc adequat per gaudir-ne el millor possible, amb els nostres amics i veïns, en Miquel i la Montse. Al final el nostre lloc escollit van ser unes illetes situades davant de “La Platgeta”. Era una mica lluny, però copsàvem plenament l’ambient  i la música de l’esdeveniment.

Acabada la cantada compràvem un gelat  i enfilàvem el camí de tornada, deixant moltes vegades enrere als cotxes que feien el mateix camí per l’autovia. Al cap dels anys vam arribar amb el cotxe fins a Llafranc i des d’allà fèiem el camí d’anada i tornada pel camí de Ronda, que de nit és fascinant. També hi vàrem assistir des de la platja del Canadell, davant d’una pantalla gegant, amb els integrants dels grups Rialles d’arreu de Catalunya.

Neus Mar, amiga de la família, des del menjador de casa nostra.

En una edició teníem a casa  convidats una parella de Polònia, de Cracòvia concretament, amb motiu d’un intercanvi  entre una coral d’aquella ciutat i la “Nit de Juny” on hi cantava el nostre fill. Ells, els polonesos,  hi van anar amb tot els del seu grup i després, ja a casa, vam poder comentar l’esdeveniment.

Però el record que més em commou són les dues edicions en els que vam convidar als nostre consogres, de Torelló i d’Alcúdia, respectivament, per assistir a la cantada des de sota les Voltes de Calella. Ara en Jaume i en Pep ja no hi són i ahir els vaig tenir tan presents com si els tinguéssim  al nostre costat.