Nomenclàtor oficial de Palafrugell

Quan em vaig jubilar, pel setembre de  2003, la Conxa Saurí em va captar com a voluntari per a col·laborar en les tasques que porta a terme l’Arxiu Municipal de Palafrugell, del que ella n’és  directora.  La feina que em va assignar va ser la d’elaborar el nomenclàtor dels carrers i altres espais públics del Municipi de Palafrugell.

Arxiu Municipal de Palafrugell

Fa pocs dies el Ple de l’Ajuntament de Palafrugell va adoptar l’acord següent:

Primer.- Aprovar el nomenclàtor oficial de carrers i espais públics del municipi de Palafrugell, d’acord amb el treball realitzat per Joan Vilardell Caixàs i coordinat per l’Arxiu Municipal.

Segon.- Notificar aquest acord al Sr. Vilardell, agraint  la seva tasca, i publicar-lo al BOP de Girona i al tauler d’anuncis de la Corporació.

Tercer.- Comunicar a l’Institut Nacional d’Estadística les modificacions oportunes per tal d’adequar les denominacions existents en les bases de dades d’aquest organisme a les incloses en el nomenclàtor aprovat.

Aquest tema ja m’havia interessat al llegir els articles publicats en la primera etapa de la Revista de Palafrugell per Ramir Medir, quan tot just  jo acabava d’arribar a aquesta vila per fer de mestre al Col·legi Garbí. A poc a poc vaig anar redactant el document on hi consta el nom que s’ha donat a cadascun dels més de 700 carrers i espais, el perquè d’aquella denominació, la data en la que es va fer l’aprovació o en que consta documentalment per primera vegada així com els altres noms que alguns havien tingut en èpoques anteriors i la seva situació dins el municipi.

Des del 2008 aquest treball ja es pot consultar al web municipal i pròximament sortirà publicat  dins la Col·lecció Quaderns de Palafrugell, editat per l’Ajuntament de Palafrugell i la Diputació de Girona, amb unes magnífiques fotografies de Lluís Maimí.

A més la realització d’aquesta feina m’ha permès escriure articles sobre el tema, a la Revista de Palafrugell, al Butlletí Municipal Can Bech i a altres publicacions, participar en un programa de Ràdio Palafrugell, publicar el llibre “Els carrers De Calella de Palafrugell” per celebrar els 50 anys de l’AVAC ...

Tot això no hagués estat possible sense les orientacions de la Conxa Saurí i el suport de tot el personal de l’AMP.

Nit de por

M’agrada molt el programa “Sense ficció”  que els dimarts emet TV3. Aquesta setmana portava el títol de “A la dreta i més enllà” sobre el feixisme que s’estén per Europa i en concret, a França, a Grècia i a Catalunya. Em van fer por tot aquella gent, sobretot els que més coneixem, que es presenten, moltes vegades amb pell d’ovella i després els sentim en grups més reduïts o amb imatges gravades en càmera oculta o sense permís. I el que fa més por és que algú se’ls cregui. I encara en fa més que se’ls doni permís per manifestar les seves dèries amb tota la impunitat. De veritat  que vaig anar a dormir amb la por al cos.

Com que no podia dormir vaig agafar  el llibre que estava llegint en aquell moment, una novel·la negra de l’autora navarresa Dolores Redondo: “El llegat dels ossos”  la segona part d’una trilogia, de la que també he llegit la primera “El guardià invisible” i que recomano a tothom al que li agradi aquest tipus de literatura. Ell llibre havia començat amb una nota que rep la protagonista, la inspectora Amaia Salazar, que conté un curt i inquietant missatge:  “Tarttalo”. Una sola paraula que destapa una trama sorprenent que embolcalla  a la inspectora fins un trepidant final. Em faltaven poc més de cent planes per arribar al desenllaç. Fins a quarts de dues, no vaig poder deixar el llibre, o sigui fins que es va acabar. Després dels nervis pel desenllaç i de passar una mica més de por, menys que en el reportatge televisiu, per això era de ficció, vaig poder adormir-me.

Al cap d’una hora, o potser una mica més, quan ja estava en ple son,  un crit esgarrifós, d’aquells que deixen anar els gats, o crec que són les gates,quan estan en zel em va tornar a deixar amb els ulls oberts com una taronja. Sort que va durar poca estona i no em vaig haver d’aixecar del llit per fer-los fora del jardí. Però el mal ja estava fet. Entre la por filmada, la por llegida i el crit real de por (que en realitat no era de por, sinó tot el contrari) vaig acabar passant una nit de por, en el sentit més clar de la paraula.

Tardes de calor

Encara no hem arribat a la meitat de juny i ja ens queixem de les temperatures amb les que aquest mes ens està obsequiant. Ara que els nens ja estan lliures d’anar a l’escola totes les tardes i tinc els nets voltant per casa, recordo, als setanta anys sempre es recorden moltes coses,  aquelles altres tardes de fa molts i molts anys, que no arribaven fins el 15 de juliol.

A la classe, amb les finestres obertes de bat a bat, sentíem les freses de les màquines de segar que començaven a fer voltes pels camps de blat, ja groc i madur.  Màquines, encara sense motor,  tirades per un cavall o una per una euga, al ritme que poguessin  seguir els pagesos, que distribuïts per tot el camp anaven fent i lligant les garbes amb les que  formarien els  gavellons que esperarien fins el dia de portar-los a l’era per tal de batre-les, separant el gra de la palla.

Alguna vegada, un dels mestres que vam tenir ens portava a banyar-nos al riu Fluvià, que dista uns dos quilòmetres de l’escola. Sense el permís dels pares i només per la insistència de tots nosaltres. Encara no havíem arribat al costat de l’aigua que les poques peces de roba que portàvem anaven saltant per l’aire i tots ens capbussàvem dins el riu. La majoria no sabíem nedar i al cap de poca estona es sentia la veu d’alguna mare que, esverada, havia vingut corrents cap al riu tot cridant el nom d’alguns de nosaltres per tal de que tornéssim ràpidament cap a casa després d’assabentar-se que havíem deixat l’escola per anar a prendre un bany. Als pobles petits les notícies van molt de pressa però no sé si aquests fets van portar alguna conseqüència al Sr. Mestre.

Aquest Sr. Mestre també tenia molta afició a fer-nos escriure les “Consignas del Movimiento” amb lletres de colors i dibuixets adients al tema. De tan en tan el carter trucava a la porta i li entregava una carta que per la cara que feia vam adonar-nos que era de la seva xicota. Quant vam descobrir el nom de la noia l’anàvem corejant tot picant de mans, fins a treure el somriure del nostre preceptor que s’afanyava a fer-nos tornar a l’ordre; cosa que no aconseguia fàcilment.

El Sr. Lluís, que així es deia, va estar amb nosaltres durant poc temps. No sé on hauríem arribat si hagués continuat durant molts anys essent el nostre mestre.

Una mostra és la fotografia del començament. Només els que van mudats van ser avisats que aquell dia tocava fer la fotografia del curs i tres d’ells perquè menjava i dormia a casa seva. Els altres semblem sortits d’una novel·la protagonitzada per en Tom Sawyer i alguns altres ni tan sols varen venir a l’escola.

Ja sé que no queda gaire bé dir segons quines coses dels nostres mestres, sobretot havent-ho estat després durant quasi 40 anys. De tota manera vaig aprendre el que no s’havia de fer al posar-s’he al davant d’un grup de l’alumnes i que d’una experiència negativa també se’n poden  treure resultats positius.

Llegir

Llegir, una de les millors maneres d’ocupar les hores d’oci de què disposem durant  el dia. Segons les estadístiques són molts els que no obren un llibre en cap moment de las seva vida i ni tan sols un diari o encara que sigui una revista del cor. Però jo entenc per llegir agafar un llibre, seure còmodament i disposar-te a gaudir  d’una estona de tranquil·litat tot endinsant-te en fets i aventures que algú s’ha imaginat,  emocionant-te  amb poemes que t’envolten d’un aire diferent,  assabentant-t’he de la història del nostre passat més immediat o de la de temps llunyans, aprenent  infinitat  de coneixements  que sempre estan disposats a prop nostre per tal d’entrar  en noves dimensions, moltes vegades desconegudes i que ens poden ampliar  la visió del món o del nostre entorn més immediat; què més es pot demanar?

Quan jo aprenia  a llegir

Durant els meus anys de mestre  sempre vaig procurar que la lectura emplenés la majoria de les hores d’aprenentatge. Estic orgullós d’haver ensenyat a llegir a nens i nenes de sis i set anys durant  quasi quaranta anys. Sempre vaig tenir present  que la majoria de coneixements es poden anar adquirint al llarg de tota l’escolaritat, però que un bon nivell de lectura és essencial  per aconseguir un bon domini de qualsevol d’ells.

Si actualment em diguessin que he d’escollir una, només una, de les moltes activitats amb les que empleno les meves hores d’oci, que com podeu suposar , estant  jubilat, són moltes: teatre, cinema, música, bricolatge, cuina, caminar, jardineria, ioga, assistir a presentacions de llibres, exposicions diverses, conferències, museus, escriure ... sens cap mena de dubte elegiria la lectura i amb una mica més de benevolència, en l’elecció, acompanyada d’una bona música de fons.

Ara he tornat a un vell costum com és la d’anar  alternant la lectura de volums de temàtica diferent per tal de fer més amenes les estones que hi dedico.  Per exemple en aquest moment  llegeixo “Educacionari” (Una invitació a pensar i sentir l’educació a través de seixanta conceptes)  de Joan Manuel del Pozo, “Els pobles oblidats” de l’Editorial Sidillà, coordinat per Xavier Cortadellas i Judit Pujadó,  “Fulles d’herba” el poemari complert del nord-americà  Walt Whitman i la novel·la negra de l’Andreu Martín “Les escopinades dels escarabats”. He de reconèixer que quan arribo a prop del desenllaç de les novel·les deixo els altres llibres i les acabo.