Fang

Sempre és interessant descobrir coses noves, fer activitats que no havies fet mai, apuntar-te a cursos que et porten per nous camins. Això és el que he fet per segon any consecutiu. M'he apuntat a un curs de modelatge de figures de fang.

Transformar un tros de matèria tova, humida i fins a cert punt enganxosa en la reproducció d'una figura humana a petita escala o de qualsevol altre esser viu o inert és tot un repte. No és gens fàcil, però si hi ha una persona, amb molta paciència, que et diu com ho has de fer i et dona un cop de mà de tant en tant, tot és possible.

La oportunitat me la va oferir l'Associació de Pessebristes del Baix Empordà, de la qual en formo part com a soci i en la persona del Professor Miquel Danés, de Torelló, que cada setmana es desplaça a Mont-ras per traspassar-nos els seus coneixements. Allà dissabte rere dissabte, durant set setmanes, els nostres dits i les nostres mans van donant forma al que nosaltres em escollit previament com a model.

Per ara me basat en dibuixos d'artistes palafrugellencs que varen ser portada de la revista de Palafrugell en la seva primera etapa. L'any passat va ser una peixetera de la Maria Ribot i aquest any un carrador, persona que tallava el suro d'una forma determinada, d'en Josep Martinell. La interpretació ha estat lliure però sempre buscant-hi una semblança.

Els models i els resultats els heu pogut veure a les imatges del començament, sigueu benèvols en els vostres judicis.

Sant Jordi 2008

Aquest any Sant Jordi va començar, per nosaltres, el dia 11 . Tot un seguit d'actes s'han anat desenvolupant al voltant d'aquesta data màgica, de la festa sense ser festa, del dia amb més participació ciutadana al voltant de la cultura, de l'esdeveniment anual que més m'enorgulleix de ser català.

Va començar amb la presentació del llibre "Hostes i hostals", 3er. volum de la col·lecció "Album de records", en el que la Mª Dolors, la meva dona va participar-hi facilitant material escrit i gràfic, a la seva autora, sobre l'hostal de les seves ties "Pensión El Rosal".

El mateix dia al vespre assistíem a la representació d'"Intimitats", al Teatre Municipal, amb Joel Joan i Clara Segura. Una obra que reflexa les relacions en crisis d'una parella al voltant dels quaranta, amb fills per entremig per acabar-ho d'arreglar. No és una obra excepcional, però entreté i amb una gran interpretació dels protagonistes.

També a la sala d'actes del Teatre es va presentar el dia 17 de l'edició i transcripció del "Llibre de Privilegis de Palafrugell", a càrrec de l'ex-conseller de la Generalitat Ferran Mascarell. Llibre que s'ha recuperat per la vila després de molts anys d'estar perdut i en propietat, més tard, de la Biblioteca de Catalunya. Com a col·laborador de l'Arxiu Municipal vaig considerar que havia d'assistir-hi. Per altra banda, vaig gaudir de l'exposició que ens va oferir l'ex-conseller de Cultura.

El dia 18 vaig assistir per primera vegada a la cinquena edició de la lectura de poemes d'arreu del món, a càrrec dels alumnes dels cursos de català per adults de Palafrugell. Cada un d'ells, la majoria dones, es presentava a ell mateix i al poema que llegiriria, en català, i després el recitava en la seva llengua, mentre es projectaven imatges i es sentien músiques dels seus països natals. va ser fantàstic i amb molta assistència de públic.

Una altra presentació va ser la del dissabte 19 a la Biblioteca pública. La Revista de Palafrugell, de la que en sóc col·laborador habitual, ens va oferir el llibre "Maria Ribot i el paisatge de l'Empordanet", l'obre d'una autodidacta en pintura, dibuix i gravat, que vaig descobrir fa molts anys en les seves il·lustracions per la ja mencionada Revista de Palafrugell en la seva primera època. Fins i tot un dels seus dibuixos m'havia servit per portar a terme la meva primera obra en fang que vaig fer en unes classes de modelatge.

I seguim. El diumenge , com a voluntari de la Xarxa, assistia a la representació de l'obra musical per nens "Tangram" a càrrec del grup "Toc de retruc". Vaig parlar amb la responsable del grup recordant quan, ja fa 25 anys i ells començaven a actuar, havien de pujar i baixar les escales del Casal amb tot el material per l'espectacle i sort en tenien de la nostra ajuda.

L'ultima presentació d'un llibre va ser la de "Sa Perola i la pesca a Calella", sobre el lloc on es tenyien les xarxes dels pescadors a fi de fer-les més ressistents. Sembla que és una de les més ben conservades de la Mediterrània.

I arriba el dia, propiament de Sant Jordi. Després d'una bona caminada per la costa de Begur, les passes es dirigiren cap al centre de la població per respirar l'ambient de roses i llibres i visitar el carrer Estret on la meva filla, la Mireia, i tots els mestres de l'Escola Vedruna oferien als vianants una mostra de les obres dels seus alumnes realitzades per aquesta diada i aquest any dedicades a la "Terra" en tots els seus aspectes.

A les onze començava la lectura continuada del llibre de Josep Pla "Aigua de mar" durant 12 hores . Les dues primeres vaig participar-hi com a voluntari per tal de facilitar l'arribada i accés dels lectors a l'escenari del Teatre Municipal.

Després un altre vol per les parades, ara amb la Mª Dolors, trobant a un i a l'altre i gaudint altra vegada de l'ambient. No parlo de regalar la rosa a la meva dona perquè ja ho havia fet de bon matí, acabada de collir del jardí de casa i amb molta olor.

L'ultim acte del dia va ser la participació a l'acte del Teatre, com a lectors des de dalt de l'escenari, de l'0bra de Josep Pla.

10.000 quilòmetres i mil i un paissatges

(Els Matiners al Montigalar)

Des de que vam començar a mesurar les distàncies caminades en els nostres recorreguts diaris, de dilluns a divendres, els Matiners hem comptabilitzat 10.000 quilòmetres. Una quarta part del meridià terrestre. Nosaltres mateixos ens sorprenem d’haver caminat aquesta distància des de que estem jubilats i caminem junts, tenint en comte que cadascú per la seva part n’ha fet molts més.
No és fàcil sortir cada dia a les set del matí. Això suposa aixecar-te mitja hora o tres quarts abans, segons el punt de partida. En tots els anys de treballar mai ho havia fet tant aviat, sempre esperava a l’últim moment per desfer-me de la última carícia dels llençols. Qui ens ho havia de dir. Molta gent ens ho retreu, diuen que no tenim necessitat de sortir tant aviat tenint tot el dia pel davant. El nostre raonament consisteix en dir que si sortim tard els matins queden perduts per qualsevol altre activitat. I si estem cansats, una bona migdiada, havent dinat, ens deixa com nous per continuar la jornada.
Sortir aviat vol dir respirar l’aire pur de les primeres hores del matí, veure els canvis de llum mentre el sol s’eleva per l’horitzó, caminar pràcticament sols durant quasi tota la caminada... Més tard tot s’estabilitza, menys el soroll, que va creixent a mida que avança el dia i que no pots deixar de sentir si no t’endinses als densos boscos de les Gavarres.
Caminar vol dir gaudir del paisatge. Un paisatge canviant, encara que hagis passat centenars de vegades pels seus camins. El pla de Llofriu és diferent segons la direcció que prens, segons el color del cel, segons l’estació de l’any, segons l’ànim de cadascú. Recordo un matí d’hivern, amb una gebrada impressionant que ho havia deixat tot blanc. Caminar, ben abrigat, vorejant els camps produïa una sensació magnífica.
Des del cim del Quermany pots veure una gran plana d’aire transparent, unes illes Medes enmig de boirines, un Montgrí que et fa venir ganes de pujar-hi o un poble de Pals il·luminat per un raig de sol que surt enmig els núvols.
Les caminades arran de mar tenen un aire especial. Aquí les cales i racons encara varien més sovint. Si afegeix l’aspecte canviant de l’aigua, tranqui-la o esverada, terbolenca o transparent, grisa o blau-verdosa. En fi, tots els matisos hi són possibles.
Durant tot el mes mai repetim una sortida. Cada dia és diferent i els divendres una mica més llargues. Algunes vegades hem sortit de l’ entorn més immediat i llavors ja són sortides extraordinàries. Podem sortir des de Palafrugell o fer una aproximació en cotxe. Entre les primeres hem anat a Puig d’Arques (anar i tornar), Romanyà, Els Àngels, Cassà de la Selva, al castell del Montgrí ... i l’última fins a Girona, Entre les segones hem ant a l’Albera, des de Recasens i pujant al Puig Neulós, de Queralbs a Núria, pujar i baixar, a la mare de Déu del Mont, des de Beuda, de l’Escala a Torroella...
L’experiència és magnífica i gratificant. De tant en tant, com ja heu llegit en les cròniques mensuals, les nostres caminades acaben amb un bon àpat acompanyats de les nostres dones que ens venen a esperar amb el cotxe, quan amb els quilòmetres de l’anada ja en tenim prou.
Tot fent broma diem que d’aquí quinze anys ja haurem fet la volta al món.

De Palafrugell a Girona, a peu

Després d'haver-ho programat més d'una vegada, els Matiners vam aconseguir dur a terme la nostra caminada més llarga: Anar de Palafrugell a Girona travessant les Gavarres.

El divendres, 4 d'abril, feia un dia magnífic. Bufava una lleugera tramuntana que havia deixat el cel net de núvols. A tres quarts de set del matí, quan començava a clarejar, ens vam posar en marxa. Ja sabíem que la jornada seria llarga. Havíem calculat unes dotze hores de durada i uns 45 quilòmetres. El temps va ser clavat, arribàvem a tres quarts de set de la tarda i els quilòmetres van ser cinc més, 50 de rodons.

En Josep Mª Farreró i en Josep Miquel havien dissenyat un itinerari impecable, triat entre molts altres possibles, després d'haver "explorat" recorreguts parcials, que no coneixíem. Després de la pujada continuada fins al Mas Carrony, el camí va ser més aviat planer, si entenem per planer que no hi hagi massa desnivells sobtats. Menys del que ens deien, quan vam fer el camí de Santiago, els naturals del país al ser preguntats sobre el camí que trobaríem: "Llaneando"; i ens fèiem uns tips de pujar i baixar... Els últims cinc quilòmetres abans d'arribar a Sant Mateu de Montnegre, on vam dinar, van tornar a ser de pujades considerables. Després d'agafar forces quasi tot va venir de baixada, amb algun entrebanc pel mig, perquè no ens refiéssim massa.

La part més entretinguda va ser la que vam fer seguint el curs del Daró. El camí tan aviat seguia per la dreta com per l'esquerra del riu. En total el vam travessar divuit vegades. Era el tros que més ens preocupava per tal de no mullar-nos els peus en el cas de que baixés força aigua. Portàvem bosses grosses de plàstic per tal de no haver-nos de descalçar cada vegada, que ens hagués retardat molt, així com un calçat de recanvi, per si de cas. Per sort en vam tenir prou passant per sobre les pedres o els troncs ja instal·lat per l'ocasió, mirant molt de no relliscar d'un pas a l'altre i aguantant l'equilibri amb el bastó. Només jo em vaig posar les bosses una vegada.

L'última vegada que havíem fet part d'aquest recorregut, vam travessar el Daró vuit vegades i almenys en quatre ocasions els peus em van quedar completament xops i no portava ni bosses ni calçat de recanvi. És molt molest caminar tot el dia amb els peus en remull.Com que l'experiència és un grau aquesta vegada en vaig sortir ben eixut.

A les quatre de la tarda dinàvem a sant Mateu de Montnegre. Encara ens faltaven cap a tres hores de camí, sort que quasi tot seria de baixada.

L'arribada a Girona la vam fer pel carril bici, que ressegueix l'antic camí del tren petit, fins arribar a l'aparcament on ens esperaven les nostres dones, amb els cotxes a punt per tornar a Palafrugell, després de fer un bon berenar convidats per l'Enric, que, en plena forma, acabava de celebrar 70 anys. Al mateix temps vaig fer entrega als meus companys d'un poema visual on és feia palésa la nostra gesta particular: haver caminat 10.000 quilòmetres des de mitjans del 2003.