Fira de Santa Llucia

Com quasi cada any ens hem desplaçat a Barcelona durant la celebració de la Fira de Santa Llucia per gaudir del l'ambient tant especial que es crea al seu voltant i per adquirir alguna figura o estri especial que sempre fa falta pel pessebre de casa.

En aquesta ocasió, a causa de les obres que es fan a la catedral, la fira estava situada enterament a la zona més baixa de la plaça i tot hi poder-hi caminar amb més comoditat havia perdut l'encant de les parades agrupades a dalt de les escales, arredossades a les parets de la seu i que en les hores punta no s'hi podia passar anant de dos en dos.

Tampoc hi havia les parades d'artesania situades als carrerons del voltant que semblava que no s'acabaven mai. Tot estava al mateix nivell i sincerament no és el mateix.

De totes maneres vam badar com sempre mirant la diversitat i quantitat de figuretes i guarniments. Aquest últims cada any de més mal gust. No hi faltava la part més natural per guarnir les llars dels catalans: els avets, la molsa, el suro, el grèvol (amb testos, s'ha de protegir al que creix al bosc) i el besc de la bona sort, que vam comprar per nosaltres i els nostres fills.

Una altre visita obligada en aquestes diades es l'Exposició de pessebres de l'esglèsia de Betlem, al començament de la Rambla de les Flors. Els diorames són magnífigs, la majoria d'una amplitut excepcional, on hi són recreats tots els detalls de la vida rural catalana d'altres temps. Quasi tots tènen unes esplèndides figures d'Antoni Castells. Repeteixo que pels que els agradi aquest aspecte de l'ambient nadalenc, val la pena anar-hi.

També són dies per fer el turista i endinsar-s'he pels carrers de la part vella. Sempre es descobreixen nous racons, noves botigues de tot el que et pugis imaginar, nous establiments per degustar des dels plats més exòtics fins als últims invents de la cuina. Vam acabar el recorregut entrant a santa Maria del Mar. Amb la lectura encara prou recent de "L'Església del Mar" d'Ildefonso Falcones, els ulls no sabien a on mirar. Des dels vitralls a tres nivells fins a les columnates que separen les tres naus, il.luminades amb motiu d'una celebració, tot és magnífic.

I estant a Barcelona, en aquestes diades, qui no ho aprofita per fer compres? Doncs també ho vam aprofitar. El tió i els Reis són un motiu prou evident per entrar i remenar en la infinitat de botigues, botiguetes i botigasses i caure en la tentació.

Per arrodonir i aprofitar l'estada no hi ha com anar a veure una obra de teatre. Dies abans ja haviem fet l'elecció d'entre la gran oferta que hi ha actualment a Barcelona. Vam triar "El llibertí" que feien al teatre Poliorama. És una obra molt divertida, que a la vegada fa pensar, interpretada per uns grans actors: en Ramon Madaula i la Laura Conejero com a grans protagonistes, acompanyats per la Marta Millà (tots tres de "Vent del Pla") i amb tres joves actors del "Cor de la ciutat", en Jofre Borràs, la Nausica Bonín i la Paula Vives. Tot plegat sota la direcció de Joan Lluís Bozzo, una gran vetllada.

Abans d'anar al teatre s'ha d'anar a sopar i nosaltres vam fer-ho a un lloc amb un nom tant curiós com "Julivert meu" al carrer Bon Succés. Bon pernil i bones truites per gaudir d'una nit esplèndida, encara que plogués una mica.

Tot plegat acompanyats del nostre fill Gerard i la seva parella la Magdalena, que ens van oferir la seva llar durant l'estada, què voleu més?

Nadal

( Nit de Reis, el meu pessebre de l'any passat)

Per mi Nadal és la festa per excelència. No només aquest dia concret sinó tots en conjunt. Sobre tot m'agraden els dies anteriors al 25. La preparació del pessebre, dels menjars, dels regals... Tot això fet, però, d'una manera responsable i fugint del consumisme excesiu. En aquest temps, que ens ha tocat viure, qui és que d'una manera o altre no hi està ficat?

També hi ha les persones als que no els agrada el Nadal perquè encara troben a faltar més, que els altres dies als que han estimat i ja no hi són. Jo crec que hem d'afrontar-ho de manera positiva, pensar en els bons moments que vam passar junts, que els agradaria veure que nosaltres seguim amb la tradició i sobretot que ens recordem d'ells i de tot el que van fer per nosaltres.

Per tant celebrem el Nadal, pensem en el que significa i fugim de tot allò que les ha embordeit al llarg dels anys.

Deixeu-me dir-vos que passeu uns dies de tanta felicitat com us sigui possible de la meva manera particular:

Ja tornem a ser a Nadal

i desitjar-vos voldria

que us surti el sol cada dia.

Lliure de boires espeses,

net de núvols de mal temps,

cec a les provocacions de la gent

sord a tants falssos profetes.

Ja tornem a ser a Nadal

i desitjar-vos voldria

un Nou Any fet dia a dia.

Sense cap ressentiment,

ple de bones esperances,

en què el sol brilli i escalfi,

perquè us sigui ben plaent.

Joan

Un nou dia

Escoltar unes paraules que tu has escrit cantades per un cor de dues-centes veus i acompanyades d'una música excelent és una experiència que mai m'hagués imaginat tan especial i emocionant. Això és el que hem va passar l'ultim cap de setmana.

Tot va començar quan, ara fa un any, la Rita Ferrer em va proposar que escrigués la lletra d'una cantata per celebrar els quaranta anys de l'Escola de Música de Palafrugell, de la que ella n'és la directora. Primer em va haver d'explicar què era una cantata i després li vaig demanar uns dies per reflexionar-hi.

Vaig decidir tirar endavant i dir-li que si. Em vaig ben documentar mirant-ne algunes ja publicades i em vaig llençar a escriure una cosa que no sabia com em sortiria, ni si em sortiria d'alguna manera.

Una cantata és una obra musical amb part narrada i part cantada, que explica una història determinada. Tenia carta lliure per escollir el tema que jo volgués i si un cop acabada agradaba, a qui havia d'agradar, la farien musicar pel conegut compositor mallorquí Baltasar Bibiloni.

Ja fa anys que escric poesia i altres coses. Sobretot petits poemes per fer recitar als nens i nenes de la meva classe. El més difícil, com quasi sempre passa, va ser posar-m'hi. Sempre m'ha agradat molt la natura, amb els canvis produits per les estacions de l'any i vaig decidir enllaçar-ho amb la meva afició a caminar, que practiquem cada dia amb un grup d'amics. Per aquí vaig començar i tot va anar sortint per si sol explicant com es desenvolupa un dia, des de que sona el desperador fins que diem Bona nit. D'aquí ve el nom de "Un nou dia".

Em sembla que abans de Nadal ja estava acabada. La vaig presentar, va agradar i la van enviar de viatge cap a Mallorca. De mica en mica van anar sorgint les cançons, que el compositor retornava a la Rita i ella em feia arribar gravades en midi. Les diferents seccions de l'Escola de Música les anaven assajant fins que va arribar la setmana definitiva.

Va arribar en Baltasar Bibiloni, el compositor, i junts vam assistir als darrers assajos. De primer moment vaig veure la dificultat de conjuminar aquell batibull de corals de grans, corals de petits, orquestra, conjunt de guitarres, pianista, solista... Però de mica en mica, la Rita, amb mà ferma, va anar lligant-ho tot fins arribar al resultat final.

Aquest resultat el vam poder degustar, com un plat exquisit, el diassabte 26, al vespre . Després de la presentació de l'acte , feta per l'Antoni Gadea, la narradora, la Cristina Ferrer, va obrir el foc. Els més petits se la miraven amb la boca oberta, mentre ella llegia la part narrada com si expliqués un conte. Van sonar les primeres notes i a partir d'aquí es van anar d'esgranant músiques i narracions fins a completar l'obra.

En principi s'havia d'escoltar tota sencera sense ser interrompuda pels aplaudiments, però quan els papes , les mames, els avis i les avies acababen de sentir els seus nens i nenes, les mans no podien estar-se quietes i començaven a picar totes soles.

Va ser una hora, la que va durar tot plegat, màgica. En alguns moments em vaig emocionar i tot.

La música d'en Baltasar Bibiloni s'adecuava a la lletra de cada cançò, suaument o em gran força, segons el moment. Els músics de l'orquestra, tots professors i alumnes de l'Escola, van fer-ne una interpretació excelent, així com el conjunt de guitarres i la solista que van interpretar, tots sols, la segona cançó

I no parlem de les diferents corals. Aquestes cantaven el que jo havia escrit i això em feia sentir d'una manera especial. A més a més, la Mireia, la meva filla formava part d'una d'elles la "Nit de juny". Amb això ja està tot dit.

Cridaven l'atenció de la gent les cares i gestos dels més petits, asseguts a la primera fila de l'escenari. Però quan tocava cantar, tan ells com els una mica més grans, hi posaven tots els seus cinc sentits.

El dia següent es va repetir l'actuació, només amb un canvi: el presentador i narrador va ser en Joan Vives, director de Catalunya Música. El resultat va ser, tal com és de suposar, tan excel.lent com el del primer dia.

Tot va acabar amb l'entrega de rams de flors, aplaudiments i repeticions d'algunes peces, fins i tot acompanyades per les mans dels espectadors. És d'agraïr l'absència de parlaments, tot el que s'havia de demostrar ja estava demostrat.

Moltes felicitats a l'Escola de Música de Palafrugell i a tots els que la fan possible.

La felicitat

L'altre dia escoltava a un grup de nens que contestaven a la pregunta: -"De què creieu que heu de donar gràcies?". Eren d'edats variades i procedències diverses. La majoria van contestar el més normal: de la familia, de la salut, de l'escola, dels professors... Les respostes que més em van agradar van ser les de dos nens sudamericans. El més petit d'ells, un nen que jo havia tingut a classe, que era molt poca cosa, parlava molt malament i tot li costava molt d'aprendre, va dir: - "Del país". Jo vaig entendre que es referia al país que havia acollit a ell i a la seva família. L'altre, ja més gran, va contestar : -"De la felicitat". Seguidament li vàren tornar a preguntar -"Així tu ets feliç?". Ell fa afirmar rotundament que sí.

Aquí va ser quan em vaig preguntar si jo era feliç, fins on podia arribar la meva felicitat o si era possible ser feliç?.

Primer vaig buscar unes condicions bàsiques, poques, que poguèssin conduir a aquesta felicitat tant cobejada per tothom. En vaig trobar cinc. Per ordre d'importància, segons el meu parer són:

- Viure envoltant de gent que estimis i sentir-te correspost.

- Gaudir de bona salut.

- Guanyar prou per subsitir, tan si treballes com si estas jubilat.

- Comformar-te amb el que tens, el que vulgarment diriem "no estirar més el braç que la màniga".

- Sentir-te útil.

Crec que podent complinr aquestes cinc condicions, que moltes vegades no depén només de nosaltres, es pot arribar a ser feliç, entenent que en aquest món tal com s'ha dit des de sempre "la felicitat no és mai complerta". Sempre hi ha entrebancs que hem de saber saltar i angoixes que hem d'esquivar i ganes de superar qualsevol cosa negativa que es creui en el nostre camí.

Si ens sentim feliços podrem gaudir amb més força dels petits plaers que es presentin cada dia. Cadascú té la seva llista particular, recalcant lo de petits plaers, que en un moment determinat, però, poden produïr grans satisfaccions.

La meva llista particular conté deu petits plaers, que sense ordre d'importància podrien ser aquests:

- Llegir un bon llibre. Penso en un dia d'hivern, si plou o fa vent molt millor, assegut al costat de la finestra, sense res que t'aprressi. Fins i tot pots llegir-lo d'una tirada. I si és per estrenar, el toc de nou i l'olor dels fulls oberts per primera vegada, molt millor.

- Fer un bon àpat, ben acompanyat, de la familia, dels amics... tenint en compte que amb un bon àpat no hem refereixo en un àpat molt car o excessivament abundant, sino en la qualitat i el preu equilibrats.

- Una passejada de bon matí. Sigui a l'estiu o a l'hivern. en qualsevol època de l'any es troben al·licients suficients per gaudir-ne en plenitud.

- Un bon espectacle, sigui teatral, musical, de cinema...

- Una revista acabada de sortir i que ja esperava, un CD dels meus intèrprets predilectes.

- Esmorzar i llegir el diari, sense presses.

- Aconseguir entendre un programa d'ordinador i poder-lo usar.

- Aprendre coses noves, les que siguin.

- Acabar una feina, a casa, al jardí, a la cuina... i veure que te n'has sortit i t'ha sortit bé.

- Escriure, el que sigui.

Sempre m'ha agradat buscar refranys catalans referits a temes determinats. D'entre els 25.000 que hi ha al llibre d'Anna Parés"Tots els refranys catalans", no n'hi he trobat cap referit a ser feliç o a la felicitat. Perquè serà?

Tot caminant

Aquest matí feia un fred que pelava, ho anunciava la tramuntanada que movia les plantes del jardí. He pensat en la pobre mimosa que vàrem plantar la primavera passada i que està mig ajaguda per haver-li fallat els suports que vaig posar-li al costat; haurè de comprar un pal més gruixut. He saltat del llit al primer toc del despertador, perquè a quarts de set del matí és perillós deixar passar els cinc o deu minuts de marge per fer-te la idea que t'has d'aixecar. Ja no em recordava de què el dia abans quan tornava del despatx de Caritas, per tal de fer una estona de voluntariat, vaig agafar molta fred i vaig pensar que telefonaria als companys dels Matiners per dir-los que no aniria a caminar i així podria sentir les bufades del vent, comfortablement, des de dins del llit.

Però ben abrigat, només se'm veien els ulls, i a un ritme força accelerat no s'ha filtrat ni una mica d'aire sobre el meu cos. Fa pocs dies es va afegir un nou company al nostre grup, en Fede. Nosaltres pensàvem que no ens seguiria, perquè altres vegades ha passat, però camina més depressa que nosaltres i els treballs són nostres per tal de seguir-lo a ell. Diu que ve per aprimar-se, però al pas que anem els que ens aprimarem serem els altres.

Vam arribar a la platja del Castell en una hora i quart. A la vora de l'aigua embassada, on de vegades s'hi veuen ànecs nadant, hi començava a destacar una blancor sobre la sorra, senyals del fred que feia. Amb la tramuntana en contra hem mirat de buscar camins arrecerats per tal de caminar més comodament, però al arribar al pla d'Ermedàs, un dels llocs més freds d'aquests voltants, hem hagut de fer un esforç suplementari.

Les nostres converses mentre caminem ajuden a fer el camí més lleuger i que el temps passi més ràpid, però avui els silencis eren més llargs. Les boques i les orelles tapades feien més difícil la comunicació.

Com a per tot, es parla de tot: de l'actualitat, de política, dels programes de la televisió... Sembla que estem una mica més sensibilitzats pels temes econòmics i sobretot pels que ens toquen de més a prop. Són molt importants, però com que ens anem fent grans encara ens preocupa més el nostre futur, que per altre part s'escursa a passos de gegant cada dia.

Però l'altre dia i no sé perquè vàrem sortir a parlar del llatí. Si, del llatí. Algú podria pensar, després d'haver-nos sentit, què a una colla de jubilats que caminen a les set del matí i parlen del llatí els hi deu faltar un bull. Però no, tots estem en plena possessió de les nostres facultats mentals i com que les exercitem constantment amb activitats diverses, m'atreviria a dir que estan en millor estat que les de la majoria.

Tornem al llatí. De la nostra conversa en varen sorgir els records de la nostra època d'estudiant. Eren aquells temps on es començava a estudiar des de segon de batxiller, a deu o onze anys. Us imagineu als nostres nens i nenes d'avui dia als que un nou pla d'estudis els fes estudiar llatí a cinquè de primària. Pobrets, quin daltabaix no hi hauria. Bé ja sé que són altres temps, no fa falta que ningú m'ho recordi.

Aquí van sorgir noms de professors, com el senyor Florit de l'Institut de Girona, o el poc llatí que estudiaven els alumnes lliures per la dificultat de trobar professorat adient. Jo vaig fer el meu primer curs de llatí amb el rector del poble i en vaig aprendre molt. A l'any següent, a tercer, vaig anar al Collell i allà es va constatar el meu alt nivell. D'allà en recordo, especialment, dues anècdotes. Una és la d'un estudiant que havia de traduir la frase: "Dispares sunt populorum mores" , que vol dir: "Els costums dels pobles són diferents" i ell sense pensar-s'ho gaire va escriure: "Los disparos són del pueblo moro". Si ens ho mirem bé, per un que no en té ni idea té més lógica la seva traducció que la correcte.

L'altre anècdota va passar a la classe de llatí i concretament amb el professor de l'assignatura. El dia de Sant Antoni, patró dels burros, al entrar el mossén a classe, perquè allà tots els professors eren capellans, no frares ni hermanos, capellans, ens vàrem posar tots drets i de cop vàrem deixar anar :"Per molts anys mossèn". Ell no es deia Antoni, és deia Emili. Ja us podeu imaginar el que va passar en un internat dels anys cinquanta.

Com es veu, qualsevol tema té entrada a les nostres conserves de caminadors. Però també valorem els silencis. Aquelles estones que immersos en la natura, només sentim el soroll dels nostres passos i l'aletejar d'algun ocell que despertem de matinada.

Haikús

Fa temps que aquesta paraula, haikú, m'havia cridat l'atenció, però no ha estat fins fa poc que no m'he interessat per ella al trobar-la en un llibre d'un autor japonès.

Doncs bé, un haikú és un poema breu d'origen japonès, format per tres versos de disset síl·labes en total, distribuides d'aquesta manera: cinc al primer vers, set al segon i cinc al tercer, sense necessitat de cap rima.

El haikú és poesia del moment, fresca i espontània com una expressió directa de l'instant, com una fotografia lírica.

Si aquesta petita poesia l'allarguem amb dos versos més de set síl·labes cadascun s'anomenarà tanka.

Totes dues formes són una verdadera delícia . És relacionen amb la naturalesa i sobretot amb les estacions de l'any. Moltes vegades van acompanyats d'un il·lustració. L'estil d'art japonés relacionat amb el haikú s'anomena haiga. Abans només s'utilitzaven dibuixos i pintures, però actualment solen ser fotografies.

Infinitat d'escriptors s'han servit del haikú per expresar-se. A casa nostra un dels mesu poetes preferits, en Miquel Martí i Pol, va publicar un llibre de haikús l'any 2002, anomenat "Haikús en temps de guerra". Aquest només és el títol de la primera part, a mi m'agraden més la segona: "Haikús i tankas del mirall" i la tercera "Haikús a Maiangels", dedicada a la seva filla.

Alguns exemples d'haikús, escrits per Martí i Pol:

L'aire colpeja

suament la finestra.

La nit s'apropa.

Com un miratge,

a l'horitzó blavíssim

hi creixen barques.

Captard de somni,

com en un conte amable

la pluja canta.

Trenca el silenci

la claror inesperada

d'un raig de lluna.

Si miro enrera

les cames em tremolen,

quin pou, la vida!

Els anys puntuen

amb il·lusions perdudes

totes les rutes.

I per finalitzar un tanka:

Se'm desdibuixa

per l'horitzó de pluja

la teva imatge,

però et mantinc ben viva

als dits i a la memòria.

Cuixart

Sempre m'ha agradat dibuixar i pintar, és per això que sempre he admirat a les persones que en saben de veritat. Una de elles és en Modest Cuixart. El seu estil sempre m'ha agradat. Durant alguns anys, a casa, hi va haver penjat algun dibuix seu, però la qualitat de la reproducció i la quantitat de llum que hi entra, van fer aconsellable retirar-lo i substituir-lo per algun altre. Comprar un original ha estat sempre fora del meu abast.

Es va establir a Palafrugell pocs anys després de la meva arribada, ara n'ha fet quaranta. No hi vaig tenir un tracte assidu, però durant aquest temps havíem coincidit en alguns actes i havíem parlat alguna vegada. Era una persona educada, molt amable i sense un no pel qui li anava a demanar algún dibuix en motiu d'alguna de les moltes celebracions dels grups esportius i culturals de la nostra vila.

S'ha de dir que la primera persona de la família amb la que vaig parlar va ser la seva dona, la Victòria. Acabats d'arribar a Palafrugell assistia a les classes de l'institut Frederic Martí, del que la Mª Dolors, la meva dona, n'era professora . Aquell any va haver de deixar l'institut un temps perquè esperàvem en Gerard i va haver de fer uns mesos de repós. Algunes tardes la Victória venia a casa a fer-li companyia i asseguda sobre la moqueta de l'habitació feien petar la xerrada.

També vaig tractar força al seu fill Joan que va estudiar la bàsica a l'escola Prats de la Carrera, de la que en vaig ser mestre durant més de trenta anys. S'ha de dir, però, que el pare no s'hi va acostar gaire. Durant els anys que va durar l'escolaritat d'en Joan, per Nadal ì formant part del jurat del concurs de pessebres que organitzava l'APA vaig anar a casa els Cuixart a veure el que tenien instal·lat a l'entrada. Pot ser que el pintor ajudés al seu fill petit a construïr el seu pessebre particular?

Durant algunes Festes de Primavera varem assistir a la recepcció que ell oferia als jardins de casa seva. Aquestes festes no ens agraden gaire, però hi ha alguna situació de la que no te'n pots escapar i de fet anar-hi dues o tres vegades ja em va agradar, a la fi de copsar-ne l'ambient. Els anys que vaig ser del grup de festes hi vàrem anar una sola vegada, crec que en motiu dels vint-i-cinc anys de les Festes, en les que figurava a la llista del Comité D'honor que presidia el President Pujol. Tot sigui dit que no vaig explotar gens la meva pertinènça a aquest comité. Les altres dues vegades van ser quan vàrem formar part, la Maria Dolors del jurat que elegia la Pubilla de les Festes i jo del jurat del Carroussel.

Relacionat també amb les Festes em va quedar gravat un sopar en el que hi havia un menú ja predeterminat per l'organització. A l'arribar "El Mestre", tal com li deien els altres pintors i molta altre gent no li va agradar el que hi havia i va demanar gambes.Ell es podia permetre fer aquestes coses i els altre ens vàrem conformar mirant'ho, ja que els seus desitjos van ser duts a terme immediatament.

Quan vàrem començar a formar part de la Societat Gastronòmica i Cultural "La Xefla", va ser quan el vaig tractar una mica més, al coincidir a la mateixa taula o a les xerrades del començament i l'acabament. Per cert que va ser el convidat que vaig portar, juntament amb altres tres socis, al primer sopar que em va tocar organitzar després d'una atzarosa busca d'un restaurant que tinguéssin obert pel més de gener i d'altres possibles convidats que se'n desdien a l'últim moment. Va ser a l'Hotel Llevant i la xerrada o conversa entre en Cuixart i els comensals va ser molt distesa i enriquidora sobre la seva vida i el seu art.

L'última vegada que el vaig saludar va ser en motiu d'una petita mostra que els pintors de parets de la vila li van oferir al Teatre Municipal.

Ja sé que a Palafrugell hi ha molta gent que l'ha tractat infinitament més que jo, però m'ha fet gràcia donar fe de les vegades que m'he relacionat amb un persontage importat del nostre art i de l'art mundial.

Temps de panallets

Sí, és temps de panallets i d'esvorancs i de trens que no arriben mai i de ressons de Frankfurt i de beatificacions polèmiques i de no trobar bolets i de .... Feia temps que l'ambient general no estava tan animat o millor dit desanimat com en aquests moments. Qualsevol contratemps, per petit que sigui ja ens fa tèmer el pitjor. Ahir vespre mateix, sense llamps, trons, ni ventades considerables se'n va anar la llum, la de casa i la del carrer. Primer penses, menys mal que no és a casa i prou, pels problemes personals que representa. Però al cap de poc ja t'esveres pensant amb una apagada general com la de Barcelona. Per sort es va arreglar al cap de poca estona.

Encara cueja la polèmica dels escriptors catalans que escriuen en castellà. Fan cultura catalana? Jo crec que no. Jo diria que fan cultura castellana a Catalunya, però cultura catalana no, de cap manera. Si un escriptor, com Eduardo Mendoza, per exemple, escriu teatre en català i novela en castellà, quan escriu teatre fa cultura catalana i quan escriu novela fa cultura castellana, així de senzill. El que interessa avui dia és fer polèmica de qualsevol cosa.

També relacionat amb els llibres i com a cada començament de curs es parla del pes que han de dur els alumnes a l'esquena trajinant els llibre de casa a l'escola i de l'escola a casa. Jo pregunto: Cada dia fan servir tots els llibres, totes les llibretes i tots els diccionaris? No seria raonable que només portessin a sobre els que necessitin durant aquell dia, consultant l'horari de les assignatures que toquen? O és que també és molt complicat fer aquest senzill exercici de documentació prévia?

Els esvorancs, d'una mena o de l'altre també han arribat a Palafrugell. Fa pocs dies unes quantes famílies es van endur un bon ensurt. Els mitjans de comunicació se'n va fer ressó tot seguit. Amb tanta tecnologia, tants anàlisi de terreny i avaluacions geològiques com es fan, no poden prevenir-ho. Què ho provoca: la pressa o la incompetència?

A Roma han beatificat prop de cinc cents espanyols màrtirs de la guerra civil. Ja tenim la polèmica montada. Uns ho critiquen per fere-ho coincidir en ple debat de la memòria històrica, els altres per no incloure-hi els de l'altre costat. També hi ha els que ho troben malament des de qualsevol punt de vista, així com els que ja els hi està bé tal com s'ha fet. Tot plegat una mostra de que es facin les coses com es facin, mai es fan al gust de tothom.

Aquí no tenim problemes amb la RENFE, amb l'aeroport o amb les autopistes, però per anar d'un costat a l'altre del poble hem d'anar pensant per on hem de passar quan arribem davant de l'infinitat de tanques que ens diuen que un carrer està tancat. O per anar a Palamós hem de conduir a ritme de vals, per tantes corbes i rodones com hi ha. Aixó si, un vals molt lent.

La pintura blanca dels passos de zebra rellisca, sobretot quan plou. Fa pocas dies ens vam endur un bon ensurt, amb policia, ambulància, hospital i espectadors inclosos. La part positiva la solidaritat de la gent. Actualment no hi ha una pintura blanca que duri prou temps sense posar en perill la salut dels vianants?

I els bolets, on són els bolets? Sense pluja no hi ha res ha fer. Amb el que si s'hauria de poder fer alguna cosa és amb la quantitat de brosa i deixalles que creixen pels boscos, plogui o no plogui. L'última mostra, els cartells electorals d'un partit de Mont-ras que van crèixer a la vora d'un camí que va de Palafrugell al far de Sant Sebastià, acompanyats d'un sofà i altres mobles d'una casa. La fotografia del regidor destacava al damunt de tot. Això si que és predicar amb l'exemple.

Però no ens hem de desanimar, com que és temps de panallets n'hem fet com cada any i com sempre han sortit la mar de bons i ja em sap greu per les pastisseries, a meitat de preu.

La castanyada

"Marrameu torra castanyes, a la voreta del foc. Ja n'hi peta una als morros, ja tenim marremeu mort. Pica ben fort, pica ben fort, que piques fusta , pica ben fort"

Aquesta és la tonada que sona a totes les escoles quan s'acosta la diada de Tots Sants. És la cançó que anima la majoria de les castanyades que s'hi celebren. La castanyada és una de les festes més populars de tot el curs escolar. És la festa que dona per acabat, totalment, el cicle d'estiu i dona entrada al cicle d'hivern. És la festa de la tardor, per excel·lència, en la que hi participen els alumnes, els mestres i els pares.

Però el més important és tot el que envolta la festa en els dies anteriors a la celebració. Totes les materies i tenen entrada, participant-hi més o menys activament: La llengua, la música, la dansa, la plàstica... totes hi tenen el seu paper.

Durant els meus anys de mestre vaig fer un poema, a fi de què els nens i nenes el recitessin com a compendi de castanyada i tardor, fa així:

Vinga, fem la castanyada!

Celebrem que és la tardor!

Encetem un ballada,

abans no arribi la foscor.

Els arbres per començar,

les fulles pinten amb groc.

Ja les han deixat anar,

van dansant a poc a poc!

Al bosc neixen els bolets,

la molsa els fa de coixí.

Mil rovellons i carlets,

ous de reig i algun moixí.

I les fruites? coloraines:

les pomes del verd al roig,

les peres grosses i grogues,

i els raïms, que fan tan goig!

Però els animalons s'amaguen,

senten que s'acosta el fred...

Que les castanyes s'acaben,

què espera aquell vailet!

També es fan castanyades en el si de moltes agrupacions, associacions, clubs... A la Xarxa en fem des de fa vint-i cinc anys. Només els que ens dediquem a organitzar actes per els altres, en aquest cas nens i nenes, sabem la feina que vol tot plegat.

Enguany, ja de bon matí i fins a les dues de la tarda vàrem participar a la mostra d'entitats que organitza l'Ajuntament a la plaça de Can Mario. La nostra feina principal, a més de la d'informar a tothom que venia al nostre estant, era la d'inflar globus amb l'anagrama del nostre 25è aniversari, per repartir-los entre tota la mainada que acudís a la mostra. Feia goig veure, per tot el recinte, la coloraina de globus vermells, taronges, verds, blaus... que anaven d'un lloc a l'altre a les mans de la mainada.

A les dues de la tarda ens vàrem anar trobant a "Els Ametllers", on vàrem dinar tots junts per agafar forces per la festa de la tarda. Després la "maquinaria" de la Xarxa es va posar en marxa. Cada cosa ocupava el seu lloc: les taules, les torradores, la llenya, les pancartes, les tanques per delimitar els espais... Mentrestant, s'anaven tallant les castanyes, a fi de què no esplotessin durant la cocció, i un grup d'animació, "Roger Canals i la troupe XXL", anàva muntant els aparells i afinant els instruments.

El fum va començar a aixecar-se enlaire o a escampar-se per sobre nostre, segons d'on bufaba el vent. Les castanyes anaren torrant-se, a poc a poc. Entre remullades i sacsajades s'anàven ennegrin ti pelant, tot mostrant la seva carn daurada. Eren molt grosses i costàven de coure. Aquest any venien d'Andalusia, eren de la marca "El Niño", que segons la publicitat, des de feia vuit-cents anys eren productors d'aquesta fruita. Pensant en els fets històrics, ens preguntàvem qui i com devia ser el nen en el que es varen inspirar els productors d'aquells temps?

Va començar l'animació amb poca gent, però de mica en mica es va anar omplint el local de nens i papes que s'anaven afegint a la festa. Bé més els nens que els grans, perquè aquest asseguts a les grades semblàven adormits; quan l'animador deia que piquèssin de mans eren pocs els que feien el gest i col·laboràven amb la gresca. Només una petita colla, i més mames que papes, ballàven amb la mainada, participant activament en el rebombori.

A les set, ja tot estava a punt: les castanyes a les bosses, les begudes a dins dels gots, les tanques ben situades per facilitar l'accés a les taules sense enmpentes ni discussions. A l'última cançó molts ja es situàven estratègicament per tal de ser els primers per recollir-ho, previa entrega del tiquet que els haviem donat amb l'entrada.

I a l'ultima cançó va arribar el que nosaltres temíem. El grup d'animació va treure una immensa bossa de confetti que amb l'ajuda de la mainada es van escampar per tot el recinte. Dic que ho temíem perquè hem de deixar el local tal com l'hem trobat. No sabéu el que costa tornar a reunir tots aquells maleïts paperets!

La festa va ser un èxit en tots els aspectes. Cada cosa va anar tornant al seu lloc. A les nou del vespre cadascú tornava a casa, cansat, però animat i pensant en el pròxim espectacle d'aquest any, el proper mes de novembre.

Fer memòria

("La persistència de la memòria"-Salvador Dalí. 1931)

Ara que està d'actualitat parlar de "La Memòria Històrica", jo voldria incidir en la importància que té la memòria com a facultat de recordar.

Quan s'arriba a una edat que ja comença a ser important, per el nombre d'anys viscuts, el primer que tothom nota és la dificultat per recordar noms de persones de sobres conegudes, de dates importants o de qualsevol cosa que sembla fàcil de recordar. Independentment de com es trobi la resta del cos, que pot ser excel·lent en general, però la memòria... Tot això em fa pensar amb allò que ens explicava un amic, en un sopar; davant la dificultat de recordar determinades paraules, una amiga comuna li va dir :"Te'n recordes de quan parlàvem seguit?"

Qui no recorda la quantitat de llistes que ens feien aprendre quan anàvem a l'escola fins a arribar a la memorització de les taules de multiplicar amb la seva cantarella particular. Sempre vaig procurar que els meus alumnes aprenguéssin poemes, però no qualsevols sinó els adequats amb el que estàvem fent o amb l'època en què ens trobàvem.

Quan jo estudiava i em trobava amb algun nom o una frase curiosa m'agradava aprende-la de memòria. Hi ha tres casos que ara mateix puc repetir: el nom d'un artista àrab que sortia a la Història de l'Art, a sisé de batxiller, un trosset de la Història de la Cal·ligrafia, a Magisteri i els exàmens d'oposicions. L'artista àrab es deia: "Abubequer-Mohamed-ben-Zacharias-al Razid" i la frase: "La escritura era una emmarañada algarabia de confusos garabatos enlazados en incontenible confusión" referint-se a la manera com s'escrivia en una època determinada. Vaig dir que la faria sortir en un exàmen, em preguntéssin el que fos i així ho vaig fer. De totes maneres, fer-nos estudiar la història de la cal·ligrafia...!

Parlant d'exàmens, al fer les oposicions vaig proposar-me aprendre'm de memòria un tros d'un poema per acabar cadascun dels temes de literatura. I així ho vaig fer, va tocar-me parlar de "La ascètica i la mística en la literatura española" i al final vaig deixar anar allò que començava. "... i dejas partor santo tu grey en este valle hondo i oscuro..." referint-se a fray Luis de León.

També tinc molt present un sopar de fa anys a can Toni de Sant Feliu de Guixols, on coincidint a la taula, entre d'altres, amb el malaguanyat Xavier Miserachs, exercitàvem la memòria tot recitant el seguit de faules, en vers, que haviem après de petits, des de "La mona" fins a "Les mosques".

També hi ha algunes expressions que al llarg dels temps ens han parlat d'aquesta facultat que tan apreciem. La més popular és aquella que diu: "Qui no té memòria ha de tenir cames", quan ens descuidem d'emportar-nos o de fer alguna cosa i hem de tornar enrera. O bé la que diu: "Cap pelat bona memòria", així jo en dec tenir molta. També n'hi ha de signe sexista com: "La memòria com la dona, sovint és infidel". I la que més m'agrada i procuro portar-la a terme: "La millor memòria és escriure". Per això quan em vaig jubilar, entre altres coses, vaig començar a escriure les meves memòries sota el títol de: "Amb les butxaques plenes de records". De moment tinc acabda la primera part, fins als vint anys.

En aquest temps que corren, però, la memòria més important es la memòria RAM de l'ordinador.

I per acabar un desig:"Que Déu us conservi la memòria"

En català, si us plau.

Cada vegada em posen de més mala bava els continus atacs, contra tot el que és català, fets pels demòcrates de la resta d'Espanya i sobretot els fets pels demòcrates catalans. I llavors s'estranyen que aquí es cremim coses. Si ens estan provocant contínuament!

Jo no crec amb la violència, crec que tot es pot parlar i s'ha de parlar, però sense desqualificar, ridiculitzar ni maltractar a l'altre per endavant. Una cosa és conseqüència de l'altra.

Amb el que ens ha costat, als de la meva edat principalment, a arribar al nivell actual en tots els aspectes. No vull explicar batalletes de quan era petit, només dos petits detalls.

A l'escola, si no hi havia senyor mestre, teníem una senyoreta que al sortir de la classe anàvem desfilant davant seu tot dient: "Usted lo pase bien", quan al cap de dues passes, al carrer, podíem dir-li "Adéu" o "Passi-ho bé".

L'altre es refereix al mercat de Figueres. La vigila d'anar-hi a vendre els conills, el meu pare havia d'anar, amb bicicleta o a peu, a Bàscara, que estava a cinc quilòmetres, tant si plovia com si nevava a buscar el "salvoconducto" al "cuartel de la Guardia civil" perquè es veu que la meva mare els podia passar de contraban, a l'altre costat de la frontera.

De vegades penso que tot això ho fan per ignorància o per enveja, encara que últimament hi veig més la mala llet. Sobretot la mala llet dels que governen i dels que fan oposició allà, així com la burriqueria dels que aquí governen i dels que ho voldrien fer . Perquè mira que en tenim d'ases que tenen el poder, sigui al nivell que sigui i que en sentim de brams dels que el volen tenir; com en tot sempre hi ha honroses excepcions. Sort en tenim del "Polònia" de TV3 que rient rient els hi canta clares a ells i ens fa passar una mica les cabòries als simples ciutadans.

Però és el parlar català el que els fa més ràbia. Molts es pensen que només el parlem per fer-los la punyeta i així no poder-nos entendre. Ves a saber que els diuen doncs els milions de turistes i emigrants de tot el món que es passegen per les ciutats del país. Alguna vegada he sentit explicar que han fet baixar gent d'un taxi perquè parlaven català entre ells. Una senyora, per exemple, va haver de dir que parlava italià pel mòbil perquè no li passés el mateix. Què s'han pensat!.

Quan anem de viatge intento explicar als del nostre petit grup, amb els que sempre et fas més amic, la realitat del català. Jo els dic que per mi és impossible dirigir-me a la meva dona amb una llengua que no sigui el català, perquè allà, a Catalunya, entre nosaltres i entre tota la gent amb la que ens relacionem parlem en català, des de sempre, tota la vida. I que quan hi ha una persona que no ens entén ens hi dirigim en castellà o en la llengua que faci falta, si la sabem. A partir d'aquí es sol establir un diàleg aclaridor i ja està, s'han acabat els problemes, ja n'hi ha uns quants més que coneixen un dels nostres trets diferencials.

Em sento molt agraït a la meva mare i algun dels meus mestres per haver-me induït a llegir en català des de ben petit, en les poques publicacions que llavors hi havia. També em sento orgullós d'haver fet classes de català quan, juntament amb els meus companys, erem mestres de l'escola Prats de la Carrera de Palafrugell, abans dels anys setanta. Encara recordo el nom del llibre que fèiem servir: "Faristol". Anys més tard, concretament el 1979, en Gerard va formar part de la primera promoció, que a la mateixa escola, va començar l'EGB totalment en català.

La meva primera festa de Sant Jordi la vaig passar a Barcelona l'any 1965 i recordo haver comprat, en un aparada del carrer, un llibre de la col·lecció "Cua De Palla", els policiacs de color groc. L'any següent, a Blanes, vaig adquirir "El doctor Zhivago" de Boris Pasternak, com és natural en català.

Des dels començaments de la Cançò Catalana, m'hi vaig sentir atret i vaig escoltar i comprar els seus discos, segons les posibilitats econòmiques del moment. Ara estic refent la col·lecció amb els àlbums que ofereix el diari Avui. Quants records!

Quan vull llegir, veure una pel·lícula o mirar la televisió procuro fer-ho en català. Quan no puc he de buscar altres opcions i desitjaria poder fer-ho en anglès, francès, alemany... amb la mateixa facilitat que ho faig en castellà que és la meva segona llengua.

L'últim gest que he fet, ja he trigat massa, és canviar una lletra del meu nom, una u per una o, de manera oficial. De fet ja feia servir Joan en tota mena de comunicacions, fins i tot alguna vegada, al telèfon, algú es sorprenia que fos jo el que em deia així, ja que en altres països, com els anglo-saxons, és nom de dona.

Crec que sempre hem de buscar la part positiva de les coses però fent el possible per poder canviar el que s'ha de canviar i exigir el que s'ha d'exigir encara que només ho puguem fer a petit nivell. Com diem en català:"De mica en mica s'omple la pica", si està ben tapada i no té cap forat.

Una bona truita de patates

"Qui els ous sap ben cuinar pot fer cet menes de menjar". Això és el que diu el refranyer popular. Però aquí hi ha una parula clau: "ben", perquè de cuinar un parell d'ous en sap tothom, però fer-los ben fets, això ja és una altra cosa. I no parlem dels que fan servir un parell d'ous en expressions que no tenen res a veure amb la cuina.

Aquí, però hem de parlar de la truita, de fer una truita ben feta. El diccionari ens diu en què consisteix:"Ou o ous batuts i fregits a la paella, sols o amb altres menges".

Però també la paraula truita inclosa en determinadaes expressions pot tenir significats variats. Per exemple:

- Fer-se una truita - quan alguna cosa s'aixafa completament.

- Girar-se la truita - si una manera de fer o de viure canvia sobtada i totalment.

- Somiar truites - viure o estar als núvols; creure possibles coses irrealitzables.

Alguna d'aquestes expressions ha tingut a veure en la vostra vida, manera de ser o de veure les coses?Jo nomès en veig una de positiva, la segona i encara si és per bé.

I com en diuen alguns dels nostres amics europeus de la truita. És curiós que els francesos, els alemanys, els anglesos i els italians, entre altres accepcions, en diuen omelett; suposo que cadascú amb la seva pronúncia particular. Els de parla castellana en diuen tortilla i nosaltres donem el mateix nom a un peix.

Bé deixem-nos d'elucubracions i anem a la pràctica: Com farem una bona truita de patates? Sembla molt senzilla de fer i te'n serveixen a tot arreu, però qui s'empassa aquells trossos de truita espessos com l'argamassa dels paletes, ara això sí de mig pam d'alçada, com si això fos l'indicatiu que allò és de bona qualitat.

Me la van ensenyar a fer en un curset de cuina a L'Aula Gastronòmica del Baix Empordà i us puc assegurar que, com tots els plats de la nostra cuina, si els fas a poc a poc i amb una mica d'interès, no poden sortir malament de cap manera.

Jo la faig d'aquesta manera:

- Es fregeixen les patates, a talls no gaire grossos, amb una mica de ceba, tallada a la juliana.

- Un cop ben cuit és posa tot a escòrrer, perquè deixi anar l'oli acumulat.

- Es posa un paella petita, a mi m'agrada fer les truites individuals, amb una mica d'0li, al foc.

- En un plat és bat un ou i s'hi afegeix la barreja de truita i ceba que correspongui.

- Amb l'0li calent, a temperatura mitja, s'hi va possant la barreja d'ou i patata, a cullerades, procurant que, abans de posar-hi la següent, quedi ben cuit, sense deixar-ho de remanar amb una espàtula de fusta.

- Quan ja s'ha incorporat tota la barreja es gira un cop per cada costat per anar-li donat la forma adequada.

- Com que haurà quedat una mica seca i poc compacta, és baterà un altre ou, la meitat del qual s'incorporarà a sobre de la truita i es repartirà bé amb l'espàtula.

- Es girarà i es farà el mateix a l'altre costat, i és tornarà a girar perquè es cogui bé tot l'ou.

- Hem de procurar, entre girada i girada, d'anar donat forma a la truita amb l'espàtula de fusta.

- I ja tenim una truita alta, cuita i sucosa per delectar el nostre paladar.

Segur que per molts no és cap descobriment, però com que per mi ho va ser, m'agrada compartir-ho amb els que tinguin ganes de menjar una bona truita de patates i no saben com fer-ho.

Bé, us desitjo que no se us xafi la truita, que se us giri per bé, que no en somieu masses i sobre tot Bon Profit!

He tornat a bufar les espelmes

El dia que tocava ho vaig fer, però no hi erem tots. Per tant s'havia de repetir. El dissabte passat va ser el dia en el que varem tornar a celebrar el meu aniversari. (65 anys! No és broma!) Ara si que ens haviem pogut reunir tots sis i vaig tornar a bufar les espelmes.

De totes maneres, a casa nostra, sempre que ens reunim tots sis és una festa, pel sol fet de trobar-nos. A les festes es parla, es comenta, es riu i alguna vegada n'hi ha que s'enfaden. A casa nostra també. Però quan hi ha estimació, com en el nostre cas, sempre s'acaba bé.

Algú es pot preguntar: Qui són aquest sis? Doncs molt senzill: els pares, el fill, la filla i les seves parelles respectives. Si hi som nosaltres sis, per mi, ja hi som tots, sense menysprear a totes les altres persones que ens poden acompanyar en determinades ocasions.

No he bufat tantes espelmes com anys he complert, si no solament les dues que per la seva forma ja ho indiquen. Ha de ser divertit, i com més anys fas encara més, veure tota aquella munió de llumenetes que has d'intentar apagar-les d'una sola bufada, mentre demanes un desig o les vas apagant a poc a poc i vas demanant, per si de cas.

Com que les espelmes es porten a sobre d'un pastís, aquest es menja per postres i l'hora de les postres és l'hora dels regals, va arribar el moment de saber quina seria la sorpresa que em tenien reservada per aquesta data, per mi tan senyalada.

Doncs ho van encertar de ple, entre d'altres obsequis i degudament camuflades hi havia dues entrades per anar al Liceu a gaudir de l'òpera Aida des de la tercera fila de la platea. Només hi he estat una vegada al Liceu, en un racó de no sé quin pis, en el que s'havia de treure el cap per veure l'escenari, en un dia d'asssaig i ja em va agradar. No em puc imaginar que serà estar comodament assegut mentre van desfilant davant meu cantants i personatges diversos interpretant un dels meus temes preferits: Egipte!

Que per molts anys ho puguem anar celebrant i gràcies!!

Barallant-me amb les tecles i el ratolí

L'informàtica, els ordinadors o com en vulgueu dir sempre han estat superiors a mi. Des d'un bon començament de la seva aplicació a l'escola, només per posar notes, vaig buscar algú que hi entengués una mica més que jo i a canvi d'alguna altra feina se'n cuidés del que per mi era un verdader martiri.

Al llarg dels anys, a poc a poc i amb molta força de voluntat, he anat entrant, segons les necessitats del moment, en aquest món tan complex, al que hi has de dedicar moltes hores si tan sols vols sortir-te'n una mica.

I aquí hi ha el problema, el temps. M'agrada fer tantes coses, sobretot llegir, que el temps per dedicar-me a la informàtica sempre ha estat a la cua de les meves preferències. Bé últimament això no es cert, al anar descobrint el suc que se'n pot treure d'una eina com aquesta, adaptant els aprenentatges a les meves aficions ha estat la clau que m'ha obert un món nou, més ben dit, un univers que no s'acaba mai i m'ha enganxat força més hores a la cadira que està situada davant l'ordinador.

Per anar-me introduint en aquest món, he fet cursets, he comprat llibres i he anat agafant més paciència per no engegar-ho tot a rodar a la primera dificultat. Però el meu verdader mestre ha estat el meu fill, en Gerard, que com enginyer de Telecomunicacions que és en sap un niu; ell si que n'ha tingut i en té de paciència per explicar-me el funcionament de cada nou programa que vull fer servir i per resoldrem les dificultats que li plantejo constantment. Actualment hem arribat a un punt que davant qualsevol complicació li envio un correu electrònic explicant-li la qüestió; quant ell té temps s'introdueix al meu ordinador, des de Barcelona, i em soluciona el que s'ha de solucionar. També és ell que em va esperonant i em va plantejant coses noves que sempre m'interessen i acabo per embolicar-mi. L'última de les joguines informàtiques que m'ha fet arribar als dits és aquest bloc al que heu entrat i que esteu llegint en aquest moment. Ell l'ha dissenyat i jo només he d'introduir-hi els meus pensaments i les meves fotografies. Faig servir aquesta eina fenomenal per fer més fàcil tot allò que m'interessa. Principalment com a tractament de textos i de fotografies.

No estic d'acord amb un dels meus escriptors preferits, Josep Mª Espinàs, i la faig servir com a màquina d'escriure, amb totes les avantatges que comporta: escriu, com és natural, no has d'esborrar ni tatxar, ho guarda tot ben endreçat, ho pots trobar sempre que vols en un moment i ho pots imprimir ràpidament.

Per les fotografies exactament el mateix, les guarda, les ordena, les puc veure directament a la pantalla de la televisió, en puc fer un àlbum i rebre'l a casa al cap d'uns dies, etc. També m'he interessat pel Tractament d'imatges amb el Photoshop i ara estic a punt de començar un curset de Powerpoint.

A més a més tot el que he escrit i fotografiat puc enviar-ho a qui vulgui a qualsevol lloc del món i per la mateixa regla de tres rebre-ho a casa. Era un goig poder rebre les fotografies acabades de fer d'en Gerard des de l'altre costat del món en els seus viatges de feina: Haití, Bangkok, la Índia...

Altres utilitats que hi he trobat són: controlar els comptes del banc, fer pagaments i traspassos i sobretot l'Internet. Allà hi puc consultar els llibres que van sortint, hi he descobert més d'un bon escriptor i tot el referent al món del cinema i de la música, dues de les meves altres passions.

Sembla impossible que una eina, tan complexa, que fins fa pocs anys era practicament desconeguda per mi, hagi esdevingut imprescindible per dur a terme les meves activitats.

Nùria

Hem de donar al·licients a la nostra vida. Hem de trencar la monotonia diària. Quan un no treballa encara té el perill de no saber què fer més a prop. Hi ha infinitat de propostes, només cal buscar-les, trobar les que més s'avinguin a la teva manera de ser i dur-les a terme amb il·lusió. Sortir de casa és la proposta més senzilla. A partir d'aquí es pot anar complicant: apuntar-t'he a un curs ( se'n fan de tota mena),fer un passeig, una caminada, una excursió, un viatge... És el temps de fer realitat els desitjos que no vam dur a terme durant els anys passats.

Aquest últim cap de setmana hem optat per complir un desig de feia temps: passar una nit a Núria. Si, tal com ho llegiu, a Núria. I no ha estat una nit, si no dues.

Núria és un dels llocs màgics de Catalunya. Hi entres de cop. Quan el cremallera surt del túnel s'obre davant teu el gran espectacle: l'aigua del llac, la verdor dels prats, la grandiositat del santuari i totes les muntanyes que envolten tot el conjunt.

Des de fa trenta anys hi hem anat pujant periòdicament. Primer de tot amb els nostres fills quan eren petits; a primers de setembre vam haver de comprar unes barretines per prevenir possibles refredats i mal d'orelles, de la fred que feia. Després, més vegades sols i amb altres matrimonis també amb els seus fills i amb la necessitat de mostrar-lis la nostra descoberta. Solíem fer estada a Camprodon i aprofitàvem la proximitat per pujar-hi un dia. També hi havíem vingut amb les respectives escoles i altres grups nombrosos.

Cada vegada, quan el cremallera pujava enfilant-se per la muntanya, veia la ziga-zaga que fa el camí que transcorre seguint la vall, amb les petites figures que tot caminant alçaven la mà per dir-nos adéu i pensava que seria molt bonic poder-ho fer algun dia. Aquest primer somni ja el vaig poder complir ara fa dos estius quan amb el grup que ens anomenem "Els Matiners" vam fer el camí de pujada i de baixada des de Queralbs.

Com ja he dit al principi el segon somni s'ha complert fa pocs dies. Per encetar l'estada varen pujar a dinar amb nosaltres la nostra filla, la Mireia i el seu home, l' Albert. Això ja era un bon començament. Ells van baixar i nosaltres vam seguir la nostra estada, llegint perquè plovia.
A Núria sempre hi ha gent, si és festa famílies enteres hi passen el dia o bé s'estableixen a l'hotel que hi ha per l'ocasió; sobre tot matrimonis joves amb fills petits. Si és dia de feina grups de jubilats i escoles, com a per tot. Vàrem quedar parats de la quantitat d'estrangers de les dues categories que hi pugen.

Si t'apartes dues-centes passes dels voltants del santuari ja comences a gaudir de tranquil·litat i una mica més enllà la calma ja és absoluta. Poca gent s'aventura pels camins més apartats i encara menys quan es fan trajectes de més d'una hora. Com que jo ja havia pujat caminant des de Queralbs, vam decidir, amb la Mª Dolors, d'anar fins a Fontalba i tornar pel mateix camí. És una caminada d'una hora i mitja per trajecte, per corriols relativament fàcils. Feia un dia esplendorós, mig al sol mig a l'ombra, pel cel blau es veien passar les rapinyaires amb el seu vol tranquil i sempre a l'aguait, a sota els pins es veia algun bolet vermell que destacava sobra la molsa. Tot amb el fons de la vall i dels rierols que baixaven per les pendents. Verdaderament un paisatge d'aquells anomenats bucòlics.

Arribats a Fontalba vam decidir baixar fins a Queralbs per la pista forestal, en comptes de recular, i allà agafar el tren per tornar a pujar. Va ser el doble de llarg del que comptàvem, vam tenir molta calor, vam perdre l'ultim cremallera del matí, però un bon dinar al poble, després de quatre hores de caminar va ser la recompensa. A l'arribada a Núria, per la tarda, encara vàrem tenir humor de pujar al refugi amb el telecabina i baixar a peu pel camí de les creus.

Entre pluges, sol i boires vam passar tres dies d'absoluta tranquil·litat i no descartem tornar repetir l'experiència alguna altra vegada.

Tardor

Gemeguen les fulles endutes pel vent,

pels vidres llisquen gotes d'aigua clara,

la fredor no ens atormenta encara.

L'estiu és lluny, ja no es veu, no se'l sent.

"La tardor no és trista" - el sol va dient.

El color s'escampa: groc, torrat... I ara,

la fruita senzilla ens taca la cara.

El bosc ens espera, què pensa la gent?

Gaudim de la llum suau de la tarda.

Pensem que la vida encara segueix.

Vulguem que la nit no ens faci basarda.

Mirem la natura, sempre ressorgeix.

Vivim l'esperança que el nostre cor guarda.

Sentim com la sang es viva i flueix.

Joan

Un dia especial

Dels 365 dies que té un any sempre n'hi ha que destaquen per sobre dels altres. Encara que sigui un any normal, sense alts ni baixos, sense celebracions ni contrarietats. Avui seria un d'aquests dies que per mi tenen una significació especial: És el dia del meu aniversari.

No és, però, un aniversari com tots els altres, d'aquells que fins i tot passen desapercebuts per tu mateix. No és com els altres, perquè avui arribo a aquella edat que marca un abans i un després. Avui arribo a la majoria d'edat. No aquella majoria d'edat de pa sucat amb oli que dona permís per anar a votar i no s'hi va o que permet emancipar-se dels pares i un no s'emancipa fins que compleix el doble d'anys com a mínim. És la majoria d'edat absoluta, en la que ja s'ha fet tot el que s'havia de fer, per obligació, a la vida. A partir d'ara ja es poden fer les coses per devoció, si les circumstàncies ho permeten; sempre les maleïdes circumstàncies.

Avui faig 65 anys i sembla mentida. Fa quatre anys que vaig deixar de treballar i sembla que no he treballat mai. No he trobat a faltar la feina ni un sol dia, ni un sol minut, ni un sol segon. No hi he somniat mai. I això que la vaig fer amb gust i il·lusió fins a l'últim moment.

M'he omplert el dia d'activitats diverses, amb la llibertat de poder-les fer o deixar-les de fer en el moment que vulgui i tornar-les re emprendre quan em sembli oportú. Sobre tot procuro no haver de complir un horari fix diari o fer-ho el mínim possible.

També és un bon moment per fer un repàs dels anys passats. Del que ha estat la vida fins ara. Dels desitjos acomplits i dels que no s'acompliran mai. Dels bons moments i dels que no vols ni pensar-hi.

I sobre tot és el moment de pensar en les persones. En les que m'han estimat, en les que m'han ajudat, en les que m'han acompanyat i en totes les que m'estimen, m'ajuden i m'acompanyen. Hi pot haver, també, un petit record per les persones que han estat i són negatives en el meu recorregut, per aprendre'n el que no he de fer, perquè sempre m'ha agradat buscar la part positiva de totes les contrarietats i us puc assegurar que m'ha donat un gran resultat.

Puc dir que fins avui s'han complert tots els meus desitjos, que he aconseguit tot el que m'he proposat, perquè mai he desitjat, ni m'he proposat res, seriosament, que no veiés que ho podia aconseguir. Les utopies no em serveixen, però si que he tingut somnis i fantasies, que per alguna cosa són.

ANHELS

No pots aconseguir el que vols en un sol dia,

si el que desitges ha de perdurar en el temps.

No els vulguis aconseguir amb celeritat extrema,

si no vols, que tots els teus anhels es quedin erms.

Que tot el que cobegis no sigui una utopia,

sinó delers tangibles, a l'abast del teu enginy.

Tant si pertànyen al cos com a l'ésser perpetu,

no vagis més enllà del que afirma el teu dedins.

I un cop hagis guanyat el que tan ansiejaves,

no deixis que ho esborrin, ni el temps ni l'abandó.

Que totes les il·lusions que has delerat un dia,

et faran sentir la vida al teu interior.

(Joan, 1995)

25è Aniversari. Per molts anys!!

La sala del teatre està en penombra, el teló no està tancat, els artistes esperen dalt l'escenari amagats entre les ombres dels decorats. A fora els nens i nenes de Palafrugell fan cua amb els seus pares, tot esperant que els obrin la porta i poder triar el millor lloc per veure l'espectacle. Tothom està al seu lloc, menys el tocatardà de sempre, que no deixarà de ser-ho encara que es comenci mitja hora més tard.

Està a punt de començar el primer espectacle que "La Xarxa" ha programat per aquest nou curs. Durant tot l'any i al menys una vegada al més els nens i nenes podràn gaudir d'un espectacle de teatre, de titelles, de pallassos, de circ, de música... de qualitat i en català.

La Pilar puja a l'escenari envoltada d'un cercle de llum. Ella és l'encarregada d'explicar que avui comencem a celebrar el 25è aniversari del grup que organitza tots aquestes actuacions. Al sostre del teatre és projecta el logotip d'aquesta celebració. És un dia important per tots nosaltres, 25 anys són molt anys. Encara que no ho sembli cada espectacle vol una preparació molt acurada perquè tot resulti perfecte:

- Primer un tria encertada, anant a la Mostra de Teatre infantil i juvenil que s'ha estat fent fins ara a Igualada, a finals de primavera.

- Reunions per decidir quins seràn els elegits.

- Més reunions amb els altres grups de Catalunya per tal d'anar coordinats en la organització.

- Trobades amb L'Ajuntament i altres entitats per decidir quina serà la seva col·laboració.

- Decidir la publicitat adequada per cada espectacle i fer-la arribar a tots els socis.

- Organitzar les festes que cada any incloïm en el nostre calendari: Castanyada, xocolatada, aniversari anual...

- I un miler de coses més que van sorgint a mida que vant passant els mesos i les actuacions.

La Xarxa va començar ara fa 25 anys amb un altre nom: Rialles. Per diverses raons s'hagué de canviar de nom i d'estratègia, però les persones som les mateixes i les il·lusions i ganes de treballar també.

Com a persona de més edat del grup vull desitjar a tots: PER MOLTS ANYS!!

L'11 de setembre

Un dia festiu, un dia per sortir al carrer i manifestar d'una manera o altre la nostra condició de catalans, un dia per participar en algun dels milers d'actes que s'organitzen arreu dels nostres pobles i ciutats. No hem de pensar en derrotes, que són moltes, petites o grans, i les que vindran! Hem de pensar amb el nostre esperit de superació. Hem de ser tots, que amb el nostre gra de sorra hem d'obligar als que poden fer-ho, perquè nosaltres els hem donat el poder, a aconseguir tot el que es pugui per Catalunya.

És difícil, actualment, tenir confiança amb els polítics. Et van decepcionant dia a dia. Amb les seves baralles internes i entre partits. Amb les desqualificacions personals i els insults que ja de per si desqualifiquen al mateix que els pronuncia.

Si diuen que treballen pel bé del poble, perquè no ho fan de veritat i es deixen de romanssos? Perquè primer no miren d'aconseguir el més bàsic i de mica en mica no van elevant el nivell d'exigències, primer amb ells mateixos i després amb els que tenen més poder i són els que poden fer possible que ens arribi tot allò que ens correspon com a ciutadans i com a catalans.

Ja està bé de demanar la lluna només per satisfer egos personals, quan se sap que allò que es demana, ara per ara, és impossible d'aconseguir. El que interessa és el treball constant, tenir unes il·lusions i posar uns terminis per arribar allà a on saps que arribaràs amb seguretat. I després un altre pas i un altre, fins arribar al màxim que es pugui, amb seguretat, amb bases fermes. Que es trigarà més temps? Tal com van les coses, encara s'escurçarà.

Podria allargar les divagacions ratlles i ratlles, però es tracta de parlar d'un dia festiu. I concretament de la meva celebració particular de l'11 de setembre. Per començar la meva dona, de bon matí, va penjar la senyera a la finestra. Després amb uns amics, en Miquel i la Montse, vam anar a participar a la cel·lebració de la Diada que es fa al poble veí de Pals, d'on ella n'és filla. Primer es puja al Quermany, la muntanyeta més alta dels voltants. Allà dalt es fan els actes protocolaris i s'esmorza com a obsequi de l'ajuntament.

Estic acostumat a pujar al Quermany una vegada al mes des de Palafrugell amb un grup d'amics, autoanomenats Els Matiners. Estic familaritzat amb tot el marevellós paisatge que s'ofereix al davant dels nostres ulls, però aquest dia es diferent. Encara que estigui envoltant de molta gent i els altres dies només siguem quatre. Cantar Els Segadors i veure aixecar la senyera al bell mig del nostre petit Empordà, tal com deia en Pla, produeix una satisfacció especial.

Feia un dia esplèndit, lluminós i tranquil. Tot fent una volta sobre mi mateix et vaig anar fixant amb el mar i les illes Medes que semblaven surar sobre l'aigua. Després vaig anar resseguint els punts que han estat motiu de les nostres caminades. Des de l'Estarit, pel Mont Pla, fins al poderós Montgrí, amb l'Albera i el Puig Neulós que es retallen al darrera. Més a la vora tots els poblets, els camps de conreu i els boscos que barrejats van combinant les tonalitats de verds i marrons. A l'est al fons, a la llunyania, destaca la taqueta blanca dels Àngels, un dels nostres destins després de caminar 42 quilòmetres. Més a prop l'ermita de Sant Llop. A l'esquerra la bola blanca i brillant de Puig d'Arques, una altre de les nostres fites predilectes. I tot anant seguint, altra vegada el mar, amb els pobles i les edificacions que dersitjaries escapçar en molts dels casos.

Llàstima, sempre hi ha d'haver una llàstima, d'aquells que no tenen respecte per res i per ningú que mentre es van fer els parlaments, curts i senzills, la lectura d'una poesia sobre tot el que ens envoltava i tal com he dit l'izada de la bandera i el cant dels Segadors, enraonen, riuen i molesten a tots els que tenen al voltant. Jo sempre penso que són els mateixos que a les classes, mentre els altres feien la feina, ells reien, molestaven i no deixaven en pau ni al mestre ni als companys.

A la baixada, a la plaça de Pals hi va haver cantada d'avaneres amb Es Cremats, un grup de joves de Palafrugell, que juntament amb el Port Bo són els millors grups d'aquest tipus de cançò, sense desmereixe'n d'altres que també saben estar a l'alçada en les seves actuacions.

Vam acabar la festa amb un bon arròs en un restaurant de la platja.

Dues anècdotes personals per arrodonir la festa. Abans de pujar al Quermany ens vàren presentar a una parella, una mica més jove que nosaltres, de la que ella semblava conèixer a la Mª Dolors, la meva dona. Va resultar com sempre que també era professora, era filla de Palafrugell, encara que fei temps que no hi vivia i havia estat alumna seva en la que ara és l'escola Vedruna i que en aquell temps s'anomenava, em sembla, del Sagrat Cor de Maria. Parlant, parlant, l'home diu que també és mestre i jo, es clar, dic que igualment, encara que estic jubilat i que havia treballat a l'escola Prats de la Carrera. Llavors, ell em mira i diu: "Així tu ets de Galliners" i tot seguit descapdella el meu nom, el cognom i la casa del poble. I seguidament segueix: "Jo també en sóc fill". Vaig trigar un segon a relacionar la cara actual amb la del jovenet que havia deixat de veure feia anys.

L'altra anècdota va succeir durant la cantada d'havaneres. Al presentar una de les cançons, concretament "La balada d'en Lucas", l'encarregat de fer-ho digué, més o menys: "Aquesta havanera la dediquem a una persona que ha fet molt per nosaltres i que és el Sr. Joan, el Sr. Joan Vilardell, que es troba assegut per qui a la plaça. No dirà res perquè és molt vergonyós" Em penso que, donant-li la raó, u n no pot fer-hi res, em vaig posar vermell i em vaig enfonsar una mica més a la cadira. Però en el fons del cor vaig agraïr aquest detall, sobretot al pensar que encara hi ha alumnes que recorden als que varen esmerçar temps i esforços perquè ells focin millors persones. Acabada la cantada vaig anar a trobar a en Narcís Ferrer per tal de donar-li les gracies pel detall que havien tingut amb mí.