Una imatge, un poema, una cançò ... (021)

Sempre es troben racons que criden l'atenció quan  es surt a caminar. Per això cada dia m'emporto la càmera,  per si de cas . Avui ha estat aquesta escala. Com que no he trobat cap poema adient m'he inventat aquesta curta ximpleria.

Do, re, mi, fa, sol, la, si...

... do ...

No és musical, no.

Només serveix,

per mirar el comptador.

J.V.C..C.

Un dia a l'aula

De tant en tant va bé recuperar el contacte amb l’aula. Aquella aula que va ser durant tants anys el centre de la nostra vida i que indirectament encara ho continua sent per mitjà dels nostres fills, mestres en actiu, i dels nostres nets que comencen la seva vida escolar.

Aquesta vegada vaig ser convidat, per una classe de primer de l’escola Carrilet, a participar en una conversa amb quaranta nens i nenes sobre les seves inquietuds en relació a l’evolució de la vida escolar des del temps dels seus avis fins ara. Un treball que ja havien fet prèviament a la mateixa aula, així com a cadascuna de les seves llars.

Com sempre va costar una mica trencar el glaç, però després tothom volia parlar sobre el que més els interessava del que fèiem els avis d’ara, quan anàvem a l’escola i del que feia jo durant els meus anys de mestre. Un dels aspectes que més els inquietava era el dels càstigs. “T’havien castigat mai?”. “T’havien fet posar els braços en creu i amb llibres a les mans?”. “Tu també castigaves als nens i nenes que tenies a la classe?”... Suposo que influïts pel que els havien explicat a casa seva. Les excursions, el menjador, les classes amb nens o amb nenes sols, els jocs... tot va passar pel sedàs de les seves preguntes.

Com altres vegades que he anat a altres escoles m’he trobat amb fills d’ex-alumnes que al moment de trobar-nos ja em diuen: “Tu havies estat mestre del meu pare, o de la meva mare”. I després de preguntar el seu nom mires de relacionar els trets de la seva cara amb els dels seus progenitors quan tenien la seva edat. 

En aquestes ocasions fa il·lusió trobar-me amb mestres que van ser antics companys meus i sobretot amb mestres que van ser antics alumnes. El que ha fet de mestre, com és el meu cas, es troba amb sorpreses d’aquestes a qualsevol lloc on va. Nois i noies o ja homes i dones als que moltes vegades els has de preguntar el nom , per no fer el ridícul i poder parlar lliurament d’aquells anys de treballar junts, cadascú al seu nivell, després d’haver-los reconegut i orgullós de que ells se’n recordin encara de tu.

Educació

No sé si per contrarestar tantes anades i vingudes sobre el tema (canvis de lleis, protestes sobre aquests canvis, declaracions i contradeclaracions...) o perquè és normal que se’n parli sovint per la seva importància, les últimes setmanes  he pogut assistir a tres actes sobre l’Educació, a la nostra vila. Tots tres molt interessants i  amb nombrosa assistència de públic.

Sota els auspicis de la Fundació Pallach es va inaugurar l’exposició: “La renovació de l’Escola Pública de l’Empordà a tot Catalunya (1900-1939”. A continuació el Dr. Salomó Marquès ens va donar la conferència “Per una escola millor: el paper dels mestres gironins (1900-1939)” i va seguir una taula rodona amb la participació d’en Pep Molero (director d’escola i ex-alumne) i Rosa Guàrdia (coordinadora del nou Moviment de Renovació Pedagògica de Girona). Tot plegat amb la presentació d’en Josep Mª Soler, president de la Fundació i molt bon amic. Així vam poder  reflexionar sobre el moment actual i el futur de l’educació al nostre país.

Al cap d’uns dies i com a complement de l’exposició es va projectar el documental “Las Maestras de la República”, Premi Goya al millor documental 2014. A la pel·lícula es reflecteix com les mestres republicanes varen ser unes dones valentes i compromeses que participaren en la conquesta dels drets de les dones i en la modernització de l’educació basada en els principis de l’escola pública i democràtica.

El tercer acte va ser la presentació del llibre “Educacionari. Una invitació a pensar i sentir l’educació a través de seixanta conceptes” de Joan Manuel del Pozo, professor Universitari i  Conseller d’Educació de la Generalitat  en temps de Pasqual Maragall, entre altres càrrecs polítics. L’autor ens va delectar amb la seva visió de l’educació. Abans de la seva intervenció la Núria Aupí, cap de l’Àrea d’Educació de l’Ajuntament, i en Josep Mª Soler, president de la Fundació Pallach, van anar intercalant opinions i lectures sobre alguns dels seixanta conceptes, tot alternant-se  en la presentació, fent-la del tot original.

Les plaques dels noms dels carrers al municipi de Palafrugell

Els noms de les vies públiques de Palafrugell, com a totes les poblacions,   estan reflectides per les plaques corresponents, que es col·loquen en llocs ben visibles per una bona informació dels ciutadans. Actualment, aquestes plaques metàl·liques, són de color blanc amb un ribet blau al voltant que les emmarca. El que ha anat variant és la forma, una mica més quadrada o més rectangular, amb l’escut de Palafrugell amb un disseny o l’altre, segons el pas dels temps; les més antigues porten un número dins un cercle que indicava a quina subdivisió de la vila pertanyia el carrer. 

 A les que s’han instal·lat els últims anys, quan la denominació correspon a noms de persones s’hi indiquen el motiu d’aquesta denominació personal i les dates de naixement i defunció.

Als carrers del centre de Calella hi ha moltes plaques de ceràmica d’estil ben diferent, dissenyades per Joan Pericot i  finançades per l’Associació de Veïns i Amics de Calella(AVAC). N’hi ha d’altres altres també de ceràmica però amb dissenys variats. 

A Llafranc, hi podem trobar també plaques de ceràmica amb el nom del carrer. Van ser fetes pel ceramista Vila Clara i van ser encarregades per Francesc Alsius quan era regidor de l’Ajuntament. Estan formades per sis rajoles quadrades, de  colors marrons  i totes tenen un dibuix al·lusiu a la denominació; dibuix que sol canviar quan hi ha dues plaques al mateix carrer. A cap d’elles hi posa “calle” al davant del nom corresponent; sembla que quan es va demanar la seva col·locació, es va fer per “las siguientes calles”, i a continuació hi havia tota la llista dels noms corresponents. 

A la vila s’han conservat i restaurat quatre plaques antigues de terra cuita, del segle XIX, que es troben als carrers del Vilar, Nou, de Sant Martí i de la Surera Bertran (amb l'antiga denominació de carrer del Cementiri). Les plaques es troben incloses en el Pla Especial de Protecció i Intervenció del Patrimoni Històric de Palafrugell  com a elements d'art popular.

Finalment, a Tamariu trobem dues plaques de ceràmica recents en carrers dedicats a personatges populars.

Encara en queden com aquesta.