dimecres, 21 de març del 2012

Quan erem feliços o procuràvem ser-ho

Alumnes de sisé a El Collell el dia del concurs de fanals (1959-60)

Acabo de llegir “Quan érem feliços” el llibre de Rafel Nadal guanyador del premi Josep Pla 2012 . La seva lectura m’ha transportat a la vida dels anys cinquanta-seixanta. I sobretot a la seva estada a l’internat del Collell on vam coincidir amb algun dels germans de la família Nadal-Farreras. Amb una prosa viva i entenedora l’autor ens relata les seves vivències familiars i personals en quatre escenaris: a Girona, a la platja de la Fosca, a can Cantalozella d’Aiguaviva i al Collell, com ja he dit.
La nostra estada al Collell, la que més m’ha interessat, va ser viscuda de dues maneres molt diferents: els Nadal com a “interns” i jo com a “fàmul”. Els interns eren els senyors, els que pagaven per la seva estada a l’internat i els fàmuls els que amb el nostre treball podíem estudiar un batxillerat que d’altre manera hagués estat impossible de fer-ho.
Si l’estada dels interns era difícil, tal com descriu l’autor, un es pot imaginar com era la nostra. Encara que la manera de veure les coses en aquells moments i com la veiem ara, un cop passats els anys, és molt diferent, les diferències eren tantes que era impossible que moltes vegades no ens rebel·léssim i en sortíssim escaldats per un cantó o l’altre. Tot i això recordo amb nostàlgia aquells quatre anys passats enmig d’aquells boscos de la Garrotxa i procuro pensar que sense el Collell segurament no hagués pogut seguir estudiant.
Els interns portaven una bata clara de ratlles amb el coll, els punys i el cinturó blau fosc, els fàmuls una bata gris fosc, del color de la brutícia. Quant els interns s’aixecaven nosaltres ja havíem escombrat, anat a missa i esmorzàvem per estar a punt de servir-los l’esmorzar. A l’hora de jugar els interns ho feien als camps d’esports del col·legi, els fàmuls en un prat al mig del bosc que s’anomenava “Les Delícies”. Els dijous al matí els fàmuls no anàvem a classe perquè havíem de netejar. Els dies que hi havia cine algú de nosaltres havia d’estar al costat del telèfon per si algun pare volia trucar al seu fill intern (ens sortejàvem el “rotllo” de la pel·lícula en què havíem de fer la vigilància). Tots, interns i fàmuls, només anàvem a casa cada tres mesos, per Nadal, setmana Santa i a l’estiu, però nosaltres ens repartíem aquest dies per netejar i poder servir als capellans que vivien allà; o sigui que la meitat de les “vacances” les passàvem al Collell.
Les classes, això si, eren iguals per tothom, però el nostre rendiment havia de ser superior, ja que “no pagàvem” ni pels estudis ni per la manutenció. Quan venia algun altre col·legi de visita i el seu equip de futbol havia d’enfrontar-se al nostre, eren requerits alguns fàmuls per tal de reforçar-lo i poder quedar més bé.
No tot però era negatiu. S’establien bones amistats entre uns i altres, sobretot en els del mateix curs. Algunes activitats, com el concurs de fanals de la Puríssima, es feien conjuntament i altres festes també, sense oblidar que si hi havia feina a fer ja sabíem a qui tocava.
Mantenir la disciplina era una feina dura pels prefectes : aguantar tres-cents nois, de sis a divuit anys, tancats durant tres mesos era una tasca difícil. Els enfrontaments entre professors i alumnes i les escapades en direcció a Banyoles eren freqüents. El fred de l’hivern era difícil d’aguantar, no hi havia calefacció i quan engegaven no se què per escalfar una de les sales, el fum era tan espès i pudent que era millor tancar-ho el més aviat possible.
Només parlant de l’estada el Collell es podria escriure un altre llibre, però us recomano que llegiu “Quan érem feliços”. Els que van viure aquells anys recordaran vivències i sensacions que a lo millor tenien oblidades i els que encara són joves descobriran un món que no ens queda gaire lluny en el temps, però diametralment oposat al que els ha tocat viure a ells.


dimecres, 7 de març del 2012

Mestres


Quant menys ho esperes qualsevol estímul t’obre les portes dels records i comences a recórrer un camí pel que havies caminat durant la major part de la vida i que sense haver-lo oblidat, només faltaria, estava mig amagat entre les boires de la memòria. Em refereixo al camí de la feina, en el meu cas fer de mestre; ara altres maldecaps omplen les hores del dia, però quan s’obre la porta de l’enyorança no hi ha res a fer, els anys dedicats a fer de mestre van ser tan densos i agradables, que costa poc passar-hi estones recordant-los; sense oblidar els mals moments, que sempre n’hi ha, però que recordem com anècdotes que es poden explicar convertint-les en moments fins i tot divertits.

El programa de TV3 “Mestres” és la porta que ha donat pas a aquest camí i setmana a setmana em porta a enyorar aquells quasi quaranta anys dedicats a “L’Ensenyança de minyons”, tal com va deixar escrit el pedagog del s. XVIII Baldiri Reixach i al que faig referència perquè es va dedicar a l’ensenyança de nens i nenes durant cinquanta anys, a la Parròquia de Sant Martí d’Ollers, del mateix municipi de Vilademuls on jo vaig néixer i encara hi tinc casa per poder-hi passar alguns dies de tranquil·litat. El mateix Baldiri Reixach que dona nom a uns premis pedagògics molt reconeguts i que amb els meus alumnes vam guanyar en una ocasió.

Quants records! Una de les parts que més m’agrada del programa és la del retrobament d’un professor amb un antic alumne, ara famós, després de molts temps de no haver-se vist, a l’escola on un i altre havien anat a classe. Jo tinc la sort de retrobar-me’ls sovint i moltes vegades com a resultat d’haver-lo contractat com a oficial d’alguna feina amb relació amb la casa; o bé després d’haver assistit a un dels seus concerts, a la presentació d’un dels seus llibres, de veure’l en qualsevol programa de TV o coincidir en qualsevol activitat.

I el record dels mil i un aspectes que l’ensenyament implica! Perquè fer de mestre no és només ensenyar a llegir i escriure, encara que sigui un dels més importants, sobre tot al Cicle Inicial, en el que jo vaig exercir, sinó tot un cúmul de situacions i relacions amb les persones del voltant i amb l’entorn físic immediat, tal com l’humorista Forges reflecteix en la vinyeta del començament.