Tothom hi diu la seva

Caminant per aquests mons de Déu es poden trobar tota mena d'escrits: dedicatòries, recomanacions, advertiments seriosos... Aquí teniu una petita mostra de com i on es poden deixar aquests missatges. No calen més paraules.

La Salamandra

És un animal que sempre m'ha fascinat, pels seus colors contrastants o per les històries que m'havien explicat en la meva infantesa durant els llargs vespres d'hivern, asseguts a la vora del foc. Em vaig tornar interessar per aquest animal enigmàtic quan en una de les nostres caminades en direcció a Fitor en vam veure una en un marge del camí, entre molses i pedres, humides pel degoteig de les branques dels brucs, pins i alzines, enmig de la boira de primeres hores del matí. Amb el nostre afany de fotografiar-la de massa a prop es va esmunyir per entre el bosc i no la vam veure mai més. Això que cada vegada que ens hi acostàvem ja preparàvem la màquina perquè no sens escapés una altra vegada. Fins al cap d'almenys dos anys no n'hem trobat cap altra. Aquesta vegada no vam desaprofitar l'ocasió.

Sembla estrany que un animal que depèn totalment de l'aigua i la humitat s'hagi associat des de sempre amb el foc i se'l representi envoltat de flames, amb un poder especial per poder apagar els incendis. D'aquí ve el nom de les estufes anomenades també salamandres, on es crema antracita.

També explicaven que amb la pell de la salamandra es fabricava un teixit especial utilitzat per fer vestits que no podien ser rentats amb aigua i que per netejar-los s'havien de tirar al foc, d'on en sortien més bonics que mai.

Ens deien que no ens hi acostéssim gaire perquè deixaven anar un verí molt tòxic amb poder suficient per matar vàries persones. Tampoc es podia beure l'aigua on elles vivien. Explica la llegenda que una gran munió de cavalls i homes de l'exèrcit d'Alexandre el Magne varen morir a la India per haver begut d'un rierol enverinat per una salamandra.

El cert és que aquest amfibi extremadament sensible als contaminants és un excel·lent bioindicador de la qualitat de les aigües i que la seva desaparició progressiva ens hauria de fer reflexionar.

A Can Jep Gros de Beget.

A Can Jep Gros

Els pans d'en Jordi

Ermita de sant Valentí de Salarça

Està a punt d'acabar-se el mes d'abril. El matí es presenta plujós, però en el temps d'anar de Palafrugell a Beget el cel s'esbargeix i arribem amb un bon sol. En Jordi i l'Inès ens han convidat a passar el dia a la seva masia del Ripollès. La meitat del grup pugen en cotxe, els altres ho fem a peu. Són vint minuts de caminar entre corriols, pedres i algun rierol perquè algun de nosaltres s'hi remulli els peus amb sabates i tot. Arribem a uns prats banyats pel sol i unes vistes magnífiques de Beget. Al cap de poc ja veiem a Can Jep Gros, ben situada en una marjada encarada a la vall.

El primer acte important del dia és fer un bon esmorzar. Gran varietat de pans fets per en Jordi, torrades, embotits variats, arengades, rosquilles de la Manuela, vins d'en Joan, el seu marit... licors, cava, cafè, etc.

Tot això es mereix una bona caminada per tal de pair-ho bé, ja que a les tres de la tarda tenim taula reservada en un restaurant del poble i hem de quedar bé. Anem fins a l'ermita de Sant Valentí de Salarça, una bonica església romànica del s. XII, avui una mica abandonada. Hi hem arribat per camins enfangats i corriols envoltats de verdor. Interromputs dues o tres vegades per una corrua de cavalls i genets que també feien la seva travessa particular. Hem estat una bona estona observant el paisatge voltats de vaques i a sota d'uns roures immensos que començaven a desenvolupar les fulles. L'anada i tornada l'hem fet amb unes dues hores i mitja sense presses.

El tercer acte de la jornada ha estat el dinar. A les tres de la tarda tothom havia paït l'esmorzar. Els canalons de bolets amb salsa de ceps, el rostit casolà, que es desfeia a la boca i el gelat de torró amb reducció de ratafia i nous eren com claus que anaven obrin les portes de la gana.

Els propietaris de Can Jep Gros són ben coneguts a Beget. Després de més de trenta anys de tenir-hi residència i amb les hores i dies que hi han hagut de dedicar per tal de deixar el mas i voltants en condicions en són un bon motiu.

Abans de marxar podem visitar l'església de Sant Cristòfor amb la famosa Majestat. Després de moltes vegades de visitar Beget he aconseguit poder-hi entrar. El conjunt m'ha sorprès i impressionat, val la pena.