Ultim dia de l'any a Fitor (del 2013 al 2014)

 Des de fa alguns anys teníem per costum anar a Fitor per celebrar l’últim dia de l’any. De bon matí sortíem, un grup d’amics,  a peu des de la gasolinera de Palafrugell fins a l’església de Santa Coloma, on es celebrava una missa en el seu honor, ja que avui  és la seva festa. Després de la cerimònia  patrocinada pels “Amics de Fitor”,  amb la majoria d’assistents, ens reuníem als locals del bar, situat a l’antiga rectoria i compartíem l’esmorzar entre tots. Uns portaven entrepans, altres coques i brunyols, altres vi ranci o cava... 

 

RuÏnes de Can Puig de Fitor

Després d’explicar-ne mil i una agafàvem el camí de tornada, uns en cotxe, altres a peu, cap el nostres llocs de residència. Recordo un any en el que pel camí vam trobar una clapada de rovellons que ens va tenir entretinguts durant una bona estona. Arribàvem a Palafrugell quasi a l’hora de dinar, cansats i enriolats, desitjant-nos un bon any, que començaria al cap de poques hores. 

 

El dolmen del LLuminar

Aquest any no hi ha hagut missa, els capellans estan massa ocupats, ni per consegüent l'esmorzar. En Josep Mª Farrerò em va telefonar per tal de conservar la tradició i fer una escapadeta a Fitor. Només ens vam decidir quatre: En Josep Mª, l’Enric Iglesies, l’Enric Mundet i jo mateix. Aquesta vegada va ser en cotxe; jo ja hi havia pujat d’aquesta manera en ocasions anteriors. I l’esmorzar? No el podíem deixar enrere i l’hem fet en un restaurant de Mont-ras abans de fer la pujada; tal com es diu: "feina feta no té destorb".

 

Roca "del sacrifici"

Un cop a dalt i perquè no fos dit, hem fet una caminadeta fins a Can Puig, més bem dit, a les ruïnes de Can Puig i al dolmen del  Llobinar i l’anomenada “pedra del sacrifici”. En tots moments ens hem vist envoltats de ciclistes, que pujaven, que baixaven, que descansaven a l’ermita... i també molts vehicles que feien el mateix que nosaltres. L’aire era fresquet, però ben abrigats, el petit recorregut ens ha servit per donar-nos ànims de cara el nou any que demà comença.

L'església de Fitor des de Can Puig.

Ültimes lectures de l'any 2013 (II)

Aquest mateix any havia llegit  “Llop entre llops” de l’alemany Hans Fallada i em vaig decidir per un altre llibre seu “Sol a Berlín”, la seva última novel·la publicada el 1947, any de la seva mort i després oblidada, com tota la seva obra, fins a l’actualitat. Els seus protagonistes, un matrimoni de treballadors, volen lluitar contra el nazisme amb els pocs mitjans dels que disposen. Ells i els que els envolten han de viure sota les humiliacions de la Gestapo; la seva amenitat fa que no decaigui durant la lectura de les seves quasi set-centes planes. 

Aquest any s’han publicat alguns llibres de narracions d’arrel “biogràfica”. Un d’ells és “La marinada sempre arriba”on  Lluís Foix, el conegut periodista ... “amb 34 narracions breus (de 6 a 8 pàgines cada una) ens va presentant el temps (la postguerra) i l’espai (Rocafort i la vall del Corb) que va viure durant la infantesa fins la seva marxa cap a Barcelona als 16 anys, per iniciar una aventura: una vida intensa de periodista vinculat a La Vanguardia a Barcelona i de corresponsal a diferents llocs del món”. Uns relats basats en la vida d’un petit poble de pagès que pels que hem viscut durant aquells anys en un ambient semblant ens retorna als temps de la nostra primera joventut. 

“Temps d’innocència” de Carme Riera, també ens ha volgut explicar la seva infantesa... “en un conjunt de 69 “estampes” breus, de 3 a 5 pàgines cadascuna, l’autora recull records i vivències del temps de la seva innocència, de la nina que era quan tenia entre 3 i 10 anys a la Mallorca de fa mig segle. Una Mallorca encara no transformada per l’arribada massiva de turistes, que feia una olor i tenia uns sons determinats, tant a la ciutat, com a fora vila, molt diferents dels d’ara. El seu paradís com titula la primera estampa: Sons i olors del paradís”. Escrit en el seu català mallorquí, fa servir paraules i expressions que encara són vives i que,  per raons familiars,  em sonen amb  tota naturalitat.

Havia sentit parlar molt del llibre de Joël Dicker “La veritat sobre el cas Harry Quebert” i per fi l’he pogut llegir. És un thriller ple de sorpreses i embolics, d’aquells que fan que no el puguis deixar encara que siguin les dues de la matinada. És la segona obra del seu autor que ha rebut molt premis i ha estat traduït a més de trenta idiomes. El seu començament fa així: “Som al 2008. En Marcus Goldman, l’estrella més jove de les lletres americanes, no aconsegueix escriure la seva segona novel·la. Però en plena crisi d’inspiració li arriba la notícia: el seu amic i antic professor a la universitat, l’escriptor de culte Harry Quebert, és acusat d’haver assassinat, fa molt de temps, una noia de 15 anys amb qui va mantenir en secret una relació amorosa quan ell en tenia 34”. 

I l’últim llibre que he llegit aquest any servirà per fer un brindis pel nou any 2014 que d’aquí poques hores començarà; el seu títol “Quan en dèiem xampany” no pot ser més adequat. Després de “Quan érem feliços” en Rafel Nadal ens endinsa en un relat històric sobre la família Oller, concretament sobre el seu besavi Francisco  que abandona Cassà de la Selva, viatja al nord en busca de fortuna i acaba creant una potent indústria de taps de suro a Reims, al cor de la Xampanya francesa. I segueix amb els seus descendents que es van dedicar a la mateixa industria des de França i de Caçà de la Selva. Vam tenir el goig d’assistir a una amena presentació del llibre, feta per l’autor i la periodista Eva Piquer en un dels llocs més apropiats per l’acte: El Museu del Suro de Palafrugell.

Últimes lectures de l'any 2013 (I)

De tots els  llibres que he llegit des de primers de setembre d’aquest any fins ara, n’he triat deu, prou interessants perquè puguin agradar a més lectors. No vull menystenir els altres títols que també han merescut la meva atenció durant uns dies de la meva jubilació, a les hores de tranquil·litat que crec tinc ben merescudes.

Començaré per “Maletes perdudes”, la primera novel·la de Jordi Puntí que dedica a les anades i vingudes d’un transportista durant els anys seixanta i vuitanta, que comença així: “En Christoph, en Christophe, en Christopher i en Cristòfol són germans, però no es coneixen entre ells. Fills de quatre mares diferents, viuen a Frankfurt, París, Londres i Barcelona. En Gabriel, el seu pare, els va abandonar quan eren petits. Un bon dia, quan es fa oficial la seva desaparició, el secret surt a la llum i els germans es troben. Tot i que fa dues dècades que no en saben res i l’han oblidat, decideixen buscar-lo per resoldre els seus dubtes existencials.” A partir d’aquí ja us podeu imaginar que passareu una bona estona ams les trifulgues del seu protagonista.

“Llegendes del mar de la Costa Brava” és un recull de llegendes fetes per l’escriptor begurenc Miquel Martín.  “... sirenes, monstres, mariners perduts, tempestes inesperades, tresors amagats, pirates, contrabandistes i amors incondicionals entre molts altres regalims marins que travessen la nostra geografia i que miren també d’explicar-la. Miquel Martín ha anat pescant les llegendes de la memòria de la gent, de publicacions antigues. Algunes són molt conegudes, d’altres inèdites. Són l’altre tresor de la Costa Brava”. Vam tenir en Miquel com a convidat de “La Xefla” (la societat cultural i gastronòmica a la que pertanyem) i les seves explicacions i les lectures de la seva companya l’Olga Cercós van entusiasmar a la concurrència.

Les novel·les d’Assa Larson han estat un èxit de públic i de crítica. El seu llibre “Fins que passi la teva fúria” n`és un bon exemple. «Era el nou d'octubre. L'aire era gèlid. El cel, ben blau. Un d'aquells dies que un voldria abocar en un got i beure-se'l. Tenia disset anys, jo. Si encara fos viva, ara en tindria divuit. En Simon en tenia gairebé dinou. Em va deixar portar el cotxe, tot i que no tenia carnet. [...] No sabíem que estàvem a punt morir». A partir d’aquí es desenvolupa la història amb intrigues, fantasmes, el record de la ocupació nazi... és el que ens ofereix l’autora sueca en la seva quarta novel·la publicada.

La contraportada  de “Meridià de sang”, obra de Cormac Mc Carthy, ens diu: “Una faula moral impressionant i imaginativa sobre la naturalesa de la violència i la justícia. Ens trobem en ple segle XIX al bell mig de la zona fronterera que separa Mèxic dels Estats Units. Les autoritats mexicanes i de l’Estat de Texas organitzen una expedició paramilitar per eliminar el major nombre d’indis possible. És el que s’anomena El Grup Glanton, que té com a líder espiritual el jutge Holden, un home dur, violent i cruel que està convençut de la seva immortalitat. En un moment determinat els carnissers de Glanton decideixen aturar la matança per iniciar un nou extermini: la llei de la selva es comença a imposar. Enmig d’aquest malson, un noi de catorze anys es veurà obligat a enfrontar-se al món”. Un relat molt dur i molt brutal, com les pel·lícules de Sam Peckinpah, moltes vegades fins i tot excessiu.

L’última recomanació d’aquest article seria per “La reina descalça”, la darrera obra d’Ilfefonso Falcones. “Sevilla, segle XVIII. Un vaixell que arriba des de les Índies porta una passatgera peculiar: una jove mulata que ha estat esclava a Cuba i que acaba de ser alliberada després de la mort del seu patró. No coneix res del Vell Món i només podrà superar el seu desconcert amb l'ajuda d'una gitana adolescent que es convertirà en la seva protectora. Així, en la llibertat dels carrers sevillans, es forjarà una amistat que serà el seu refugi davant de les adversitats i que comptarà amb un condiment especial: la passió que totes dues senten per el cant i el ball”.Per a mi no té el mateix nivell que la “Catedral del mar”, la seva primera novel·la, però és amena i fàcil de llegir, per passar-hi bones estones  sense haver de trencar-shi massa el cap.

Una imatge, un poema, una cancó...(017) BON NADAL!

Acabàvem de dinar, el timbre de la porta va sonar, la vam obrir i oh! sorpresa, el Tió de Nadal havia arribat. El vam entrar al menjador i l'alegria es va desbordar. Abans de posar-li una manta perqué no passés fred i un plat amb algunes galetes, vam jugar una mica amb ell. Ja tindria temps per reposar i preparar-se per el gran dia! Amb un  poema de la Joana Raspall voldriem dessitjar a tothom un...

       

BON NADAL I VENTURÓS ANY 2014 

EL TIÓ 

Hi ha un pila de llenya tallada
que ha portat el camió
per fer foc a la llar.
Amb el tronc més gruixut que hem trobat
la tenim preparat el tió.
L’hem tapat amb la vella flassada
que cada any ens el guarda el fred.
Ben arraconadet
li hem posat un pot d’aigua,
un poma vermella i crostons de pa sec,
que li agrada amb deliri.
Ben segur que demà, quan me’l miri,
sols hi haurà rosegons!
Ve del bosc; deu tenir set i gana.
Ara, aquí, com que està calentó,
ben menjat i tranquil, es prepara
per quan tots cridem: - Caga, tió!
El tió sap que som criatures
i esperant treure'n llaminadures
li peguem, sens voler fer-li mal.
Ell també, trapasser,
barrejat amb torró
a vegades ens caga... carbó!,
com a càstig per al més llaminer.I ningú no s’enfada; no cal.
És un joc de Nadal.

Joana Raspall

Menorca prehistòria (i V)

A la "Naveta dels Tudons"

 Quan es repassa  el mapa de Menorca per dissenyar els recorreguts que hauràs de fer durant la teva estança a l’illa per tal de no perdre’t els indrets més representatius, sobta la quantitat de restes prehistòriques escampades per tot el territori. A la primera visita que vaig fer a l’illa, ara fa vuit anys,  em va acompanyar a molts d’aquests llocs el meu mestre Andreu Murillo, que, a Galliners, em va empènyer a estudiar i amb qui em  vaig retrobar quasi cinquanta anys després. 

La naveta de costat.

La Naveta dels Tudons, que surt a tots els llibres d’història, potser és la més coneguda. Situada al costat de la carretera de Maó a Ciutadella, més a prop d’aquesta última, concretament als Km. 40. És una naveta d’enterrament de les Edats del Bronze i del Ferro. S’ha de deixar el cotxe al costat de la carretera i amb una petita caminada arribes a la naveta, que no veus fins que ets allà mateix. El dia era fred, ventós i ennuvolat; al cap de poc i després de fer les fotografies corresponents va començar a ploure; cames ajudeu-me ens vam dirigir cap al cotxe, vam arribar just quan va descarregar amb força.

 

Coves a "Calescoves"

En aquesta illa podem trobar-hi infinitat de coves que foren habitades en temps prehistòric i fins i tot fa pocs anys per moltes persones que les utilitzaven com a vivenda, sobretot als estius, ja que conservaven la frescor que alleujava els dies més calorosos de l’estació. Va arribar el moment, però que l’autoritat ho va prohibir i ara moltes es poden visitar. No és el nostre cas, la majoria estan enfilades en els penya-segats i ja no tenim edat per fer segons quines coses. Ja en fèiem prou d’arribar a alguna de les  cales on es trobaven després d’una bona caminada, com en el cas de Cales Coves, amb un entorn verge, d’aigües blaves i sorra blanca.

Coves a "Son Bou". A primer terme les restes d'una basílica paleocristiana.

També hi ha coves a sobre la platja de son Bou, una de les més grans de Menorca, juntament amb Cala Galdana. Des de les restes d’una basílica paleocristiana es poden veure a les parets rocoses del fons. Hi ha altres coves, com la Cova dels Coloms, prop d’Es Mitjorn Gran, a la que no vam poder anar, per falta de temps, però tot arribarà.

 

La "Torre d'en Galmés" dominava l'entorn.

Una de les restes prehistòriques més impressionant de Menorca és la Torre d’en Galmés, al municipi d’Alaior. Situat sobre una elevació d’uns 100 metres domina tot el seu entorn. És un poblat talaiòtic que ocupa una extensió de 62.000 metres quadrats. He llegit: “Al poblat hi han una gran varietat d'estructures construïdes i excavades a la roca, la major part molt monumentals i ben conservades: tres talaiots, un sistema de recollida d'aigües pluvials, tres sales hipòstiles, un recinte de taula, uns vint-i-set habitatges i diverses coves”. És impressionant, ja el varem  visitar amb l’Andreu Murillo i m’hagués sabut molt greu no poder tornar-hi.

 

 

Acabaré la relació de la nostra visita a Menorca amb la primera estrofa de “Na Nena. Tornada a Menorca” que ja va servir d’inici del nostre recorregut:

"Jo voldria tornar a Menorca, sa blanca Menorca,

i tornar a sentir sa cançó de sa mar i des vent,

veure de nou com el sol tan brillant i tan càlid,

damunt de ses aigües tranquil·les es mor dolçament".