M'AGRADA NADAL !!

Ja sé que ara està de moda dir tot el contrari. Fa molt progre dir que fins i tot s'odien aquestes festes, que ja voldrien que haguessin passat. Els dos motius bàsics que es donen, per arribar a aquest punt, són la falta d'essers estimats i el consumisme.

Doncs a mi m'agrada dir amb veu ben alta: "M'agraden les Festes de Nadal. Sempre m'han agradat i continuen agradant-me". I és clar que trobo a faltar als meus pares i a altres persones que havien conviscut amb mi i que ens havíem estimat. Però no els trobo a faltar només durant aquests dies. Els trobo a faltar durant tot l'any. I no per això deixo de fer les coses que m'agraden mentre van passant els dies i els mesos. El que faig és pensar que en gran part puc fer tot això gràcies a ells i que quan jo era petit ells també trobaven a faltar a moltes persones i no per això deixaven passar aquests dies sense fer-me'ls el més agradables possible.

M'agrada l'ambient en general: la música, sense exageracions, fer el pessebre, els menjars, amb cordura, el dia dels Reis, tot el que gira a l'entorn de la família. Mai he celebrat, o molt poques vegades, de manera exagerada, la nit de fi d'Any. En recordo tres d'especials. L'any que vaig regalar l'anell de promesa a la meva dona, una altre, en fa més de 35, a Times Square, al centre de Nova York i el més proper, fa quatre anys, al bell mig del riu Nil.

Una altre de les excuses, per no agradar el temps de Nadal, és el consumisme. Consumeix qui vol, si és que té els diners per fer-ho. Ningú ens obliga a fer el que ens dicten els mitjans de comunicació. Tots hauríem de ser prou responsables per no estirar més el braç que la màniga, però això ja seria demanar massa.

També n'hi ha que s'excusen pel fet de ser una festa religiosa, però tots aprofiten aquests dies per fer festa i marxar, si poden, pels quatre punts cardinals.

"M'agrada Nadal" i molt especialment el temps dels preparatius. Quan treballava fent totes les activitats possibles amb els nens. Sempre he fet pessebre: abans amb la molsa i el suro, anant al bosc a recollir-los, sense la por de què un forestal me'n pogués demanar comptes; després els diorames, participant en concursos i exposicions. Amb la família, fent cagar el tió i ens els diversos àpats, en els que mai hi ha hagut raons, ni amb sogres, ni amb tietes, ni amb cunyats... sinó tot el contrari.

"M'agrada Nadal". Amb un record dolç pels de la infantesa llunyana i una il·lusió renovada pels de la maduresa present.

Cancun

Recordant el bon gust que ens havia deixat "El mètode Gronholm" d'en Jordi Galceràn varem decidir anar a veure la seva nova obra "Cancun" al teatre Borras durant l'estada d'un cap de setmana a Barcelona.

Primer s'ha de deixar clar que no tenen res a veure. Cancun és una típica comèdia d'embolics en la que dues parelles, amigues de tota la vida, decideixen anar a Mèxic per celebrar els 25 anys de casats. Tota la història passa en un bungalow a partir d'un secret que revela la dona d'una de les parelles. Tot gira entorn del que és o del que hauria pogut ser, amb la successió d' equívocs d'aquest tipus de comèdies.

Una obra per passar una estona divertida sense intentar buscar-hi res més, que per altre part ja fa falta en aquest temps que passem.

La interpretació dels quatre actors, coneguts de tots per les series de TV3, és excel·lent. Les dues parelles estan formades per en Ferran Rañé, la Lluisa Castell, en Toni Sevilla i La Lluïsa Mallol.

Després de l'embolic potser s'hauria d'haver triat un final no tan simple, que fins a cert punt es podia preveure.

Podríem resumir-ho tot amb paraules del director Josep Mª Mestres:“Per mi, Cancun és una comèdia sentimental, perquè sobretot mou emocions”. “Els seus protagonistes són gent que han deixat enrere la joventut i estan entrant en la maduresa, un moment ideal per mirar cap al passat i valorar el que han fet amb la seva vida”. "La confessió de la Remei, personatge que interpreta Lluïsa Castell, és el detonant d’una sèrie de despropòsits que condueixen a una conclusió: no hem de buscar culpables per justificar els nostres propis errors". “Repartir les culpes del que et succeeix a la vida és absurd. Cadascú ha de ser conseqüent amb les seves decisions, tant si l’encerta com si no”.

Un any més!!

Com cada any el Teatre Municipal es va omplir per assistir a la presentació de "Crònica d'un Any" i entrega dels premis Peix Fregit i Palafrugellencs de l'Any. Sempre agrada veure a la gent del poble, amb la que tens més contactes al llarg de l'any, junts en un acte eminentment positiu.

La crònica de l'any que s'acaba ens ajuda a fer un repàs del que ha passat al poble i ha reflexionar sobre el que hem fet nosaltres durant aquest temps. El reconeixement als que han fet coses importants ens fa adonar que hi ha moltes persones que es mouen durant aquest espai de temps i que elles només són la punta d'iceberg de tots els que d'una manera o altre passen hores de treball i moltes vegades disgustos per ajudar als altres.

En l'acte d'aquest any voldria d'estacar d'entre tots els premiats, autoritats i presentadors i les paraules que varen dir tres moments:

- Quan en Xavier Solà, presentador del Crònica i gran periodista, va dir amb el seu estil personalíssim que "en tota comunitat hi ha dos tipus de persones els que fan coses i els que ho critiquen". Jo hi afegiria que aquestes crítiques quasi mai són positives i que si s'hagués de fer cas d'aquests crítics ja podríem plegar. Per altre part potser és el que ells voldrien perquè així no es veuria tant que ells no serveixen per res.

- El coratge de la Juani, la mare de l'Antoni Miguel, que després de tot el que ha passat tingues la força de pujar a l'escenari i dir unes paraules d'agraïment pel guardó donat al seu fill en motiu d'haver obtingut diploma olímpic als Jocs Olímpics de Pequín.

- Les paraules de l'alcalde Lluís Medir i que l'endemà reflectia El Punt a tota plana: "Orgullosos de ser de Palafrugell". Per més que ens vulguin fer creure el contrari a Palafrugell es fan moltes activitats i és mou molta gent per ajudar als altres, però és més fàcil dir que el que fan al poble del costat és millor que el que fem nosaltres. I repeteixo que tot serveix per amagar la inutilitat dels que fan aquests comentaris.

Només falta felicitar a amics, ex-alumnes i premiats en general que van obtenir els guardons d'aquest any.

Una pasejada per la prehistòria de Calonge

Cova del Ronquillo

Són quarts de vuit del matí. És comença de tenyir de colors vermellosos la ratlla de l'horitzó, confonent-se amb els llums del port de Palamós. Caminem pel passeig de Sant Antoni. Fa fred, quan he sortit de casa el termòmetre marcava 0'7º, però no es mou ni un bri d'aire. Ben abrigats fa de bon caminar, les cames marxen soles.

A Torre Valentina comença la ruta pròpiament dita: una agradable passejada per la plana de Calonge des d'arran del mar fins als petits turons que l'envolten. Seguim per una sèrie de carrers, escales, cruïlles, carreteres... fins que ja estem en ple bosc, a dalt de la carena de puig Palet. Allà trobem un indret natural aprofitat per l'home prehistòric com a lloc d'enterrament on hi destaquen una sèrie de grans pedres de formes diverses, entre les que en destaca una que té una cavitat per aixoplugar-s'hi anomenada Cova del Ronquillo.

Una mica més avall, just al costat del camí i sota d'un gran suro, hi trobem la pedra de Fondils, una gran roca rectangular en la qual hi ha enigmàtiques formes esculpides a la superfície que fan que algú la bateges com a pedra dels Sacrificis.

Com a edificacions singulars trobem la Torre Roura, construcció modernista edificada per substituir l'antiga masia fortificada de Torre del Baró i l'ermita de San Daniel, situada en un puig a la urbanització del mateix nom. És una edificació del segles XVI-XVII, d'una sola nau i ara quasi totalment en ruïnes.

El camí ens porta fins a Puig ses Forques, lloc on hi havia hagut les forques col·locades pel comte de Palamós en senyal de jurisdicció criminal. En aquest paratge i quasi de costat hi ha un menhir i un dolmen ( del 3400-3000 aC) que reben el nom del lloc. Actualment es trobem al mig d'una urbanització i també han rebut la visita dels desaprensius que han deixat senyals del seu pas en unes frases pintades a les lloses del dolmen.

És una passejada que recomanem. De dificultat baixa i té pocs desnivells, per tant es pot fer en família. Està força ben senyalitzada seguint en gran part el GR-92 i un sender local. Cal extremar les precaucions en travessar la carretera en dues o tres ocasions. Caminant i observant la natura que ens envolta la passejada durarà unes tres hores sense cansar-nos massa.

Pessebres 2008 (comencem l'ambient nadalenc)

Nadal a Palafrugell (Pessebre 2007)

L'Associació de Pessebristes del Baix Empordà de la qual en sóc membre actiu, participant en l'expossició anual de Mont-ras, em va demanar per col·laborar amb un petit escrit a la revista que han editat aquest any amb motiu del cinquè aniversari de l'Expossició de pessebres. aquest és el resultat:

El tema central de tots els pessebres ja sabem que és el naixement de Jesús i tot el que l’envolta. Ara, aquest fet, el podem situar en llocs i temps diferents, encara que els puristes ens diuen que s’ha d’adaptar als temps i paisatges històrics en què va passar.
Crec que l’art, no dubtem gens que el pessebrisme és un art, ha de tenir llibertat de realització i no s’ha d’encotillar per cap banda.

El pessebrista d’avui dia ha de fer volar la imaginació i no limitar-se a reproduir i a copiar el que s’ha fet sempre. Dient això no vull menysprear el que fan els grans mestres ni la majoria de pessebristes que any rere any construeixen el seu diorama, no m’atreviria ni a pensar-ho. Ja m’agradaria saber-ne només un pessic del que ells saben fer. La meva intenció és la d’animar a la gent a introduir noves formes de fer, si més no com a contrast i innovació. Sóc un gran admirador de la col·lecció de Solius i del seu autor el germà Gilbert. Fa més de trenta anys que hi vaig regularment i cada vegada hi aprenc més coses.

Els materials que podem emprar per fer els pessebres són infinits. He llegit, en algun diari, que un metge del CAP de Torroella fa un diorama amb part de les 700 pilotes de golf que ha recollit tot passant pel costat del camp de Gualta i que exposarà a Girona com fa cada any amb les seves creacions. El meu material preferit és la cartolina. Amb ella realitzo els diorames des de tota la vida. Els meus blocs de dibuix del batxillerat en varen ser les primeres víctimes. Durant uns anys la planxa de suro va ser el seu substitut per poder omplir de pobles i cases les extensions d’un pessebre tradicional. I així, mirant el que fan uns i altres, podríem fer una llista de materials bàsics que no s’acabaria mai.

De totes maneres escollint el tema més atraient, donant-li la forma que més ens agradi i fent servir els materials que més s’adaptin a les nostres possibilitats, quan arriba Nadal hem de fer el Pessebre !.