Campanades de boda

 

Amb la que ens està caient per tots costats, per dalt, per baix, pel davant i pel darrera, passar unes hores gaudint de les “animalades” (dit amb tot el respecte) de La Cubana és una de les millors maneres de treure’ns les cabòries del cap.

Les exageracions d’aquesta companyia teatral al portar dalt de l’escenari un fet tant normal com un casament fan donar compte a l’espectador, si analitzem experiències viscudes per nosaltres mateixos, que potser no estem gaire lluny del que arriben a fer algunes famílies en esdeveniments com aquest. 

A la segona part, com ja es costum a La Cubana, el teatre esdevé   una bogeria, amb la intervenció del públic a dalt i a baix de l’escenari. Quan un es  troba en la situació d’haver de participar en un espectacle, encara que no sigui el teu tarannà,  el millor és no resistir-t’hi perquè llavors és quan un et converteixes en el centre de totes les mirades i encara és pitjor. A més a més quan vas a veure  La Cubana ja saps amb què et pots trobar i si no vols ser objecte de les seves bromes el millor és triar una localitat que no estigui massa a prop del passadís central.

Feia temps que no em divertia tant en una obra de teatre; és del tot recomanable anar a veure “Campanades de boda” qualsevol tarda o nit al Tívoli, el teatre del carrer Casp.

Fer el turista a Barcelona

 Escales d'accés al Museu Picasso

Quantes vegades hem anat a Barcelona sense entrar a determinats llocs on els turistes fan cua, paguen i fotografien amb entusiasme. No una vegada o un dia determinat. No hi entrem mai, encara que sigui gratuït. En canvi agafem cotxes, vaixells i avions per anar qui sap a on per fer el mateix que fan els altres a la nostra capital. 

Ja fa temps que aprofitem qualsevol anada a Barcelona per esmenar aquest fet i procurem visitar exposicions, monuments, esglésies, museus ... Aquesta vegada va tocar la Catedral i el Museu Picasso i de retruc Santa Maria del Mar i la Fira de la 30ª Setmana del llibre català.

A quatre passes de la Via Laietana, al carrer Muntada, fem una petita cua per entrar al Museu Picasso, el primer de l’artista al món i el primer creat en vida d’ell. És un museu no massa gran però representatiu de les diferents etapes del pintor, entre elles les seves estades a Barcelona i a Horta de Sant Joan ( on també ja havíem visitat el museu i altres locals).  Com sempre passa en les visites als diferents  museus m’agrada poder gaudir en “directe” de les obres que en la meva època d’estudiant havia analitzat amb els professors corresponents i més tard en revistes i llibres d’art. En aquest cas els quadres de l’època blava i la interpretació que fa Picasso de les Menines de Velázquez.

Interior de Santa Mª del Mar 

Sortint del museu vam entrar a l’església de Santa Maria del Mar. Sempre es bo asseure’s en els seus bancs i observar el seu interior tot pensant que va ser aixecada per la gent senzilla del barri de la Ribera, concretament els bastaixos que portaven les pedres des de Montjuic i que tan bé reflecteix Ildefonso Falcones en la seva novel·la “La Catedral del Mar”. Si coincideix que durant la visita els llums estiguin encesos es pot gaudir doblement del que es considera l’exemple més emblemàtic del gòtic català.  En aquest cas tota la lluminària estava al màxim en motiu d’un casament que s’hi havia de celebrar. L’entrada dels integrants del convit va ser tot un espectacle sobre tot els de la part del nuvi, del que la seva mare semblava sortida d’un espectacle de La Cubana.

                 Des del teulat de la Catedral

Sempre havia tingut ganes de visitar la Catedral i això és el que vam fer tot pagant l’entrada corresponent. Al arribar a la taquilla ja vam tenir tres “decepcions”: no hi havia preu reduït pels jubilats, van tenir feina per trobar un fulletó-guia en català (després en vam poder agafar a l’interior) i a la meva dona li van fer tapar l’esquena perquè anava una mica escotada. La visita però va valer la pena: tot l’interior, amb els retaules dels diferents altars,  el claustre, amb les tretze oques, que simbolitzen els anys de Santa Eulàlia quan va ser martiritzada,  pujar a la teulada i gaudir d’una bona vista de tot Barcelona, dels vitralls il·luminats pel sol...

A la sortida ens vam trobar amb la gran producció de llibres i revistes de les diferents editorials catalanes i en català, a l’avinguda de la Catedral, allà on pel mes de desembre anem a veure la fira de Santa Llúcia. 

Tot plegat un bon grapat de sensacions i descoberta d’espais que no sabem aprofitar encara que les tinguem a tocar.

Serrat, Sabina i els transports públics

Amb motiu del meu setantè aniversari els nostres  fills ens van regalar les entrades per anar al concert  “Dos pájaros contraatacan” d’en Serrat i en Sabina al Palau Sant Jordi. Dos cantants, quasi de la meva edat, que poden aguantar tres hores dalt d’un escenari oferint un repertori variat i potent i amb les entrades exhaurides durant els dos dies que van durar els recitals.

Des de sempre he admirat en Joan Manuel Serrat com a cantant i com a persona. Tinc tots els seus discos, ja havia assistit a algun dels seus concerts, però anar-lo a sentir al Palau Sant Jordi, ple de gom a gom em va fer molta il·lusió. Acompanyat d’en Joaquín Sabina formen un duet irrepetible. A més a més de les cançons, els seus comentaris, les indirectes i també les “directes”, que es llencen un a l’altre formen part important de l’espectacle.

Vam gaudir molt amb la combinació de les dues veus, com deia el mateix Sabina: la de vellut d’en Serrat i la seva de paper de vidre; amb la força de no sé quants mils de vats una potent escenografia i l’acompanyament, en algunes cançons, de les veus dels quinze mil espectadors, la vetllada va ser espatarrant. Tot i que en alguns moments vaig enyorar aquells concerts  en els que en Serrat amb la seva guitarra, el piano d’en Ricard Miralles, que també hi era en aquesta ocasió, i pocs músics més, ens oferia les seves cançons d’una manera més intimista.

A més a més del concert, la part més positiva de tot plegat va ser el tracte que vam rebre dels transports públics de Barcelona en el nostre trasllat cap a Montjuic des de Poble Nou on teníem el nostre punt de residència per un cap de setmana a la capital. Sabíem els autobusos que havíem d’agafar i on havíem de fer transbord, però confiats com anàvem ens vam equivocar de direcció, tot i fer-ho a la línea correcta. Havíem sortit amb molt de temps per evitar qualsevol entrebanc, però no va ser així.

Els conductors dels dos autobusos van ser molt amables i ens van orientar molt correctament, però el temps passava. El segon ens va deixar en un lloc adient per poder agafar un taxi. El conductor d’aquest vehicle es va trobar en un gros embolic, a l’arribar a la Plaça d’Espanya el rellotge anava a més velocitat que els cotxes i el taxista patia tant com nosaltres. Era l’hora de començar i encara faltava un bon tros. Un municipal el va deixar passar per un lloc prohibit, en aquell moment. Quan vam arribar al Palau, l’entrada era a l’altre costat. Ens vam asseure a la nostra localitat quan, per sort amb un quart de retard, apagaven els llums i en Serrat i en Sabina sortien a l’escenari.

Al sortir un altre taxi, a quarts d’una de la nit,  ens va dur a Poble Nou. Era la festa i molts carrers estaven tallats.  El taxista no sabia per un passar, al final va parar el taxímetre i, amb tota l’amabilitat, ens va dur al nostre destí.