Ja fa temps

Els que vam viure la nostra infantesa en un poble petit, i quan dic petit vull dir que no tenia ni ajuntament propi, vam trigar a passar del món del joc a altres diversions més organitzades com eren, ja en aquell temps, el cinema o la pràctica d’algun esport, sobretot, com és de suposar, el futbol. Sort que hi havia escola, comandada pel mossèn del poble, que juntament amb les festes religioses emplenaven moltes hores en aquells anys que encara no érem aptes per col·laborar en les feines de pagès. I era durant aquestes dates, de les festes religioses, en què la monotonia de la nostra vida es veia alterada per algun costum més a prop de la superstició que de les verdaderes creences.

Els dies de la Setmana Santa eren propicis per participar en algun acte que avui dia és impensable que es poguessin dur a terme. El més surrealista era el de “anar a matar jueus”. Tots esperàvem la funció del dijous Sant per anar a l’església proveïts de fustes, bastons, canyes i altres estris per l’estil, per en un moment determinat, posar-nos a picar, com bojos, sobre els bancs i el terra, fent un terrabastall de mil dimonis per demostrar la nostra repulsió cap als jueus per la mort de Jesús de la que els fèiem totalment culpables.

Menys participatiu però totalment fora de lloc per la mentalitat d’avui dia era el salpàs o benedicció de les cases amb aigua beneita i sal per tal de foragitar-ne els mals esperits. El capellà, seguit d’una corrua d’escolans, resseguia cases i masies per tal de tirar una cullerada de la barreja sobre totes les portes per tal de protegir persones i animals de malures i malalties. Després del salpàs es gratificava al capellà amb una quantitat d’ous, d’acord amb la categoria de la casa i als llocs més apartats els amos convidaven a la comitiva a esmorzar.

De tots els actes, prohibicions i costums que encara perduren a través dels anys ens queda “el fer brunyols” . Són moltes les llars on encara , quan arriben aquest dies, es proveeixen dels ingredients necessaris, sense deixar-se la matafaluga i els resolis, per tal d’el·laborar aquests populars dolços amb tota autenticitat. Recordo amb nostàlgia aquelles hores d’espera fins que la pasta arribés a l’alçada adequada i agafés la textura necessària perquè en sortissin els millors bunyols del veïnat, ja que després ens els intercanviàvem amb parents i amics fent les comparacions oportunes, que sempre acabaven amb “els nostres són els millors” .

Senyals de bon temps

Ara fa un mes just havia de mirar on posava els peus, ben tapat amb gorra i bufanda, tot caminant pels carrers de Brusel·les, mentre uns borralls de neu s’anaven enganxant a la meva indumentària. Qui m’havia de dir que aquestes extravagàncies pròpies de països situats més al nord, al nostre continent, es reproduirien al cap de pocs dies, ja ben entrat el mes de març, a casa nostra i multiplicades amb exageració.

Allà podíem refugiar-nos a qualsevol local per refer-nos de les temperatures sota zero tot prenent una bona xocolata calenta amb uns gofres acabats de fer. Aquí havíem de fer cues llarguíssimes per tal d’aconseguir una mica de pa o qualsevol aliment que no haguessis tingut la precaució de tenir emmagatzemat a algun racó de casa, tot procurant que no s’esqueixés alguna branca dels arbres que et trobaves o et caigués al cap una part del ràfec de les teulades quan t’arramblaves massa a les parets per tal de no relliscar.

Allà, quan estàvem cansats i enfredorats anàvem a l’hotel i ens refèiem de tots els inconvenients. Aquí estàvem cansats de no poder refer-nos amb cap dels mitjans als que estem acostumats, tot i les excursions a cases de parents i amics més afortunats que tinguessin llar de foc o que la cuina funcionés amb gas butà.

Avui, que per alguns tot ja ha passat, que hem escoltat totes les bajanades possibles a la radio i a la televisió per part dels responsables de què això no hagués estat tant greu i que veiem entrar els raigs de sol per les finestres de casa, mentre encara queden moltes taques blanques pels carrers, camps i voreres i sentim degotar les canaleres dels nostres teulats, que demà seran caramells de gel, comencem a sentir l’olor de la primavera.

Primavera anunciada per les flors de l’albercoquer que tinc al jardí i que aixequen una mica l’ànim encara que miri els efectes de la tempesta al meu voltant, amb tot el que quedarà per fer. Però com que, tal com diu el refranyer: “Any de neu, any de bé de Déu”, esperem que per un o altre costat la dita es compleixi.

Brussel·les i Bruges (IV)

Bruges té molts encants i vam aprofitar que ja havíem restablert forces i temperatura corporal per tal de continuar descobrint alguns dels molts racons que encara ens quedaven per veure. Sense fer res en concret varem anar deambulant pels carrers sense pretendre voler-ho veure tot sinó tan sols el que s’oferia als nostres ulls. Trobo que és una bona manera de conèixer una mica una ciutat, més que tancant-te solament en museus i sales d’exposicions, que tampoc hi han de faltar.

Després de tants carrers, jardins nevats, botigues amb les famoses puntes de Bruges i aparadors de bomboneres és va tornar a encendre la gana i a apagar l’escalfor de l’hora de dinar. No vam tenir més remei que recórrer als gofres i a la xocolata calenta en un dels bars de la plaça principal. Ja s’havia fet fosc i era hora de contemplar les il·luminacions dels edificis més importants i la dels petits ponts que travessen els diferents canals que solquen la ciutat.

L’últim matí ens vam llevar amb la intenció de complir els tres objectius que ens havíem proposat la nit abans: pujar al Belford, anar a veure algun pont que fos a la vegada porta d’entrada a la ciutat i visitar els molins típics . La pujada a la torre no va ser res de l’altre món i aviat va estar enllestida. Per arribar als altres dos objectius vam dirigir-nos a la part de la ciutat que encara no havíem vist, al límit amb el canal més important.

Arribats a una de les grans portes d’entrada a la ciutat que anàvem veient a mida que avançàvem pel carrer, tal com si fos una petita fortalesa, vam descobrir el primer molí a la nostra esquerra, amb la seva gran aspa que destacava sobre un petit promontori. Així com al centre de la ciutat era ple de gent allà hi érem nosaltres sols, però al cap de poc, com no podia ser d’altra manera varen arribar uns japonesos que ens van demanar de fotografiar-los enfilats a l’escala.

Després de fer nosaltres el mateix amb els dos antics molins fariners vam resseguir el canal tot entrant a la ciutat seguint el passeig nevat de vora l’aigua, que en molts trams estava completament glaçada, mantenint-t’hi atrapats els vaixells que hi estaven ancorats i que molts d’ells servien de vivenda. Un grup d’ànecs caminaven sobre el gel fins que trobaven algun racó on s’estava desfent i podien tornar a nedar.

El dia era clar i el sol feia que el fred no fos tan intens durant la nostra passejada. Vam dinar a la plaça del Burg i ja va ser hora de recollir les pertinences per tal de reprendre el camí de tornada. Primer la caminada pel parc que era nevat el dia de l’arribada, després el tren per arribar a Brussel·les, després l’autobús fins a l’aeroport de Charleroi, l’avió fins a Girona i per finalitzar el cotxe per acabar d’arribar a casa.

Brussel·les i Bruges (III)

La nostra arribada a Bruges

A primera hora de la tarda vam començar a anar a la “Gare du Midi” , després de recollir les maletes a l’hotel i d’haver-nos assabentat dels horaris corresponents a fi de traslladar-nos a Bruges, ciutat de la que teníem molt bones referències. Només hi ha una hora des de Brussel·les, en el transcurs de la qual ens van trucar des de casa per tal d’estar segurs que no ens havia passat res en el greu accident ferroviari ocorregut a Bèlgica aquell mateix dia al matí.

Continuant amb les nostres ganes de caminar vam preguntar com arribar a l’hotel. Ens van dirigir a una de les torres de la ciutat que s’albirava, entre moltes d’altres, al mig de les branques dels arbres secs d’un gran parc i de les volves de neu que van començar a caure en abundància. Abrigats com cada dia i arrossegant les maletes en mig del mal temps, després de molt preguntar vam encertar la torre adequada i , als seus peus, el nostre hotel.

La torre o campanar en qüestió és el Belfort, el símbol de la ciutat i al costat de la plaça principal. Més cèntric impossible. Ja començava a ser fosc i què millor que buscar un bon local per agafar ànims abans de fer una passejada i retirar-nos a l’hotel. Primer, la nostra admiració per la plaça, plenament il·luminada i amb tots els establiments guarnits, fins i tot una mica “horterament”, per celebrar Sant Valentí. La xocolata calenta i els gofres van tornar a lluir damunt les nostres taules i tot ho vam veure diferent.

L’endemà lluïa el sol. La plaça tenia un aspecte totalment diferent i vam poder admirar-la tal com es mereixia. A pocs metres una altra plaça, una mica més petita, la del Burg ens esperava, magnífica també, amb l’església de la Santa Sang, una basílica amb una façana esplèndida on diu que es conserven unes gotes de la Sang de Crist. Al costat més llarg de la plaça, a l’edifici de l’ajuntament vam poder admirar l’anomenada “sala gòtica”.

Però el més interessant de Bruges és endinsar-se pels seus carrerons, travessar els innombrables ponts, aturar-se en tots els racons per tal de contemplar les perspectives que a cada moment s’ofereixen als nostres ulls, amb l’afegit de la blancor de la neu que decora baranes i teulades i que en molts jardins encara no s’ha trepitjat. Tornar-hi al bon temps deu ser com anar a una ciutat completament diferent.

Va ser un luxe dinar en un restaurant de la plaça del mercat, en front de la torre Belfort, al costat dels vidres, tot contemplant els edificis que brillaven amb el sol. Aquesta vegada va tocar menjar musclos, tal com es preceptiu fer-ho al menys una vegada. No trobo que lliguin gaire amb les patates fregides que sempre els acompanyen però es veu que són inseparables. Si més una bona cervesa belga ho fa lligar tot.

Brussel·les i Bruges (II)

El Manneken Pis disfressat

La “Gran Place” .és un dels al·licients més importants que té Brussel·les. Situar-te al bell mig i anar observant les diferents edificacions és tot un espectacle. Per mirar d’identificar-los vam obrir la guia i en Pepe, com sempre sol fer, ens va anar llegint el més important de cadascun d’ells, mentre ens arreceràvem i embolcallàvem amb les bufandes.

Un cop refets del fred i ben alimentats vam anar descobrint tot el que els diferents establiments comercials ens oferien, sobretot les xocolateries, amb uns aparadors que et demanaven que tastessis els seus productes únics i famosos al món sencer. Sembla que el centre del mercat mundial del cacau és Londres, només Bèlgica té certs drets adquirits des del temps que el Rei Leopold tenia el Congo com la seva finca particular. Sobre aquest tema recomano el llibre de Bernardo Atxaga “Set cases a França”, amb el que passareu una bona estona.

Després de voltar una bona estona, tot observant, també, els diferents murals pintats a les parets sobre personatges famosos dels còmics belgues i sense oblidar el famós Manneken Pis, del qual per ser carnaval només se’n podia veure el rajolí del pipi, si la gran quantitat de gent del seu voltant et deixaven veure, vam anar parar a les Galeries de St-Hubert on una força imperiosa ens va xuclar dins d’un dels molts establiments que ens oferien la millor manera de fer-nos passar el fred i la gana, que ja tornaven a despuntar: un vas de xocolata calenta i els gofres. Aquests pastissos rectangulars amb vint quadrets empolsinats de sucre llustre o plens de fruites o bé de més xocolata, negra i espessa, van ser la nostra temptació diària.

L’endemà al matí el nostre primer objectiu va ser l’Atòmium, un dels símbols de la capital belga, que construïda el 1958, havia de durar només sis mesos. Aquesta vegada no ens vam aventurar i el metro ens hi va portar i tornar. Des de la última bola del cristall de ferro gegant, que representa l’estructura, vam poder observar una ciutat completament nevada estesa als nostres peus..

Amb els peus a peu pla, altra vegada, vam visitar l’esglèsia del “Sacré-Coeur, situada al bell mig d’un parc que vam travessar de cap a cap mentre s’ajuntaven la neu de terra i la que va començar a caure altra vegada. La basílica és un edifici modern, enorme, el cinquè del món del seu gènere, especial per a grans celebracions com la visita del Papa en dues ocasions. El que ens va cridar més l’atenció va ser el Restaurant- Spectacle que hi ha a la planta baixa. Sembla que una cosa i l’altre no lliguin gaire. Nosaltres vam anar a dinar a un lloc no tan sofisticat i segur que a més bon preu, encara que mai se sap...!