El Pedraforca

Fa pocs dies vaig llegir a El Punt que s’estudiava limitar l’accés a l Pedraforca per l’abús que s’ha fet d’aquella muntanya, considerada màgica per molta gent. Em va cridar l’atenció, sobretot, pels danys causats a la tartera, per la que, només l’any passat, hi van baixar més de setze mil persones. I perquè per aquesta tartera hi vaig patir molt la primavera de 1998, quan em dedicava a pujar muntanyes.

Una activitat que vaig fer durant durant sis anys, a raó d’una o dues pujades l’any, com ja he explicat alguna vegada. Una activitat en la que no s’ha d’abusar de les teves capacitats i anar adequadament equipat. L’única cosa que no vaig calibrar prou va ser la diferència d’experiència entre els altres integrants de la pujada i jo.

Després de conduir, cosa que no m’agrada gens, des de Palafrugell, vam enfilar el camí a un ritme una mica exagerat pel que jo necessitava. Quan vam arribar a dalt les cames em van quedar parades, em tremolaven i no em podia moure. Només de pensar que havia de baixar per sobre d’aquella quantitat de pedres em venien tots els mals. Jo, que sempre vaig carregat amb la màquina de fotografiar, no vaig tenir ganes de fer ni una sola fotografia.

Vam enfilar la tartera. Les cames no em seguien i només desitjava poder-me estirar en algun racó i posar-me a dormir. En un cel blau com mai i lluïa un sol espatarrant que escalfava amb tota la seva força. Se’m va acabar l’aigua i es va agreujar la meva situació. A l’any 1998 encara no hi havia aquest allau de visitants d’ara, érem molt pocs, els meus amics havien anat baixant i saltant i començaven a ficar-se pel mig del bosc. Em trobava sol, cansat i assedegat, però també vaig arribar a baix i em vaig refrescar amb l’aigua d’un safareig i vaig beure amb abundància. Quasi tot havia passat però vaig cedir les claus del cotxe a un company perquè no podia amb l’ànima.

He patit en altres caminades però com en aquesta mai. No em va servir d’experiència, però després d’una experiència de dotze hores trescant per les muntanyes de la Val d’Aran vaig prometre que mai més caminaria per l’alta muntanya i ho vaig complir fins al cap de prop de deu anys, quan, dic jo, tot fent broma, que per haver trencat aquesta promesa, ens van haver de rescatar amb helicòpter del refugi de Coma de Vaca

Cantàbria (i IV)

Monument a Fèlix Rodríguez de la Fuente a la Península de la Magdalena

La visita a Santander també va coincidir amb un dia núvol, però vam poder passejar per alguns dels seus carrers cèntrics i pels voltants del Palau de la Magdalena sense que la pluja ens destorbés. Els seus jardins, platges i edificis donen fe del seu passat com a centre d’estiueig dels reis espanyols a principis de segle. Varem trobar que no era una ciutat per veure de passada sinó per fer-hi una estada més llarga i amb tota tranquil•litat.
En un dia clar han de ser magnífiques les vistes des de la Península de la Magdalena, dels jardins del Piquío o la platja del Sardinero, però el temps atmosfèric no es pot triar i l’altre sempre és massa curt.
També vam visitar la catedral i la cripta, per mi més bonica i interessant que la primera, en la que el senyor encarregat de vigilar que no es fessin fotografies actuava amb un zel que semblava que se li escapava un tros de vida cada vegada que algú s’atrevia a disparar la càmera.

Interior de l'Església de Castro Urdiales

Castro Urdiales va ser un dels nostres últims destins. La nostra atenció es va dirigir a la part antiga de la població, amb el port, el castell de Santa Anna i el far, l’Església de la Assumpció i el pont Medieval.
A l’arribar a la porta principal el nostre guia va començar a fer la seva explicació de costum tot citant una sèrie de dates i dades, molt interessants, però de les que un no se’n recorda un cop acabada la mateixa. Quan un integrant d’un altre grup es va dirigir a nosaltres tot dient-nos que aquell senyor, el guia, ens enganyava i que el que deia no era veritat. Aquí va començar una discussió entre un i l’altre que va acabar quan ens van dir que havíem d’esperar i vam anar a passejar pel voltant de l’església i per sobre el pont medieval que més tard veuríem des de baix.

Port i pont medieval a Castro Urdiales

L’interior de l’església amb una sèrie de columnes, arcs i arcbotants que es creuaven feien un gran efecte sota la llum que entrava pels finestrals i l’artificial que encenia i apagava, segons el que ens explicava, un guia, voluntari parroquial, que a més a més ens deixava fer fotografies.

M’agradaria tornar a Cantàbria per tal de poder gaudir amb més tranquil•litat dels seus paisatges i de passejar amb més calma pels carrers de les seves ciutats, encara que, com els de Santander, el passeig marítim de Santoña i algunes més, portin noms i cognoms que només recordin una part dels que van protagonitzar els fets del nostre passat històric d’abans de la democràcia.

Cantàbria (III)

La cabina pujant pel costat dels
"Picos d'Europa"

El dimecres pel matí ens vam aixecar sota un cel ennuvolat. Era el dia d’anar a “ Los Picos de Europa”. Ja ens temíem el pitjor: arribar al nostre destí i no poder gaudir del paisatge que prometia ser esplèndid. A molta part del camí també ens va acompanyar també la boira. Al arribar al “desfiladero de La Hermida” vam anar observant alguna petita clariana que ens va donar esperances.
S’ha de dir que aquest congost de 21 km. és el més llarg d’Espanya. És impressionant circular entre dues parets que en alguns casos arriben als 600m. d’alçada, tot pensant que seria millor no trobar gaires vehicles grossos com el nostre en direcció contraria. A mida que anàvem avançant es va confirmar l’esperança i quan vam arribar als peus del telefèric el dia havia esdevingut immillorable.

Un dels corbs que buscaven menjar

Com sempre pujar a les altures, penjats d’un cable, impressiona. De fet l’ascensió amb aquest telefèric dura la meitat del que hi ha al Teide, així com el seu recorregut i la capacitat de la cabina, al que havíem pujat feia un parell d’anys i per tant ja no va ser tant impactant. Mentre pujàvem i baixàvem volíem fer alguna foto però els vidres blaus de les cabines distorsionaven tot el paisatge. Sort que a dalt el sol donava tota la naturalitat al que ens envoltava, fins i tot a una colla d’ocells negres (crec que eren corbs) que s’acostaven per agafar el menjar de les mans d’alguns dels visitants.

Pintures per il·lustrar el Beato de Liébana

Amb els ulls plens de naturalesa i meravellats pel que havíem vist i gaudit, vam parar a Potes per tal de dinar-hi. Mai, anant amb un grup, ens havien servit amb tanta rapidesa; les noies que servien estaven atentes a portar-te el següent plat tant punt acabaves, sense esperar ni un segon als demés comensals, aquestes si que anaven per feina. La cua de gent que pujava i baixava per les escales justificava les seves presses. Per això ens va sobrar temps per passejar pel poblet, per fer un cafè asseguts a la porxada del carrer principal i visitar una exposició sobre el Beato de Lièbana que ens va il•lustrar sobre la manera d’escriure i dibuixar dels monjos que havien habitat aquelles contrades.

Cantàbria (II)

Placidesa a Sant Vicente de la Barquera

En el transcurs d’un viatge no sempre pots visitar tots els llocs que t’interessen ni dedicar el temps que voldries a tots els punts del recorregut. Cantàbria no en va ser una excepció.

Vam arribar a Sant Vicente de la Barquera un matí una mica rúfol. Les magnífiques vistes de que hauríem gaudit només d’arribar, amb el “puente de la Maza” travessant la magnífica ria de Sant Vicente, van quedar una mica deslluïdes. Ens vam anar enfilant per carrers costeruts fins arribar a l’Ajuntament, el castell i a l’església de la Mare de Déu dels Àngels. Quan vam arribar a dalt el sol va començar a il•luminar el paisatge encara que no va quedar un dia clar com hauríem desitjat. Em va sorprendre l’interior de l’església gòtica per la seva grandiositat i la combinació d’arcs i capitells.

Allà es va produir una anècdota de la que no puc deixar de fer-ne esment. El guia ens va notificar que la visita a l’interior de l’església era facultativa i que per tant s’havia de pagar a part per entrar-hi. Una senyora tota enfadada va saltar en veu airada tot preguntant perquè s’havia de pagar al metge per entrar a una església.

El "Capricho" d'en Gaudí

El nostre pròxim destí va ser Comillas on la finalitat principal era visitar “El Capricho” del nostre arquitecte Antoni Gaudí. Durant el passeig pels carrers de la vila vam poder contemplar porxades, esglésies, balcons plens de flors, la “Fuente de los tres caños” de Domènec i Montaner ... L’obra d’en Gaudí prou coneguda per haver-la vista en multitud de fotografies i documentals em va sorprendre pel seu color i la seva estructura. Tot i ser una obra de joventut ja dona a entendre on arribaria l’obra del nostre arquitecte.

A Santillana del Mar

M’esperava amb molta il•lusió poder veure amb deteniment la població de Santillana del Mar, però va ser una visita massa ràpida per fer-me una idea de tot el que m’havien explicat d’aquesta població anomenada de les tres mentides, perquè” no és santa, ni és plana i tampoc té mar”. La colegiata estava tancada per obres, o sigui que una decepció més.

La parada a Isla va ser sobre tot per observar, una vegada més, els efectes de la marea i les formes dels conjunts rocosos que queden lliures quan el mar es retira. Era cap al tard i els efectes lluminosos del cel en les basses que quedaven a la sorra i en els colors de les barques, varades forçosament, eren bonics de veure.