-Joan, què fas? – vaig mig sentir que cridava la meva
dona abans de despertar-me entre un rebombori de ferralla i un catacrac! final d’alta intensitat, fins que el cotxe va
quedar completament parat. A l’obrir els ulls el primer que vaig veure va ser l’air-bag
del cotxe, que s’havia disparat, envoltat per un núvol de pols, que en un
principi vam pensar que era fum.
Vaig adonar-me tot seguit que havíem tingut un accident. La Mº
Dolors s’havia adonat des d’un bon començament, del que havia passat però jo
vaig haver de mirar bé per comprovar que la part de davant del vehicle estava completament aixafat amb
tot de trossos metàl·lics i de peces escampades per la calçada. El cotxe s’havia encastat
en el pal d’un gros indicador i l’havia tallat
completament, després d’endur-se els altres senyals més petits que va trobar en
el seu camí a l’enfilar-se a l’illeta triangular que distribueix el trànsit abans de la primera rodona de l’entrada de Celrà en
direcció a Girona.Fins al cap d’una estona no em vaig fer càrrec del que havia
passat: havíem xocat, m’havia descordat el cinturó de seguretat, havia baixat
del cotxe, comprovat que la Mª Dolors estava bé i que a mi no em feia mal res,
només una petita cremada al canell esquerra, produïda, crec, per l’air-bag i
una mica de sang a la boca degut a una queixalada a la llengua.
Tot seguit l’escenari es va poblar d’altres persones: alguns
amics i coneguts, que un cop comprovada que la nostra integritat estava
intacta, van seguir el seu camí després d’oferir-se pel que fos necessari.
Després, quasi immediatament, van aparèixer els mossos, les ambulàncies i els
bombers. Un dispositiu que porta el model de cotxe en el que viatjàvem, un Peugeot que havíem
estrenat feia quatre mesos, es va disparar en el moment del xoc, ens va
localitzar , es van posar en contacte amb nosaltres i ens van enviar tota l’ajuda.
Tots dos estàvem completament bé, però degut als meus
problemes cardíacs em van enviar al Trueta, per descartar qualsevol relació amb
l’accident i confirmar que la causa no era altra que la d’haver-me adormit. El
cotxe, pobret, se’n va endur la pitjor part i de moment, després de quasi tres
setmanes encara anem a peu.
Una experiència que ajuda a valorar el que tenim i comprovar
que, en cas de necessitat, hi ha molta gent voluntària disposada a ajudar i si
estan fent la seva feina no estalvien esforços, ni amabilitat per fer-ho tot
més suportable i agradable, que és el que des d’aquí vull agrair als Mossos, Ambulàncies i Hospital.
