Saurí

Cada dia, de dilluns a divendres i per correu electrònic, m’arriba un breu missatge amb una paraula o una expressió de la nostra llengua, amb el seu significat i un exemple d’ús, amb el nom de Cada dia un mot , des de RodaMots, una web a la que hom pot subscriure's-hi sense cap cost.

Una web, que per als que tenim interès i afecció pels temes de llenguatge és molt interessant. A més de conèixer paraules noves et refresquen la memòria sobre algunes altres que havies sentit o llegit en moltes ocasions i t’havien quedat oblidades en el record.

Avui per exemple m’ha arribat aquesta paraula:

saurí -ina m i f

DEFINICIÓ+EXEMPLE:

Persona que té o s'atribueix la capacitat de descobrir coses ocultes sota terra, especialment aigües subterrànies, valent-se d'una vareta o d'un pèndol.
Van contractar un saurí perquè els digués el lloc on havien de fer el pou.

ETIMOLOGIA:

De l'àrab zuharî, mateix significat, derivat de zúhara, 'planeta Venus', de zahar, 'brillar', per semblança de procediments entre astròlegs i saurins.

Es pot pensar com és que saurí, precisament, m’hagi cridat l’atenció. L’explicació és molt senzilla: Entre moltes altres virtuts i capacitats del meu pare l’ havia vist trobar aigua amb l’ajuda d’una vareta, em sembla que de magraner, o d’un rellotge de butxaca. Com tots els saurins es col·locava sobre el lloc que li deia l’amo del terreny i interpretava els moviments d’una i de l’altre per indicar-li el si per allà sota hi passava una deu d’aigua i la profunditat aproximada.

Per corroborar el que jo havia vist de petit i entendre amb claredat com es feia per trobar aquesta aigua subterrània qui millor que el meu admirat Josep Mª Espinàs que en el seu llibre “El nen de la plaça Ballot” hi podem llegir:

"A Seva vaig sentir parlar per primera vegada dels saurins, que trobaven l'aigua subterrània amb una vareta de freixe. El pare Figarolas hi tenia tractes, i un dia van anar amb un saurí a discutir sien un punt determinat de la finca hi havia aigua, i quanta aigua, i a quina profunditat. L'home tenia la vareta de freixe agafada pels extrems amb les dues mans, una mica vinclada, i passaven llargs segons en silenci. Tot em sembla estrany, però el que em semblava més estrany, el que em feia més efecte, era veure l'enorme respecte amb què els Figarolas, pare i fill, s'estaven quiets, i muts, mentre l'home escoltava no sé què".

Granotes, "gripaus" i altres animals

A ningú de la família li agrada tenir animals a casa, però ells, tossuts , hi venen per totes bandes. Hem tingut cadellades de gossos que s’amagaven al mig dels xiprers i no hi havia manera de trobar-los; només sentíem els seus lladrucs, de gana o de solitud. Gatets petits que amb forts miols buscaven a les seves mares; gats grossos que es cagaven i pixaven per tot arreu; fins i tot en va pujar un dalt la teulada i no hi va haver manera de fer-lo baixar durant una colla de dies.

Dragons que entren per qualsevol finestra i es passegen per tota la casa; juntament amb els centenars de sargantanes el nostre jardí sembla un parc juràssic amb miniatura. Cargols, abelles, coloms, garses ... i tres peixets de colors, aquests els hem portat nosaltres, que ens distreuen nedant contínuament dins una bassa.

A dins d’aquesta mateixa bassa s’hi han instal·lat unes granotes. No sé d’on han vingut però sovint en trobem dues de petites movent-se dins la piscina. L’altre dia van ser l’admiració del nostre net de nou mesos que va intentar tocar-les mentre la seva tia les tenia a les mans, quant, fent un bot una d’elles es va escapar saltant per la gespa.

Una nit ens va despertar un soroll que provenia dels radiadors de la calefacció, que com és normal ara estan apagats i vam voler saber de què provenia. Vam sortir a fora per comprovar que passava mirant la caldera que tenim en un barracot del pati. Quant vam obrir la porta principal ens hi esperava una granota, més grossa que les de la piscina, que fent un bot la vam tenir dins a casa. Els treballs varen ser nostres per poder-la fer sortir. Com que hi havia molta humitat, tot hi anant amb el pijama, vam aprofitar el temps per collir uns quants cargols que es passejaven per allà.

I els “gripaus”? Això és una altra història. Eren gripaus de dues potes i també van entrar sense permís al nostre jardí. A les sis del matí vaig sentir un soroll estrany sota la finestra de l’habitació on dormíem. Vaig voler esbrinar el seu origen i tot mirant per entre les barres de la persiana, a pocs pams de la meva cara, vaig veure un una camisa de quadres i una motxilla que es movien. El seu amo i algun “gripau” més anaven caminant a poc a poc pel costat de les parets de casa nostra. Què havia de fer jo en aquesta situació? Cridar-los l’atenció? Enfrontar-me a ells? Ni pensar-hi! Després de rumiar una estona, tot nerviós, a fi de trobar una possible solució vaig encendre tots els llums de l’exterior. Davant la lluminària van tocar els dos; per una altre finestra vaig ser a temps de veure un altre “gripau” que, amb tota tranquil·litat, sortia pel portal cap al carrer.

Al cap d’una estona varen passar per la vorera de l’altre costat un grup de sis o set joves caminant i enraonant amb tota normalitat. Un d’ells portava camisa de quadres i duia una motxilla a l’esquena. La meva dona seguia dormint plàcidament.

"Els carrers de Calella de Palafrugell"

De tan en tan acostumo a parlar de llibres, que he llegit i que m’han interessat per un motiu o altre. Avui parlaré d’ “Els carrers de Calella de Palafrugell” del qual, per motius obvis, em reservaré l’opinió, perquè l’ha escrit, o més ben dit l’ha elaborat un servidor.

Com el títol ja suposa consisteix, bàsicament, en una relació dels carrers d’aquest poble, en la que van apareixent per ordre alfabètic, acompanyats d’una fotografia de cadascun d’ells i de l’explicació del nom del mateix amb la data de l’aprovació per part del ple de l’Ajuntament de Palafrugell, donant especial èmfasi als que porten nom de personatges o termes calellencs.

Tot va començar fa molts anys amb uns articles, sobre els carrers de Palafrugell, que van aparèixer a la Revista de Palafrugell en la seva primera època. Els havia escrit en Ramir Medir i em van cridar l’atenció. Ha passat el temps i aquest tema ha anat interessant a vàries persones fins que amb la jubilació va arribar el meu moment.

La Conxa Saurí em va fitxar com a voluntari de l’Arxiu Municipal i la feina que em va encomanar va ser fer el Nomenclàtor del municipi. Vaig consultar altra vegada la Revista de Palafrugell que curiosament va començar a publicar-se l’any 1967, el mateix de la meva arribada a la vila. També em van servir molt els articles que va escriure la Conxa Saurí, directora de l’Arxiu, a la revista “Nou Palafrugell” , sobre els carrers que portaven nom de persona i els d’en Miquel Esteva a la Revista “Es Còdol” de l’AVAC de Calella (Associació de veïns i amics).

El que em va portar més feina, encara que no ho sembli, va ser consultar tots els llibres dels plens de l’Ajuntament, per tal d’esbrinar l’any de la seva aprovació i els canvis de nom al llarg dels anys. Aquest llibres ja els havia consultat en part, en la seva versió en microfilm, per tal d’ajudar a la meva filla en un treball sobre “Els alcaldes”. Ara en versió paper va ser més fàcil, però igual d’avorrit.

Un cop ajuntat el material conegut i completat amb el trobat en altres fonts es va publicar el “Nomenclàtor de Palafrugell”, que es pot consultar a la web de l’Ajuntament, on va acompanyat d’uns plànols orientatius.

Més tard, en Francesc Vaqué, president de l’AVAC, em va proposar de publicar el Nomenclàtor de Calella, donant-li cara i ulls per tal de celebrar els 50 anys de l’Associació que presideix. Em vaig oferir també com a fotògraf d’ocasió i em vaig passejar per tots els carrers del poble per tal de copsar el millor costat de cada un d’ells.

Amb aquestes passejades es van produir anècdotes com la d’unes senyores que es pensaven que era del cadastre o de l’ajuntament i que prenia notes i feia fotografies per algun motiu que podia perjudicar-les.

I així va arribar el dia de la seva presentació, el dissabte 10 de setembre de 2011 a les set de la tarda.

Quatre anys de blog!

Ja tenim l’estiu quasi passat. Just a la ratlla de jo tenir un any més entrarem a la tardor. Aquest blog també acaba d’afegir dotze mesos al seu caminar de quatre anys de durada. Si no es poden fer llargues caminades físicament, al menys les farem sobre la pantalla de l’ordinador.

Aquest temps transcorregut des de l’agost del 2010 ha estat , al menys personalment, força positiu. Ja vaig comentar en el seu dia el naixement del primer net, l’Arnau. També vaig dir que no m’agradava gaire de parlar d’assumptes familiars però aquest naixement és una de les coses més importants que ens han passat en els últims anys i val la pena fer-hi referència.
Els viatges preparats han arribat a bon port i mai tan ben dit: en un d’ells vam voltar per l’Adriàtic i les Illes Gregues i en un altre vam navegar pel Volga i altres rius russos de Sant Petersburg a Moscou, com ja he comentat força extensament; també va valer molt la pena, des de tots els punts de vista, la setmana passada a Berlín . Ara estem preparant, pel pròxim mes d’octubre, l’anada durant cinc dies a Cantàbria i la de quatre dies a Budapest. També en faré referència en aquest blog.
La meva “feina” a l’Arxiu de Palafrugell va donant els seus fruits. Després del Nomenclàtor de Palafrugell, que es pot consultar a la web de l’Ajuntament, de la col•laboració amb la revista bimensual Can Bec, publicada també per l’Ajuntament i fa uns anys d’una intervenció setmanal en un programa de ràdio sobre el mateix tema, ara serà presentat un llibret sobre “Els carrers de Calella de Palafrugell”, del que ja n’escriuré alguna cosa dintre de poc.
Per les festes de Nadal em van demanar la col•laboració: el director del “Pastorets” per tal d’escriure uns textos per la seva plana web i uns versos satírics que es canten al mig de l’espectacle i el rector de la parròquia també per escriure la felicitació d’aquestes festes dirigida a tots els assistents a les funcions religioses d’aquest dies.
Aquest any, tal com deia al començament, no he caminat gaire però he fet un descobriment: el ioga. El recomano a tothom. També en vaig parlar en el seu dia. I si el ioga agilitza el cos, un altre activitat que ara està de moda, agilitza la ment: els sudokus. Sabia de la seva existència però en vaig aprendre la mecànica dalt d’un avió, tornant de Berlín, de la mà del meu bon amic Josep Mª Soler.
També s’ha de dir, no es pot fer tot, he deixat una mica de banda l’assistència a espectacles i concerts i al cinema. Però no he deixat de llegir, això ja seria un pecat i dels grossos; com a mínim un llibre a la setmana s’ha d’anar obrint dia a dia per tal de copsar i aprendre amb el que ens volen dir els seus autors i sobretot mantenir viu el pensament i l’activitat intel•lectual en general.
El cos també té necessitat, molta necessitat, d’aliment material. Aquest any vam celebrar el sopar 250 o el que és el mateix els 25 anys de sopars de la XEFLA, l’associació cultural i gastronòmica a la qual pertanyem, amb un àpat a un restaurant d’en Nando Jubany i contant amb l’assistència com a convidat i conferenciant del Conseller de Cultura de la Generalitat Ferran Mascarell. Encara que hagi de menjar sense sal i tenir compte amb el beure, una vegada al mes no fa cap mal tal com ja em va dir el cardiòleg que em porta, al demanar-li si podia anar a aquests sopars: “Cómo médico tendria que decirle que no, pero socialmente le conviene, vaya, vaya tranquilo”
Després de tota una vida d’estar a l’ensenyament i amb una família que encara si dedica per mi ara comença un nou curs i per tant un nou any d’experiències de tota mena, deixeu-me desitjar-vos per tant, BON ANY NOU!!