dimarts, 29 de juliol del 2014

Una imatge, un poema, una cançó ... (025)

Jo sempre n'havia dit balca; les seves fulles assecades servien per embalcar les cadires; fer la part on hom si asseu . Quan en la lletra d'una cançó de Nadal molt popular (Sant Josep i la Mare de Déu) cantàvem, ara fa molts anys: "No han trobat posada enlloc/ perquè els veien massa pobres/ se'n van a un barraconet/ fet de joncs i fet de boga. Dondorondon, la mare canta i el fillet dorm..." no sabia que boga i balca eren sinònims. Aquesta planta, des de sempre, m'ha cridat l'atenció,  me la miro bé quan passo al seu davant en les meves passejades; aquesta vegada l'he fotografiada. Ara he trobat el seu nom en el magnífic poema de Miquel Martí i Pol "Si parlo dels teus ulls"



Si parlo dels teus ulls

Si parlo dels teus ulls em fa ressó
cadiretes de boga i un ponent de coloms.
Els teus ulls, tan intensos com un crit en la fosca.

Si parlo dels teus llavis em fa ressó
profundíssimes coves i ritmes de peresa. 
Els teus llavis, tan pròxims com la nit.

Si parlo dels teus cabells em fa ressó
platges desconegudes i quietuds d'església.
Els teus cabells, com l'escuma del vent.

Si parlo de les teves mans em fa ressó
melicotons suavíssims i olor de roba antiga.
Les teves mans, tan lleus com un sospir.

Si parlo del teu cos,
del teu cos que he estimat,
només em fa ressó la meva veu, 
i llavors tanco avarament els ulls
i em dic, per a mi sol, el secret dels camins
que he seguit lentament a través del teu cos
tan càlid com la llum,

tan dens com el silenci.

                                                                           Miquel Martí i Pol


dimarts, 22 de juliol del 2014

La bassa dels peixos

A casa mai ens han agradat els animals. Em refereixo a tenir-los amb nosaltres, donar-los-hi menjar, cuidar-los... en fi,  tot el que s’ha de fer amb els animals de companyia. Si que ens agraden els animals en si, però que se’n responsabilitzin els altres sense haver de trobar-los al mig del pas, asseguts al sofà o voltant pel jardí.

Construcció de la bassa (juliol '97)
Durant alguns anys en vam tenir d’aquests que viuen tancats en gàbies o peixeres, quan els nostres fills eren petits i sempre fruit d’algun regal d’aniversari per part dels amics.

Recordo unes tortuguetes aquàtiques que s’anaven fent grans i feien una pudor  irresistible.  Les vam regalar, ara no recordo a qui, però em ve a la memòria que en feia col·lecció. Després vam tenir alguns canaris. La nena volia un gos, però amb un d’aquests ocells en vam fer prou. Un se’l va menjar un gat i a l'altre ens va passar per alt posar-li menjar o beure el dia que tocava. Després, va arribar una peixera amb alguns peixets de colors fruit d’alguna d’aquelles  festes en que cada convidat portava un regal a l’amfitrió.

La bassa acabada
Al cap d’un temps la peixera va començar a vessar i vam decidir fer una bassa al jardí per tal d’enquibir-hi els petits animalons. La peixera es va convertir en un test on plantar-hi varis tipus de cactus i encara dura. Els peixos van anar reproduint-se a la bassa durant anys i anys. Algun es moria i algun altre desapareixia, sense saber perquè.

Vam fer noves adquisicions  que es van anar reproduint, durant un temps, fins que només en van quedar tres, que devien ser tots mascles o tots femelles, perquè mai més van augmentar de número;  tampoc n'hi vam afegir cap   per part nostre. Dos eren vermells i un va quedar més aviat blanquinós amb lleugers tocs vermellosos. Tots els nens que venien per casa o més tard a banyar-se a la piscina feien una visita obligada a la bassa dels peixos, voltada d’heures i falgueres, fins que els nostres petis nets també es van afegir  al grup d’admiradors. Els peixos van anar creixent  arribant a una mida considerable per ser  del tipus més comú d’aquests animals aquàtics.

Els peixos entre la neu i el glaç
Però un dia, ara fa poc, van desaparèixer. Aquells peixos que havien resistit tot tipus d’inclemències del temps, que havien nedat  més d’un hivern sota una capa de glaç, que havien resistit la visita de gats i d’ocells, que s’alimentaven només mantenint l’equilibri de l’aigua de la bassa, ja no hi eren. 

Ens preguntàvem el que podia haver passat. A la botiga on els havíem comprat  ens vans suggerir que podia haver estat una gavina. Ja havíem decidit substituir-los per uns altres, quan un dia, cap al tard, va fer aparició una serp tot reptant pel costat de la paret de la tanca fins que es va amagar al mig de les heures. Em vaig esverar, segons el meu parer havia sortit la culpable,  però, què havíem de fer? 

Es va foradar el plàstic. Remodelació (agost '07)
Vaig trucar a un dels telèfons d’aquests de la Generalitat que diu que et resolen tot tipus d’incidents o al menys et donen informació del que s’ha de fer en casos concrets i, molt amables, em van donar el de la Policia Municipal. Vaig trucar a la policia de la Vila i després de preguntar-me l’adreça i no sé quantes coses més la recomanació va ser aquesta: “Quan la torni veure, truqui’ns!”


Ara estic esperant que un dia d’aquests la serp es digni sortir del seu amagatall i em digui que ja puc avisar a la policia.

Estat actual de la bassa, sense peixos i, per ara... sense serp.



dissabte, 19 de juliol del 2014

Música a l'estiu

Vivim en una part del país on, als estius,  els concerts de tot tipus de música, es deixen triar, segons les preferències de cadascú.


No fa falta, però, assistir sempre a grans cites com Cap Roig, Perelada, Torroella de Montgrí, Sant Feliu de Guíxols... on actuen artistes i orquestres de gran  renom internacional, aptes només per a butxaques potents, si tens la pretensió de gaudir de varis d’aquests concerts; no parlem si t’entra la gana i l’has de calmar amb els productes dels càterings dels grans cuiners que proveeixen l’aspecte gastronòmic de l’esdeveniment, on cada queixalada et surt a preu d’or. I sense parlar de l’aparcament, que normalment no sol ser fàcil. No vull deixar en mal lloc aquests esdeveniments, jo també hi he assistit  algunes vegades si m’atreia l’actuació del dia. El que pretenc és deixar constància de la quantitat de petits concerts que es fan en places i teatres dels nostres pobles que val la pena no deixar-se’ls perdre i gaudir plenament d’una bona nit d’estiu…

Com a exemple m’agradaria deixar constància de dos moments d’aquesta setmana a Palafrugell. A quatre passes de casa, tot caminant  a la fresca, vam anar un dia a Plaça Nova i l’altre al Teatre Municipal.


La primera nit va actuar el grup Port Bo, amb un repertori d’havaneres, com és natural, meitat triat per ells i meitat escollit pel públic. Per a mi que m’agrada molt aquesta música popular, no en va vaig ser vocal durant força anys de la Fundació Ernest Morató dedicada a l’estudi i a la promoció de l’havanera,  va ser un vespre magnífic, tot escoltant  les veus conjuntades dels tres integrants de Port Bo, per a mi els “reis de l’Havanera”;  sense menystenir  els altres grups de la vila, de la majoria dels quals en formen part molts antics alumnes meus, com “Els Cremats”, que interpreten, també,  molts altres tipus de música popular.
L'últim disc de "Las Hermanas Caronni" 

El dia següent Joventuts Musicals, en la seva programació d’estiu, ens tenia preparada una sorpresa al Teatre Municipal: un duet  argentí, "Las hermanas Caronni", format per dues bessones, Gianna i Laura Caronni, ens va oferir un repertori basat sobretot en influències de l’Argentina i de França, on viuen actualment.
Una toca el clarinet i l’altre el violoncel i el violí a més de les seves veus, que unes vegades en espanyol (la majoria), altres en Francès ens van oferir interpretacions, de cançons conegudes o  de collita pròpia, també són compositores, en un treball d’una gran sensibilitat  on tango, clàssica, havanera, popular, àrab... es barregen amb gran mestratge.

Com a exemple de les cançons amb les que ens van delectar podria  citar : “Los ejes de mi carreta” de l’Ataualpa Yupanqui, “Je me sui fait tout petit”, de Georges Brassens i  una cançò cubana “Drume negrita” que barregen suaument amb el tema del Bolero de Ravel; totes elles en la seva molt particular versió


En fi, una vetllada, tranquil·la, íntima i una posada en escena amb una il·luminació molt acurada i adequada a cada moment del concert.


dimarts, 15 de juliol del 2014

Fato


Tot parlant per telèfon amb l’amic Pepe de Regencós, entre moltes altres coses em va preguntar si havia sentit mai la paraula fato. Va  sortir a la conversa al explicar-me que estava ajudant al seu fill a segar i que a l’hora de dinar havia anat a buscar el fato. Ho havia comentar a una colla de persones que va trobar  mentre anava a fer l’encàrrec i ni una sabia de què li parlava. Va quedar tot parat, però al preguntar-m’ho a mi i jo respondre-li afirmativament, tot explicant-li com havia arribat al meu coneixement,  ja va quedar més content.

Per si de cas, vaig buscar informació, i renoi si en vaig trobar; la que us ofereixo i molta més. Aquesta paraula té més d’un significat, però el més corrent i el que a nosaltres ens interessava és el que trobem en alguns diccionaris, referint-se sobretot a coses de menjar, tals com:

- Conjunt de coses en general, especialment articles de comerç, ingredients del menjar, etc. Abundància de menjar. "En aquest plat hi ha massa fato".

Al diccionari Català-Valencià- Balear de Mossèn Alcover, una de les accepcions diu:
Totes les imatges són extretes d'Internet
Conjunt de coses en general, com articles de comerç, ingredients del menjar, etc. (or., occ., Maestr.); cast. material. "A casa mengem cop de fato": a casa mengem moltes coses variades i sense triar, com trumfes, cols, etc. (Solsona, Valls).

Marta Rojals, l’escriptora catalana més llegida en aquests moment en un article a la revista literària Núvol hi fa referència quan escriu:

‘Fato’ és una paraula d’aquelles que es porten de naixement i es fan servir per instint. ‘Fato’ és polivalent, val per a designar tot de coses, molt d’això i allò. ‘Fato’ ha de fer embalum, ser una cosa física. Em sembla fins i tot que és el nom d’un menjar típic de no sé on. En tot cas, també val per a menjar: ‘Tot aquest fato no me’l menjaré’.Tantes imprecisions són expresses: és per instint que saps si tal cosa o tal altra es pot considerar ‘fato’. I per instint notes que grinyola quan està feta servir a la babalà. A ‘La segona hora’ de Rac1 fan una secció hilarant que es diu ‘Al Youtube hi ha molt de fato’. Doncs el nom grinyola. Perquè el ‘fato’, de bones a primeres, s’ha de poder tocar. I si no és així, és que m’enganya l’instint.

D’Emili Teixidor en un passatge de Pa Negre hi podem llegir:
Allà la mare s’ajupia una mica i em feia un petó a la galta i jo sentia aquell perfum de sabó d’olor que feia sempre, i després s’abraçaven amb la Ció, la cunyada, i la mare marxava sola cap al poble, camí enllà, la passa lleugera, la faldilla llarga fins més avall dels genolls, amb el cabàs ple de fato —ous, farina, cansalada, llet...— que li preparava la Ció.

I la Caterina Albert i Paradís (Victor Català) a Drames rurals escriu:
I trobà homes i dones que tornaven del clos amb el fato a l’esquena: donaven tots la bona nit amb mandra —amb la mandra que deixen vuit hores de treball a la solella— i ella ni els hi tornava, i, per a no rompre en plor, es mossegava el llavi, molsudet i vermell com les cireres.


Per acabar, a la lletra d’una cançó humorística  escrita per Maurizio Martinotti, Jordi Fàbregas, Toni Torregrossa i Joan Soler i Amigó  anomenada “El seu avi” amb música de l’havanera que ja suposeu  i sense referir-se al menjar, fa referència a una altra accepció de la parauleta (només dues estrofes).

El seu avi va anar al Congo
a bordo del Colonial,
el millor barco de vela
de la marina mercant.
El banús era molt negre
i el mercat encara més:
si és negra la pell dels negres,
més n'és el cor dels negrers.
...

En 'quella patera
no hi cabien més,
quaranta mirades,
quaranta remers:
un fato de roba
portava només,
moltes esperances
i molt pocs papers. ...


dimarts, 8 de juliol del 2014

Lectures de mig any

En una de les moltes entrevistes que es publiquen als diaris, un determinat escriptor, ara no recordo el nom, deia que llegia un llibre cada dia. Tot seguit vaig pensar  si es podia compaginar aquest fet amb totes les altres coses que et poden interessar durant  les 24 hores dels 365 dies de l’any. Vaig arribar a la conclusió que era impossible. Jo, al menys, crec que arribaria a avorrir el que ara més m’agrada, llegir,  tal com ja vaig comentar fa pocs dies. Procuro que el meu ritme lector sigui d’un llibre a la setmana, que sol ser més, tenint en compte la quantitat de coses que es poden arribar a fer, i que no et pots perdre.


Aquesta primera meitat de 2014  n’he llegit  quaranta-un, dels quals n’he escollit mitja dotzena, per parlar d'ells. M’ha costat fer aquesta tria però he procurat que hi hagués una mica de tot, deixant, expressament, a part autors de novel·la negra, un dels tipus de lectura que més m’apassiona, i d’altres, com Haruki Murakami,  que ja formen part dels meus escriptors de capçalera.

Wonder – R.J. Palacio. És un llibre optimista, tot i les dificultats amb les que es troba l’August, el protagonista, un nen de dotze anys amb una greu malformació de naixement a la cara. Les seves reaccions i les de les persones que l’envolten arriben a emocionar, fins i tot a les persones menys sensibles.

Fulles d’herba – Walt Whitman. L’autor, un dels poetes nord-americans per excel·lència, va escriure aquest poemari durant més de quaranta anys i ara ens ha arribat l’edició completa traduïda al català. No és un llibre alegre, segons el meu punt de vista, ja que  reflecteix, en bona part, la situació dels EEUU durant la guerra de Secessió. Qui no recorda els versos dedicats a Abraham Lincoln :” Oh capità! El meu capità!” recitats per Robin Williams als seus alumnes, a la pel·lícula “El club dels poetes morts”.
Els darrers dies de la Catalunya republicana – Antoni Rovira i Virgili. A Rodamots, un butlletí que envia un breu missatge electrònic diari, Cada dia un mot, a totes les persones que si subscriuen, hi van publicar-hi aquest llibre.El relat viscut de la caiguda de Catalunya sota el règim de Franco on el drama final es condensa en quinze dies de dietari, del 22 de gener al 5 de febrer de 1939; una crònica personal de la desfeta d'una Catalunya que es construïa intentant vèncer obstacles històrics i que, a partir del juliol de 1936, va veure interromput aquest camí.


L’arqueòleg – Martí Gironell. És  la tercera novel·la de l’autor. En ella  tracta en clau de ficció un personatge real, en aquest cas el monjo de Montserrat Bonaventura Ubach, artífex de la Bíblia de Montserrat i del museu de l'Orient Bíblic d'aquest monestir, creat el 1911. Els viatges d’aquest monjo, sobretot a Egipte, m’han recordat el que vaig tenir la sort de fer-hi  l’any 2003, tot i la distància en el temps. Una aventura cultural molt recomanable.


El ressó de les muntanyes -  Kaled Josseini. Si s’ha llegit “El caçador d’estels” no es pot deixar de llegir “El ressó de les  muntanyes”. “Una novel·la corprenedora sobre l’amor fraternal i la família. Una novel·la intensament emotiva, que explora com ens estimem, com tenim cura els uns dels altres, com ens respectem i com les decisions que prenem ressonen a través de les generacions.”


Butcher’s Crossing – John Williams. “Ambientada el 1873, quan els bisons començaven a estar en perill d’extinció, Butcher’s Crossing novel·la l’experiència transformadora d’en William Andrews, un jove estudiant de Harvard que un bon dia abandona els estudis i la seguretat de la casa paterna a Boston per intentar «trobar-se a si mateix». Decidit a anar a algun lloc on cap home hagi estat mai, viatja fins a un petit poble fronterer del ple oest, Butcher’s Crossing, on s’uneix a una expedició que va a la recerca d’una vall desconeguda i mítica, plena de bisons”. Publicada el 1960 arriba a nosaltres traduïda al català i ens descobreix altres aspectes del mític Oest Americà.


dissabte, 5 de juliol del 2014

Voluntariat, col·laboracions...

Actualment hi ha moltes oportunitats per oferir el teu temps per participar en  actes de voluntariat  de llarga durada, així com en petites col·laboracions que només requereixen la teva atenció unes hores d’un dia determinat; sobretot quan estàs jubilat.

Sense haver d’esperar a aquesta data màgica, que tothom deleix per arribar-hi en la millor situació possible, un pot dedicar el temps que té lliure, o que busca en qualsevol racó del seu horari perquè ho sigui,  per dedicar-lo a persones o institucions que en tinguin necessitat. Només fa falta fer una mirada al nostre entorn per trobar i poder seleccionar entre la gran quantitat de demandes, d’acord amb les possibilitats i aptituds de cadascú.

Hi ha activitats de participació de llarga i de curta durada, que tenen èxit o que resulten un fracàs, de curioses, d’impensables... Personalment estic molt satisfet de totes en  les que he posat el meu granet de sorra. M’agradaria, fins hi tot per fer-ne memòria pròpia, de destacar els vint-i-cinc anys de pertinença a la Fundació” La Xarxa” (abans Rialles), els ... anys d’ajuda a Caritas i els onze anys de voluntari a l’Arxiu Municipal , entre els de llarga durada.

Entre els que m’han ocupat un espai més petit de temps hi hauria, per exemple,  la meva participació en un programa de ràdio Palafrugell  durant un curs o el de ser durant dos anys el primer voluntari a l’Escola el Carrilet amb nens i nenes de P3.
Can Roses, seu de l'AMP

Sempre he estat obert a col·laborar amb quasi tot el que se m’ha demanat. Només en dues ocasions he dit que no: Formar part de la Junta de l’Esplai dels Jubilats i fer classes de Català. Durant molts anys i fins a la meva jubilació havia organitzat  infinitat d’actes, sortides, cursos, etc. i fet totes les hores de classe possible. Tenia ganes de reposar i de fer coses noves.

Tal com deia abans també hi ha hagut fracassos. Un d’ells la meva participació a “Voluntaris per la llengua”. Em vaig oferir, i la persona assignada, després de vàries trobades no va respondre al que jo li oferia o jo no vaig saber motivar-lo prou. Com que els organitzadors, després d’oferir-me per segona vegada,  tampoc es van posar en contacte amb mi, vaig donar per acabat el meu “voluntariat per la llengua”, en aquest aspecte.

El segon fracàs va ser el d’oferir-me per una campanya de la Biblioteca Municipal per tal d’anar a llegir a cases de persones amb dificultats sensorials o del tipus que fos. Vaig ser l’únic voluntari i el meu primer i únic servei, que va durar algunes setmanes, va ser el de servir de missatger per portar llibres entre un domicili particular i la biblioteca.



Una col·laboració molt curiosa i que em va fer molta il·lusió va ser la de posar la veu  de Francesc Macià, a una de les cartes que es poden escoltar a l’audio “Les Cartes de la família Bassa Rocas” a la Can Bassa de LLofriu  i que es conserven al AMP.

Si voleu sentir-ho cliqueu a aquest enllaç:
 https://www.youtube.com/watch?v=Ul_GjLt4VlY


dimecres, 2 de juliol del 2014

Una imatge, un poema, una cançó... (024)

Quan arriba l’estiu, sempre que surto a caminar trobo corrues de formigues que van d’un lloc a l’altre i que no em deixen  mai indiferent . Aquesta és una de les últimes imatges que he fotografiat; els animals i les pedres de diferents mides es confonen al mig del camí tot formant un mosaic. El poema que he  escollit és de Joana Raspall, la poetessa que sabia treure l’ànima de tot el més petit i insignificant.



Les formigues

Topant aquí i allà
en cada clot de terra,
caminen les formigues
de dret cap el seu cau;
s'encreuen en filera,
se saluden polides;
si vénen diuen “hola! “
si van “ adéu-siau !” .

Lleugeres van fent via ,
les unes carregades
amb bocinets de coses ,
les altres, sense res .
Aquesta que jo miro
em sembla molt cansada ;
el gra de blat de moro
que porta, és massa pes !
- Qui t'ha manat pobreta ,
ser tan escarrasada ? ,
voldria preguntar-li
si em pogués escoltar .

Que traçuda i valenta
m'ha semblat , la formiga !
Si volgués ser com ella,
què em caldria portar ?


Joana Raspall