Le Perigord noir (i III)

La Roque Saint-Christophe

Un altre matí ple de boira ens va portar a Les Eyzies, Capitale Mondial de la Prehistóire, tal com diuen els francesos, on es van descobrir els cinc primers esquelets de cromanyons . La gran atracció d’aquest punt és el museu de la prehistòria construït a sota dels penya-segats com moltes de les construccions que ja havíem vist. Després de comprar les entrades, al moment de deixar-nos passar a l’interior un senyor de mitjana edat, que ho controlava, ens va preguntar d’on érem i tot seguit, al dir-li el nostre origen, ens va respondre cantant L’estaca d’en Lluís Llach, apresa, segons sembla, a l’escola.
Vam passar una bona estona observant les vitrines i mirant els vídeos que reproduïen la manera de viure d’aquella gent. Abans de marxar vam sortir a una espècie de terrassa, situada sota la gran roca i amb una gran estàtua d’un home de cromanyó que domina tot el paisatge.
Des d’aquí vam dirigir-nos a la Roque Saint-Cristophe, unes grans escletxes excavades al penya-segat per l’erosió de l’aigua, a cinc nivells diferents, dels que es pot recórrer un d’ells fent un passeig d’un km. Habitades des de l’època dels Neandertals fins a la fi de l’Edat Mitjana. Amb les restes que han quedat d’aquest últim període s’han pogut reconstruir diferents estatges de les cases que havien format aquell poble construït sota la roca. Tot passejant també podem gaudir del paisatge i vegetació de tardor que es reflecteix a l’aigua del riu La Vézère que dona nom a tota la vall.

Montignac

A la sortida el vigilant ens dirigeix a un restaurant de Saint Leon per tal de satisfer les nostres necessitats bàsiques, on vam menjar, com era d’esperar un bon confit d’ànec. Una bona passejada per aquell petit lloc ens va confirmar que a qualsevol racó del Perigord s’hi pot trobar un castell, una gran mansió o una església digna de veure’s.
A pocs quilòmetres trobem el poble de Montignac pel que farem una passejada abans de dirigir-nos cap a Sarlat. Però abans anirem a Lascaux, la cova prehistòria descoberta l’any 1940, de la que , igual que a Altamira, només es pot visitar un reproducció, situada a uns 200 metres de l’original. Les pintures són impressionats, tant pels seus colors com per la fidelitat als cossos dels animals que hi són representats.

La carbassera de Sarlat

El dissabte al matí vam tenir temps de fer les últimes compres al gran mercat que es fa cada setmana al casc antic de Sarlat. Com és natural s’hi pot comprar de tot, però el que ens crida més l’atenció són els productes típics de la regió: l’oli de nous, el mateix fruit sec, el foie, el magret, el confit i el pernil d’ànec, els ceps assecats ... Tot un món de gustos, olors i colors que ens han acompanyat durant aquests quatre dies al Perigord noir que recomanem a tot el que encara no hi hagi estat i que tal vegada, com nosaltres, tampoc n’hagi sentit parlar mai.

Le Perigord noir (II)

Tot el grup a la Roque Gageac

La llista de pobles, castells, coves i jardins que es poden visitar en aquesta comarca és inacabable, per tant vam haver d’escollir uns quants destins, que pel que ens havien dit o havíem llegit no podíem deixar d’anar. Domme, un poblet situat a dalt d’un penya-segat, amb una vista excepcional, era el nostre primer objectiu, però quan vam començar a enfilar-nos per la carretera plena de corbes, la boira va fer la seva aparició i ens va esguerrar el matí. Al poble hi havia mercat i feia una fred que esparverava, era el mes d’octubre, però sort de l’anorac que vam posar a la maleta. Ens vam refugiar una estona a l’església per visitar-la i veure si mentrestant s’aixecava la boira; ni una era digna de ser contemplada massa estona ni la boira va desaparèixer i després d’unes voltes mes pels carrerons vam decidir anar a la Roca Gageac, segons diuen un dels pobles més bonics de França.
Construït a sota d’uns penya-segats ja fa impressió només d’arribar-hi. Les perspectives que es poden veure des del costat del riu La Dordogne acaben d’arrodonir l’espectacle. Els meus companys es van enfilar pels carrers d’un jardí botànic que es barreja amb les cases, mentre jo passejava sota el sol que allà ja s’havia menjat la boira. Les cases enganxades a la roca, les coves troglodites que s’endevinaven cap el cim, el castell reflectit a l’aigua, les gavarres que esperaven temps millors per passejar pel riu, els colors de la vegetació ... tot valia la pena de ser observat i admirat.

Panoràmica a Castelnaud

Vam fer parada a Castelnaud per tal de dinar a un lloc que ens volguessin i que a la vegada ho poguéssim fer amb un mínim de garanties. Amb el sol que feia ens vam passejar pel costat del riu amb la perspectiva del pont i del castell que més tard visitaríem. Els noguers que creixien en el prat ens oferien les seves nous i en vam collir unes quantes de les que havien caigut. Pel riu pujava una gavarra tot fent gran gatzara que trencava la tranquil•litat i serenor del moment, però la imatge que oferia era agradable.
Si el castell era impressionant des del riu, les vistes que oferia des de dalt eren magnífiques. Les instal•lacions estan ben restaurades i ofereixen una bona visió de com s’hi vivia en els temps de màxima esplendor. Ens va cridar l’atenció un cartell que deia: “Pour quatre-cents écus d’or le château fut rendu aux français le: 20 octobre 1442”. O sigui que aquell dia era l’aniversari de la rendició 469 anys després. Amés a més ecu havia de ser el nom de la moneda europea abans de dir-se euro.

Vista des dels Jardins de Marqueyssac

Com que les distàncies són curtes decidim anar a veure els “Jardins de Marqueysaac”, construïts al voltant del castell del mateix nom, on una gran quantitat de plantes de boix han estat retallades amb formes geomètriques a més de les que creixen lliurament en tota l’extensió del parc que juntament amb les alzines i altres plantes de fullatge fosc d’altres parts d’aquesta comarca donarien el nom de Perigord negre a la comarca de Sarlat. Després de caminar prop d’un quilòmetre s’arriba al Mirador de la Dordogne on dopem admirar un dels paisatges més bonics d’aquesta part d’Aquitània.
Abans d’acabar el dia vam voler tornar a Domme per poder admirar un altre dels grans paisatges d’aquesta comarca que no havíem pogut veure a la visita del matí, degut a la boira i tampoc ens va decepcionar.

Le Perigord Noir (I)

Fins que no em van proposar per fer-hi una sortida de quatre dies no havia sentit mai a parlar de la comarca francesa del Perigord, situada a la comarca d’Aquitània al sud-oest de França. Concretament vam recórrer el Preigord noir, perquè també hi ha el blanc, el verd i el púrpura.
Vam establir-nos a Sarlat-la-Canéda, capital de la comarca, a l’hotel De Selves. Durant el viatge vam trobar tota classe de temps, des d’una sortida de sol a través de la boira, fins el sol esclatant a l’hora d’esmorzar a l’àrea de Corbières i la pluja abundant al passar prop de Tolosa de Llenguadoc. L’arribada va ser tranqui-la així com quasi tots els dies que va durar la nostra estada.
Al primer lloc on ens vam parar per dinar no ens varen atendre per estat complert, això que els plats que passaven pel davant dels nostres nassos feien tota la bona cara del món. El segon lloc no ens va agradar a nosaltres i a la fi vam decidir que ens quedaríem al proper, ja que l’hora de dinar, a França, arribava al seu termini. Va “tocar” a Frayssinet, al restaurant “Au P’tit Marché”, que tot i ser petit en molts aspectes, al menys ens vam atipar.

Faltava poc per arribar quan un cartell ens anunciava un “Moulin à huile de noix” , que es podia visitar. Com que les nous són una de les especialitats agrícoles de la comarca vam decidir aturar-nos, però la temporada s’havia acabat. Al costat s’anunciava també “Foies gras, confits ...” d’ànecs i oques, l’altre especialitat que ens perseguiria a tots els restaurants, botigues i mercats.
A l’arribada ens va donar temps de fer una bona passejada pels carrers del casc antic de Sarlat, una ciutat medieval restaurada amb tota cura que fa que t’aturis a cada racó per admirar i fotografiar. Dues escultures ens van cridar l’atenció, la dedicada a les oques i la del “Badaud” o badoc que des de la barana d’una escala observa tot el que passa al seu voltant.

Tots els restaurants lluïen, tal com ja he dit, les seves ofertes de menús amb”foies i confits”. Ens vam decidir per un; a la taula del costat vam establir contacte amb una parella francesa que ens va orientar sobre el menjar i la comarca. A resultes de la conversa vam saber que sovint feien estades a Sant Feliu de Guíxols i coneixien prou bé el Baix Empordà. Al final de l’àpat ens vam poder ficar a una cova, tota il•luminada, que formava part de l’atracció del restaurant.

El Pedraforca

Fa pocs dies vaig llegir a El Punt que s’estudiava limitar l’accés a l Pedraforca per l’abús que s’ha fet d’aquella muntanya, considerada màgica per molta gent. Em va cridar l’atenció, sobretot, pels danys causats a la tartera, per la que, només l’any passat, hi van baixar més de setze mil persones. I perquè per aquesta tartera hi vaig patir molt la primavera de 1998, quan em dedicava a pujar muntanyes.

Una activitat que vaig fer durant durant sis anys, a raó d’una o dues pujades l’any, com ja he explicat alguna vegada. Una activitat en la que no s’ha d’abusar de les teves capacitats i anar adequadament equipat. L’única cosa que no vaig calibrar prou va ser la diferència d’experiència entre els altres integrants de la pujada i jo.

Després de conduir, cosa que no m’agrada gens, des de Palafrugell, vam enfilar el camí a un ritme una mica exagerat pel que jo necessitava. Quan vam arribar a dalt les cames em van quedar parades, em tremolaven i no em podia moure. Només de pensar que havia de baixar per sobre d’aquella quantitat de pedres em venien tots els mals. Jo, que sempre vaig carregat amb la màquina de fotografiar, no vaig tenir ganes de fer ni una sola fotografia.

Vam enfilar la tartera. Les cames no em seguien i només desitjava poder-me estirar en algun racó i posar-me a dormir. En un cel blau com mai i lluïa un sol espatarrant que escalfava amb tota la seva força. Se’m va acabar l’aigua i es va agreujar la meva situació. A l’any 1998 encara no hi havia aquest allau de visitants d’ara, érem molt pocs, els meus amics havien anat baixant i saltant i començaven a ficar-se pel mig del bosc. Em trobava sol, cansat i assedegat, però també vaig arribar a baix i em vaig refrescar amb l’aigua d’un safareig i vaig beure amb abundància. Quasi tot havia passat però vaig cedir les claus del cotxe a un company perquè no podia amb l’ànima.

He patit en altres caminades però com en aquesta mai. No em va servir d’experiència, però després d’una experiència de dotze hores trescant per les muntanyes de la Val d’Aran vaig prometre que mai més caminaria per l’alta muntanya i ho vaig complir fins al cap de prop de deu anys, quan, dic jo, tot fent broma, que per haver trencat aquesta promesa, ens van haver de rescatar amb helicòpter del refugi de Coma de Vaca

Cantàbria (i IV)

Monument a Fèlix Rodríguez de la Fuente a la Península de la Magdalena

La visita a Santander també va coincidir amb un dia núvol, però vam poder passejar per alguns dels seus carrers cèntrics i pels voltants del Palau de la Magdalena sense que la pluja ens destorbés. Els seus jardins, platges i edificis donen fe del seu passat com a centre d’estiueig dels reis espanyols a principis de segle. Varem trobar que no era una ciutat per veure de passada sinó per fer-hi una estada més llarga i amb tota tranquil•litat.
En un dia clar han de ser magnífiques les vistes des de la Península de la Magdalena, dels jardins del Piquío o la platja del Sardinero, però el temps atmosfèric no es pot triar i l’altre sempre és massa curt.
També vam visitar la catedral i la cripta, per mi més bonica i interessant que la primera, en la que el senyor encarregat de vigilar que no es fessin fotografies actuava amb un zel que semblava que se li escapava un tros de vida cada vegada que algú s’atrevia a disparar la càmera.

Interior de l'Església de Castro Urdiales

Castro Urdiales va ser un dels nostres últims destins. La nostra atenció es va dirigir a la part antiga de la població, amb el port, el castell de Santa Anna i el far, l’Església de la Assumpció i el pont Medieval.
A l’arribar a la porta principal el nostre guia va començar a fer la seva explicació de costum tot citant una sèrie de dates i dades, molt interessants, però de les que un no se’n recorda un cop acabada la mateixa. Quan un integrant d’un altre grup es va dirigir a nosaltres tot dient-nos que aquell senyor, el guia, ens enganyava i que el que deia no era veritat. Aquí va començar una discussió entre un i l’altre que va acabar quan ens van dir que havíem d’esperar i vam anar a passejar pel voltant de l’església i per sobre el pont medieval que més tard veuríem des de baix.

Port i pont medieval a Castro Urdiales

L’interior de l’església amb una sèrie de columnes, arcs i arcbotants que es creuaven feien un gran efecte sota la llum que entrava pels finestrals i l’artificial que encenia i apagava, segons el que ens explicava, un guia, voluntari parroquial, que a més a més ens deixava fer fotografies.

M’agradaria tornar a Cantàbria per tal de poder gaudir amb més tranquil•litat dels seus paisatges i de passejar amb més calma pels carrers de les seves ciutats, encara que, com els de Santander, el passeig marítim de Santoña i algunes més, portin noms i cognoms que només recordin una part dels que van protagonitzar els fets del nostre passat històric d’abans de la democràcia.

Cantàbria (III)

La cabina pujant pel costat dels
"Picos d'Europa"

El dimecres pel matí ens vam aixecar sota un cel ennuvolat. Era el dia d’anar a “ Los Picos de Europa”. Ja ens temíem el pitjor: arribar al nostre destí i no poder gaudir del paisatge que prometia ser esplèndid. A molta part del camí també ens va acompanyar també la boira. Al arribar al “desfiladero de La Hermida” vam anar observant alguna petita clariana que ens va donar esperances.
S’ha de dir que aquest congost de 21 km. és el més llarg d’Espanya. És impressionant circular entre dues parets que en alguns casos arriben als 600m. d’alçada, tot pensant que seria millor no trobar gaires vehicles grossos com el nostre en direcció contraria. A mida que anàvem avançant es va confirmar l’esperança i quan vam arribar als peus del telefèric el dia havia esdevingut immillorable.

Un dels corbs que buscaven menjar

Com sempre pujar a les altures, penjats d’un cable, impressiona. De fet l’ascensió amb aquest telefèric dura la meitat del que hi ha al Teide, així com el seu recorregut i la capacitat de la cabina, al que havíem pujat feia un parell d’anys i per tant ja no va ser tant impactant. Mentre pujàvem i baixàvem volíem fer alguna foto però els vidres blaus de les cabines distorsionaven tot el paisatge. Sort que a dalt el sol donava tota la naturalitat al que ens envoltava, fins i tot a una colla d’ocells negres (crec que eren corbs) que s’acostaven per agafar el menjar de les mans d’alguns dels visitants.

Pintures per il·lustrar el Beato de Liébana

Amb els ulls plens de naturalesa i meravellats pel que havíem vist i gaudit, vam parar a Potes per tal de dinar-hi. Mai, anant amb un grup, ens havien servit amb tanta rapidesa; les noies que servien estaven atentes a portar-te el següent plat tant punt acabaves, sense esperar ni un segon als demés comensals, aquestes si que anaven per feina. La cua de gent que pujava i baixava per les escales justificava les seves presses. Per això ens va sobrar temps per passejar pel poblet, per fer un cafè asseguts a la porxada del carrer principal i visitar una exposició sobre el Beato de Lièbana que ens va il•lustrar sobre la manera d’escriure i dibuixar dels monjos que havien habitat aquelles contrades.

Cantàbria (II)

Placidesa a Sant Vicente de la Barquera

En el transcurs d’un viatge no sempre pots visitar tots els llocs que t’interessen ni dedicar el temps que voldries a tots els punts del recorregut. Cantàbria no en va ser una excepció.

Vam arribar a Sant Vicente de la Barquera un matí una mica rúfol. Les magnífiques vistes de que hauríem gaudit només d’arribar, amb el “puente de la Maza” travessant la magnífica ria de Sant Vicente, van quedar una mica deslluïdes. Ens vam anar enfilant per carrers costeruts fins arribar a l’Ajuntament, el castell i a l’església de la Mare de Déu dels Àngels. Quan vam arribar a dalt el sol va començar a il•luminar el paisatge encara que no va quedar un dia clar com hauríem desitjat. Em va sorprendre l’interior de l’església gòtica per la seva grandiositat i la combinació d’arcs i capitells.

Allà es va produir una anècdota de la que no puc deixar de fer-ne esment. El guia ens va notificar que la visita a l’interior de l’església era facultativa i que per tant s’havia de pagar a part per entrar-hi. Una senyora tota enfadada va saltar en veu airada tot preguntant perquè s’havia de pagar al metge per entrar a una església.

El "Capricho" d'en Gaudí

El nostre pròxim destí va ser Comillas on la finalitat principal era visitar “El Capricho” del nostre arquitecte Antoni Gaudí. Durant el passeig pels carrers de la vila vam poder contemplar porxades, esglésies, balcons plens de flors, la “Fuente de los tres caños” de Domènec i Montaner ... L’obra d’en Gaudí prou coneguda per haver-la vista en multitud de fotografies i documentals em va sorprendre pel seu color i la seva estructura. Tot i ser una obra de joventut ja dona a entendre on arribaria l’obra del nostre arquitecte.

A Santillana del Mar

M’esperava amb molta il•lusió poder veure amb deteniment la població de Santillana del Mar, però va ser una visita massa ràpida per fer-me una idea de tot el que m’havien explicat d’aquesta població anomenada de les tres mentides, perquè” no és santa, ni és plana i tampoc té mar”. La colegiata estava tancada per obres, o sigui que una decepció més.

La parada a Isla va ser sobre tot per observar, una vegada més, els efectes de la marea i les formes dels conjunts rocosos que queden lliures quan el mar es retira. Era cap al tard i els efectes lluminosos del cel en les basses que quedaven a la sorra i en els colors de les barques, varades forçosament, eren bonics de veure.

Cantàbria (I)

Marea baixa a Noja

Acostar-se a Cantàbria vol unes quantes hores de viatge i tenir l’ànim disposat per mirar de passar-les el millor possible,com a tots els viatges, fins que arribes al teu destí, que en aquest cas era Noja, població d’uns 2500 habitants situada a tocar del mar. Aquí vam tenir la base per tal de partir cap als diferents destins que esperaven la nostra visita.
Noja no té massa atractius per dedicar-hi hores voltant pels seus carrers. El millor de tot és la part costanera del poble, situada a cinc minuts del nostre petit hotel i a la que podíem acostar-nos sovint per observar les marees i la posta de sol, per remullar-nos els peus i els més atrevits per nedar-hi al arribar de les diferents sortides. Veure com les roques, desgastades per l’anar i venir de les aigües, s’anaven tapant o destapant, segons l’hora del dia, era tot un espectacle.

Elefants a Cabárceno

Vam dedicar tot un matí per visitar el “Parque de la Naturaleza de Cabárceno”, zoològic gegant situat enmig d’un espectacular paisatge geològic en el que va ser una immensa mina de ferro explotada des del romans fins als nostres dies. El clima i el temps han modelat el paisatge donant-li un aspecte peculiar. Els animals que es poden veure provenen de totes les comunitats zoològiques de la Terra, sense deixar de banda les autòctones de Cantàbria. Es pot fer el recorregut en cotxe, tot anant-se parant i observant els animals que ocupen els diferents àmbits, en semillibertat: elefants, zebres, lleons, rinoceronts ...

Com que les distancies no són massa llargues tornàvem a fer els àpats a la nostre base, de l’hotel “Los Pinos”, situat al carrer del mateix nom. Un establiment senzill, però on ens van oferir una cuina autòctona i una amabilitat extraordinàries.

Suances

Per la tarda ens van portar a Suances a la costa central de Cantàbria, on s’han de destacar les llargues platges de sorra molt fina, una d’elles porta el nom de La Concha. És una població eminent turística on antigament s’havia practicat la pesca de la balena.

Durant els diferents recorreguts vam començar a observar la gran quantitat de "plumeros" que es troben a qualsevol racó d'aquestes terres, que en un principi et fan certa gràcia però que al final comencen a cansar-te. En canvi l'aparició d'unes quantes mates de boix-grèvol en diferents jardins d'aquesta població, amb la seva combinació de verd i vermell ens va alegrar la vista, com a premonició de Nadal.

Saurí

Cada dia, de dilluns a divendres i per correu electrònic, m’arriba un breu missatge amb una paraula o una expressió de la nostra llengua, amb el seu significat i un exemple d’ús, amb el nom de Cada dia un mot , des de RodaMots, una web a la que hom pot subscriure's-hi sense cap cost.

Una web, que per als que tenim interès i afecció pels temes de llenguatge és molt interessant. A més de conèixer paraules noves et refresquen la memòria sobre algunes altres que havies sentit o llegit en moltes ocasions i t’havien quedat oblidades en el record.

Avui per exemple m’ha arribat aquesta paraula:

saurí -ina m i f

DEFINICIÓ+EXEMPLE:

Persona que té o s'atribueix la capacitat de descobrir coses ocultes sota terra, especialment aigües subterrànies, valent-se d'una vareta o d'un pèndol.
Van contractar un saurí perquè els digués el lloc on havien de fer el pou.

ETIMOLOGIA:

De l'àrab zuharî, mateix significat, derivat de zúhara, 'planeta Venus', de zahar, 'brillar', per semblança de procediments entre astròlegs i saurins.

Es pot pensar com és que saurí, precisament, m’hagi cridat l’atenció. L’explicació és molt senzilla: Entre moltes altres virtuts i capacitats del meu pare l’ havia vist trobar aigua amb l’ajuda d’una vareta, em sembla que de magraner, o d’un rellotge de butxaca. Com tots els saurins es col·locava sobre el lloc que li deia l’amo del terreny i interpretava els moviments d’una i de l’altre per indicar-li el si per allà sota hi passava una deu d’aigua i la profunditat aproximada.

Per corroborar el que jo havia vist de petit i entendre amb claredat com es feia per trobar aquesta aigua subterrània qui millor que el meu admirat Josep Mª Espinàs que en el seu llibre “El nen de la plaça Ballot” hi podem llegir:

"A Seva vaig sentir parlar per primera vegada dels saurins, que trobaven l'aigua subterrània amb una vareta de freixe. El pare Figarolas hi tenia tractes, i un dia van anar amb un saurí a discutir sien un punt determinat de la finca hi havia aigua, i quanta aigua, i a quina profunditat. L'home tenia la vareta de freixe agafada pels extrems amb les dues mans, una mica vinclada, i passaven llargs segons en silenci. Tot em sembla estrany, però el que em semblava més estrany, el que em feia més efecte, era veure l'enorme respecte amb què els Figarolas, pare i fill, s'estaven quiets, i muts, mentre l'home escoltava no sé què".

Granotes, "gripaus" i altres animals

A ningú de la família li agrada tenir animals a casa, però ells, tossuts , hi venen per totes bandes. Hem tingut cadellades de gossos que s’amagaven al mig dels xiprers i no hi havia manera de trobar-los; només sentíem els seus lladrucs, de gana o de solitud. Gatets petits que amb forts miols buscaven a les seves mares; gats grossos que es cagaven i pixaven per tot arreu; fins i tot en va pujar un dalt la teulada i no hi va haver manera de fer-lo baixar durant una colla de dies.

Dragons que entren per qualsevol finestra i es passegen per tota la casa; juntament amb els centenars de sargantanes el nostre jardí sembla un parc juràssic amb miniatura. Cargols, abelles, coloms, garses ... i tres peixets de colors, aquests els hem portat nosaltres, que ens distreuen nedant contínuament dins una bassa.

A dins d’aquesta mateixa bassa s’hi han instal·lat unes granotes. No sé d’on han vingut però sovint en trobem dues de petites movent-se dins la piscina. L’altre dia van ser l’admiració del nostre net de nou mesos que va intentar tocar-les mentre la seva tia les tenia a les mans, quant, fent un bot una d’elles es va escapar saltant per la gespa.

Una nit ens va despertar un soroll que provenia dels radiadors de la calefacció, que com és normal ara estan apagats i vam voler saber de què provenia. Vam sortir a fora per comprovar que passava mirant la caldera que tenim en un barracot del pati. Quant vam obrir la porta principal ens hi esperava una granota, més grossa que les de la piscina, que fent un bot la vam tenir dins a casa. Els treballs varen ser nostres per poder-la fer sortir. Com que hi havia molta humitat, tot hi anant amb el pijama, vam aprofitar el temps per collir uns quants cargols que es passejaven per allà.

I els “gripaus”? Això és una altra història. Eren gripaus de dues potes i també van entrar sense permís al nostre jardí. A les sis del matí vaig sentir un soroll estrany sota la finestra de l’habitació on dormíem. Vaig voler esbrinar el seu origen i tot mirant per entre les barres de la persiana, a pocs pams de la meva cara, vaig veure un una camisa de quadres i una motxilla que es movien. El seu amo i algun “gripau” més anaven caminant a poc a poc pel costat de les parets de casa nostra. Què havia de fer jo en aquesta situació? Cridar-los l’atenció? Enfrontar-me a ells? Ni pensar-hi! Després de rumiar una estona, tot nerviós, a fi de trobar una possible solució vaig encendre tots els llums de l’exterior. Davant la lluminària van tocar els dos; per una altre finestra vaig ser a temps de veure un altre “gripau” que, amb tota tranquil·litat, sortia pel portal cap al carrer.

Al cap d’una estona varen passar per la vorera de l’altre costat un grup de sis o set joves caminant i enraonant amb tota normalitat. Un d’ells portava camisa de quadres i duia una motxilla a l’esquena. La meva dona seguia dormint plàcidament.

"Els carrers de Calella de Palafrugell"

De tan en tan acostumo a parlar de llibres, que he llegit i que m’han interessat per un motiu o altre. Avui parlaré d’ “Els carrers de Calella de Palafrugell” del qual, per motius obvis, em reservaré l’opinió, perquè l’ha escrit, o més ben dit l’ha elaborat un servidor.

Com el títol ja suposa consisteix, bàsicament, en una relació dels carrers d’aquest poble, en la que van apareixent per ordre alfabètic, acompanyats d’una fotografia de cadascun d’ells i de l’explicació del nom del mateix amb la data de l’aprovació per part del ple de l’Ajuntament de Palafrugell, donant especial èmfasi als que porten nom de personatges o termes calellencs.

Tot va començar fa molts anys amb uns articles, sobre els carrers de Palafrugell, que van aparèixer a la Revista de Palafrugell en la seva primera època. Els havia escrit en Ramir Medir i em van cridar l’atenció. Ha passat el temps i aquest tema ha anat interessant a vàries persones fins que amb la jubilació va arribar el meu moment.

La Conxa Saurí em va fitxar com a voluntari de l’Arxiu Municipal i la feina que em va encomanar va ser fer el Nomenclàtor del municipi. Vaig consultar altra vegada la Revista de Palafrugell que curiosament va començar a publicar-se l’any 1967, el mateix de la meva arribada a la vila. També em van servir molt els articles que va escriure la Conxa Saurí, directora de l’Arxiu, a la revista “Nou Palafrugell” , sobre els carrers que portaven nom de persona i els d’en Miquel Esteva a la Revista “Es Còdol” de l’AVAC de Calella (Associació de veïns i amics).

El que em va portar més feina, encara que no ho sembli, va ser consultar tots els llibres dels plens de l’Ajuntament, per tal d’esbrinar l’any de la seva aprovació i els canvis de nom al llarg dels anys. Aquest llibres ja els havia consultat en part, en la seva versió en microfilm, per tal d’ajudar a la meva filla en un treball sobre “Els alcaldes”. Ara en versió paper va ser més fàcil, però igual d’avorrit.

Un cop ajuntat el material conegut i completat amb el trobat en altres fonts es va publicar el “Nomenclàtor de Palafrugell”, que es pot consultar a la web de l’Ajuntament, on va acompanyat d’uns plànols orientatius.

Més tard, en Francesc Vaqué, president de l’AVAC, em va proposar de publicar el Nomenclàtor de Calella, donant-li cara i ulls per tal de celebrar els 50 anys de l’Associació que presideix. Em vaig oferir també com a fotògraf d’ocasió i em vaig passejar per tots els carrers del poble per tal de copsar el millor costat de cada un d’ells.

Amb aquestes passejades es van produir anècdotes com la d’unes senyores que es pensaven que era del cadastre o de l’ajuntament i que prenia notes i feia fotografies per algun motiu que podia perjudicar-les.

I així va arribar el dia de la seva presentació, el dissabte 10 de setembre de 2011 a les set de la tarda.