El nostre llimoner

El nostre llimoner en una de les seves revifalles

Aquest dies de fred es veuen a molts horts i jardins arbres i arbustos mig coberts o ben tapats amb plàstics i lones per tal de protegir-los de les glaçades. La majoria són llimoners. A molta gent de casa nostra que disposa d'una petita extensió de terra els agrada tenir-hi un llimoner plantat. A més d'aprofitar-ne el suc dels seus fruits, les llimones, és un arbre decoratiu que dona confortabilitat al lloc on està situat, normalment al costat d'una paret encarada al sud a redors de tramuntanades i altres vents glaçats.

El nostre llimoner ha renascut diverses vegades. Després de fortes glaçades o després d'unes obres en les que se li van tallar les arrels sempre ha tornat a brotar amb tota la força, a florir amb tota la flaire i produir més llimones de les que podem arribar a consumir. Quan es barregen el verd de les fulles, el blanc de les flors i el groc dels fruits és d'una bellesa excepcional.

Cal no ser massa agosarat posant les mans per entremig del brancatge a fi d'evitar les llargues espines que creixen en tota la seva ramificació. Com totes les coses més boniques de la natura defensen el millor que tenen d'una manera o altra.

Una llimonada ben fresca a l'estiu o el glopeig d'un suc una mica tebi a l'hivern ens ajuden a passar millor els rigors d'aquestes dues estacions. També aprofitem l'abundant producció del nostre llimoner per fer un pastis, un gelat, una mousse ... per l'hora de les postres o quan ens vingui de gust. Com que sempre en sobren en regalem als nostres amics.

Tal com diuen les dites populars, la llimona i l'all ens ajuden a mantenir una bona salut:
"Aire, sol, all i llimona, poca feina al metge dona"
"No hi ha medecina més bona que ceba, all i llimona"
"Llimona i all, metges al carall"
Igual que amb moltes altres fruites la llimona també es relaciona amb la dona, i no precisament per fer-la quedar bé:
"Si apretes molt la dona amarga com la llimona"

Alguna endevinalla, no gaires, té la llimona com a solució:
"Tothom diu que sóc mona
i això que grogueta estic.
De ma sang s'aprofita
la gent per a certs requisits"

Tampoc hi ha massa contes que tinguin el llimoner o la llimona com a base de la història. Només n'he trobat un de l'Àngel Daban, que s'anomena com era d'esperar : "El llimoner".

I cançons? N'he trobat alguna més. Podem citar: "El llimoner" del grup La Carrau, "Sa llimona" d'Antonia Font, "Polo de llimona" De Joan Miquel Oliver i sobretot "El llimoner" de Maria Cinta, que em recorda la meva joventut. Aquesta jove cantant, només tenia quinze anys, la va fer popular dins el moviment de la Nova Cançó, l'any 1965. És una versió feta per J.M.Andreu de "Lemon tree", escrita per W.Holt i cantada per molts altres grups i solistes; l'any 2007 la va tornar a la popularitat el grup "Fool's Garden". Diu així:

"Un dia el pare m'ho va dir:
Si vens t'ensenyaré
un arbre verd que hi ha al jardí,
en diuen llimoner.
Si el mires bé podràs saber
què diu una lliçó
que no tot és bo, només perquè
fa goig i té color.
Llimoner, tan alegre,
dolça flaire, ple de llum.
Llimoner que enamora
i que ens omple de perfum.
Llimoner, tu ens enganyes
el teu fruit no es pot menjar.
Llimoner, tal vegada,
és millor només mirar". (...)

Les últimes roses de l'any

Els primers dies de gener són els que cada any destino per podar els rosers. Podria esperar un mes més, perquè ara ja no he de començar a anar a treballar amb aquestes feines del jardí ja fetes, però el costum encara dura i després de vuit anys, a casa, els rosers segueixen podant-se per les mateixes dates. Ara els dies s'han allargat i ja venen més ganes de treballar, sobretot a les hores que el sol ens escalfa una mica.. Els mesos de gener i febrer encara poden ser molt freds i el març ens pot sortir amb alguna sorpresa com la de l'any passat, però bé, ara els rosers ja estan podats.

Les roses de la fotografia són les últimes del 2010. Algunes han acabat de florir quan ja estaven posades al gerro que tenim sobre la taula. Les vermelles encara conservaven un xic de l'olor penetrant de la millor època, en canvi han estat les primeres d'acotar el cap i marcir-se. Cap d'elles però té l' ufanor, color i turgència de quan els rosers florien per primer cop l'any.

Quina sort tindríem nosaltres si poguéssim renovar-nos de tant en tant, encara que haguessin de podar-nos com als rosers. És una llàstima que quan comencem a marcir-nos ja és per sempre i no hi ha volta enrere, ni recomençament possibles. I de podar-nos val més que no facin.

Ens hem de conformar i pensar en la propera primavera, en la que podrem tornar a flairar les roses o almenys gaudir amb les seves formes i colors i amb una mica de sort poder-ne regalar a les dones de casa per Sant Jordi. Hem de procurar posar una mica de poesia i humor a la vida, ja que a partir d'aquí és revalorarà el nostre optimisme, cada vegada més necessari, i tot ens resultarà una mica més fàcil.

Els pastorets i la campana

Ha tornat a ser notícia la campana de l'Hospital de Palafrugell. Avui el diari el Punt parla de la innocentada del rector als assistents a la missa del dia 28 de desembre, diada dels Innocents, en la que anunciava la seva retornada a l'espadanya de l'església de l'antic centre geriàtric de la vila. A la notícia també es diu que l'Ajuntament la té ben desada i que no la torna al seu lloc per falta de pressupost. Tornem a estar a l'estira i arronsa de mesos passats sobre qui mana i qui ha de decidir en tot el que es refereix a l'església de Sant Cosme i Damià o de la Mare de Déu dels Dolors; sobre la campana "desapareguda" i sobre les obres que s'hi van fer, amb permís o sense, per tal d'obrir una finestra i donar més llum a la capella.

"Els Pastorets de Palafrugell" que, aprofito per dir, han estat tot un èxit, inclouen cada any uns cuplets satírics, sobre els fets recens ocorreguts al poble o a l'entorn més immediat, que es canten amb motiu del casament de dos dels pastors: l'Isabeló i en Jeremies. Aquest any m'han encomanat escriure la lletra de dos d'aquest cuplets, un sobre les eleccions catalanes i l'altre sobre la campana de l'Hospital", que fa així:

Cuplets de la campana

Si sentiu tocar campanes,
no serà a l'hospital,
la que hi havia allà penjada
ben podia haver pres mal.

Per fi diu que l'han trobada
al racó d'un magatzem,
on l'havia amagada
un regidor amb massa zel.

Quin embolic!
El rector com a usuari,
l'alcalde com propietari
i un permís d'obres caduc.
S'ha pogut llegir al diari.
S'ha pogut llegir al diari
i veure al noticiari,
el ridícul que han fotut.

Matí de Reis

Ja som a l'últim dia de les festes. Avui s'acaba tot, bé tot no, fins que no comencin altra vegada les escoles, el proper dilluns, no podrem dir que tornem a la normalitat de la vida diària. Encara que la normalitat hauria de ser poder fer festa sempre i no haver de treballar, si no hagués estat per la maledicció bíblica de "et guanyaràs el pa amb el suor del teu front". Com que la realitat és un altra, ens hem d'aguantar i fe el que toca: treballar i treballar. Sempre n'hi ha alguns , que ja ho tenen merescut, que poden viure sense aquesta càrrega, tot esperant que duri molts anys.

Però, a la vida, no tot és treballar. L'altre dia llegia la columna d'un diari, en la que l'autor criticava que al nostre país encara duressin aquestes festes inacabables, segons ell, mentre que a la resta d'Europa ja feia dies que havien apagat les llums i desat les garlandes i s'havien posat a treballar un altre cop. Seguia dient que la festa que avui celebrem sobra al calendari i que si patatim i que si patatam ... sense tenir en compte ni tradicions, ni costums arrelades a la vida de la gent. Ja en tenim prou de Pares Noël escalant les façanes de les cases i de nens disfressats, per Tots Sants, demanant caramels o tirant ous als aparadors de les botigues en nom de no sé quin Halloween importat de l'altre costat de l'Atlàntic.

Han arribat els Reis i tots esperem que ens portin alguna cosa o altre per animar-nos en aquest començament d'any. Els nens i nenes sempre n'esperen molt d'aquests tres Mags que venen de l'Orient i els grans moltes vegades en fem un gra massa volen complir les seves expectatives. Aquest és un bon moment per educar, explicar i raonar el perquè de les desigualtats que en aquests dies encara es posen més de relleu.

Són moments de nostàlgia, dels Reis de la nostra infantesa, de quan ens conformàvem amb ben poca cosa però que també ens emportàvem alguna decepció. Per això ens aboquem amb els més petits volen compensar, la majoria de vegades, el que nosaltres no vam poder tenir.

Ara que tot just hem començat l'any voldria aprofitar l'avinentesa per desitjar a tothom i especialment als que em llegeixen un Feliç 2011 !!.