Arribada a la plaça de l'ObradoiroHe decidit parlar de caminar ara a finals d’agost per què en aquestes dates vaig fer la majoria de pujades als cims que he esmentat a l’article anterior. Haig de fer constar que a algunes d’aquestes ascensions també hi va venir la meva dona, concretament les del Canigó, al Certascan, al Puigsacalm, la primera al Montardo i la definitiva al Tallón. Va ser molt emocionant poder fer un tres mil tots dos junts, tenint en compte la poca experiència que teníem.
Estar a dalt d’una muntanya, per poc alta que sigui, poder observar tot l’entorn, després de l’esforç que ha suposat arribar allà dalt, recuperar la respiració i renovar les forces per enfrontar la baixada, produeix un goig indescriptible. I poder cridar: “He fet el cim!”. Només dues vegades aquestes paraules van ser dites amb poca convicció pensant en el camí que quedava per arribar a baix després del gran esforç de la pujada. Van ser a la Punta Alta (3.014 m.) i sobretot al Pedraforca (2.497 m.) on la baixada per l’Enforcadura, per mi va ser terrible: Un dia ja explicaré alguna d’aquestes experiències. No és estrany que després de la caminada de 12 hores de l’any següent, el 1999, decidís a no tornar a fer aventures com aquestes.
Però en Josep Pujol i la Mª Dolors Fuster, de Torroella de Montgrí, ens van animar a participar en una de les caminades més emblemàtiques que es poden fer, tal com ho era l’any en que ens trobàvem el 2.000. El 4 de juliol vam començar a dirigir les nostres passes en direcció a Santiago de Compostela; des de León vam fer 325 km. del “CAMINO”, els mateixos que havia fet el fill d’en Pepe i la Mª Dolors l’hivern de l’any anterior. Caminant durant 13 dies, amb un promig de 25 quilòmetres al dia, amb alts i baixos tant a la ruta com als nostres ànims, vam arribar a la plaça de l’Obradoiro sans i estalvis i amb tota la moral del món.
Amb la jubilació va començar l’etapa dels senders i petits recorreguts, fins que amb els Matiners varem anar ampliant les distàncies i des de Palafrugell ens vam atrevir a arribar als Àngels, a Cassà de la Selva o a Girona, creuant les Gavarres per tots cantons. Va ser, per mi, una etapa magnífica, sortint cada dia, de dilluns a divendres, al despuntar el dia, estiu i hivern, només la pluja aturava les nostres passes. Vam arribar a caminar uns 14.000 km. Però, com tot, es va acabar l’any passat. Un daltabaix a la salut en va ser la causa. Ara m’he de conformar en caminades de 7 km., sense massa pujades, durant tres dies a la setmana i que duri!
Em falta aclarir el càstig que vaig rebre per tornar a l’alta muntanya trencant la promesa que havia fet. Els que hem coneixen ja deuen suposar que va ser l’evacuació amb helicòpter des del refugi de Coma de Vaca, al Ripollès i que ja vaig explicar en el seu moment en aquest blog.
Estar a dalt d’una muntanya, per poc alta que sigui, poder observar tot l’entorn, després de l’esforç que ha suposat arribar allà dalt, recuperar la respiració i renovar les forces per enfrontar la baixada, produeix un goig indescriptible. I poder cridar: “He fet el cim!”. Només dues vegades aquestes paraules van ser dites amb poca convicció pensant en el camí que quedava per arribar a baix després del gran esforç de la pujada. Van ser a la Punta Alta (3.014 m.) i sobretot al Pedraforca (2.497 m.) on la baixada per l’Enforcadura, per mi va ser terrible: Un dia ja explicaré alguna d’aquestes experiències. No és estrany que després de la caminada de 12 hores de l’any següent, el 1999, decidís a no tornar a fer aventures com aquestes.
Però en Josep Pujol i la Mª Dolors Fuster, de Torroella de Montgrí, ens van animar a participar en una de les caminades més emblemàtiques que es poden fer, tal com ho era l’any en que ens trobàvem el 2.000. El 4 de juliol vam començar a dirigir les nostres passes en direcció a Santiago de Compostela; des de León vam fer 325 km. del “CAMINO”, els mateixos que havia fet el fill d’en Pepe i la Mª Dolors l’hivern de l’any anterior. Caminant durant 13 dies, amb un promig de 25 quilòmetres al dia, amb alts i baixos tant a la ruta com als nostres ànims, vam arribar a la plaça de l’Obradoiro sans i estalvis i amb tota la moral del món.
Amb la jubilació va començar l’etapa dels senders i petits recorreguts, fins que amb els Matiners varem anar ampliant les distàncies i des de Palafrugell ens vam atrevir a arribar als Àngels, a Cassà de la Selva o a Girona, creuant les Gavarres per tots cantons. Va ser, per mi, una etapa magnífica, sortint cada dia, de dilluns a divendres, al despuntar el dia, estiu i hivern, només la pluja aturava les nostres passes. Vam arribar a caminar uns 14.000 km. Però, com tot, es va acabar l’any passat. Un daltabaix a la salut en va ser la causa. Ara m’he de conformar en caminades de 7 km., sense massa pujades, durant tres dies a la setmana i que duri!
Em falta aclarir el càstig que vaig rebre per tornar a l’alta muntanya trencant la promesa que havia fet. Els que hem coneixen ja deuen suposar que va ser l’evacuació amb helicòpter des del refugi de Coma de Vaca, al Ripollès i que ja vaig explicar en el seu moment en aquest blog.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada