dimarts, 28 d’agost del 2012

Incendi forestal



En Josep Mª Farreró m’ha enviat el poema que va escriure després de la visita a la zona cremada de Biure, a l’Alt Empordà. No m’he pogut estar de fer-lo arribar a tots els lectors habituals d’aquest blog i als que s’hi vagin afegint, acompanyada d’una fotografia  feta per ell mateix.

                        Llàgrimes negres

                        Ja no canta el rossinyol
                        ni es belluga la puputa
                        el picot sent desconsol
                        i la merla va perduda.

                        El bosc està de dol
                        fetor de sutge, secor en l’aire
                        dels turons i dels serrats,
                        de cap flor, la flaire.

                        La mirada s’entristeix,
                        amb les restes calcinades
                        tanta negror ens fereix,
                        les boscúries, arrasades.

                        Primer ruixat, gotes negres
                        cendra i terra barrejades
                        s’escolen per rieres seques,
                        cap al mar, alliberades.


                        Sota el caliu, colgada,
                        una llavor d’esperança
                        eixirà aviat sa capçada
                        sense  por, sense recança.

                        Ja no canta el rossinyol
                        ni es belluga la puputa
                        el picot sent desconsol
                i la merla va perduda.                                                                                    
                                       Josep Mª

                              Incendi forestal de l’Alt Empordà.  Juliol del 2012.



divendres, 24 d’agost del 2012

Imatges d'un viatge a Islàndia (I)


Aquest no és un viatge que hàgim fet la meva dona i jo. Ja ens hauria agradat!. Aquestes imatges ens les anaven enviant, dia a dia, el nostre fill i la seva dona que durant disset jornades varen fer un recorregut tot al voltant d'Islàndia. Només n'ès una petita mostra. Més endavant en triarem algunes més.












Imatges d'un viatge a Islàndia (II)












dijous, 16 d’agost del 2012

Garoines de xocolata



A Palafrugell, vila del “peix fregit”, durant els primers mesos de l’any té lloc la campanya gastronòmica de “La Garoinada”. Però ara no parlaré d’aquest equinoderm, ni de les seves qualitats culinàries, ni de la polèmica generada per un consum excessiu dels mateixos,  que, segons alguns, pot portar a la seva extinció.

Avui es tracta de fer referència a unes altres garoines, les de xocolata. Des de fa uns anys està de moda, oferir-les com a postres després d’un bon àpat o com a “petit four” (queda molt bé quan ho llegeixes en el menú d’alguna celebració) a l’hora del cafè.

Són molt fàcils de fer i quedes com un senyor davant dels teus convidats. Només es necessiten dos ingredients:

-Ametlles i xocolata. Les ametlles han de ser filetejades i la xocolata de la classe que vulgueu. La única condició és que hi hagi la mateixa quantitat de tots dos.

- Les Ametlles es passen per la paella, sense oli i a foc fort, perquè quedin més cruixents, anant en compte de que no es torrin massa.
- La xocolata es fa fondre al bany maria o en el microones, procurant que no es cremi si o fem de la segona manera.

- Després s’ajunta, es barreja bé i amb una cullera de postres es fan pilonets a sobre d’un paper de cuinar fins que es refreden. Al final és millor posar-los una estona a la nevera, sobretot a l’estiu, perquè quedi la barreja més quallada.

I com sempre, bon profit!


dilluns, 13 d’agost del 2012

Noms de dona als carrers de Palafrugell (II)

Montserrat Roig a LLafranc

Amb una sola representant  hi trobem: una filantropa , una actriu , una botànica i decoradora , una pintora , una religiosaun personatge mitològic (la Sirena) i una roca que agafa el seu nom per la forma que ens recorda a un personatge de Tamariu: l’àvia Catalana.

 Santa Maria a Tamariu
Per tal d’accelerar aquest procés cap a la igualtat amb motiu del dia 8 de març del 2002, dia de la Dona Treballadora, l’Assamblea General de l’Associació Suport de la dona va aprovar el projecte Dones amb nom propi per recuperar personatges i col·lectius femenins oblidats o infravalorats. L’any 2011, per la mateixa diada, l’Ajuntament de Palafrugell amb la col·laboració de l’Espai Dona va obrir un procés de consulta a tots els ciutadans amb la finalitat de proposar noms de dones per tal d’incorporar-los al Nomenclàtor del municipi. 

Als últims anys, doncs, s’està  procurant compensar el desequilibri existent i és la Comissió Municipal de Nomenclàtor, creada recentment,  l’encarregada de vetllar que l’elecció de noms de dones per donar als nous carrers i espais públics que s’obrin al municipi sigui un fet tenint en compte les diferents propostes que es vagin fent.  
Irene Rocas a LLofriu 

Evolució dels noms de dona al Nomenclàtor de Palafrugell
s. XIX – 2 noms
s. XX – 13 noms
s. XXI – 37 noms



Noms de dones als carrers de Palafrugell (I)

Treballadores del suro a Palafrugell
Com en tots els municipis, al de Palafrugell, hi ha un dèficit de noms de dones en la denominació dels seus carrers. D’un total de ... espais públics només 52 els corresponen. Dels altres ... són noms d’homes i ... són noms genèrics (geogràfics, històrics, localismes...)

Ha estat en aquests darrers anys, concretament en els del segle XXI, que s’ha intentant reparar aquesta injustícia per tal d’equilibrar el nombre de carrers dedicats a un i altre sexe. Si tenim en compte que a finals del segle XX només eren 14 els  carrers i altres espais amb nom de dona l’avenç ha estat important.

Fent una mica d’història trobem que els primers carrers denominats amb un nom de dona  són el de Santa Margarida, patrona de Palafrugell (1842) i el de la Verge Maria (1860). Els anys són els que apareixen per primera vegada en els llibres de baptismes, òbits o matrimonis de la Parròquia de Sant Martí i no els concrets de l’aprovació per part de l’Ajuntament, que no s’han trobat.

En tot el segle XX només 13 noms de dones es van incorporar al Nomenclàtor, dels quals tres ho van fer a la primera meitat de segle, concretament l’any 1920: dos a Llafranc , Santa Rosa, la patrona, i Cesàrea, ciutadana romana,  i un a Calella, el de Chopitea.

Dorotea de Chopitea a Calella
Actualment els carrers i espais amb nom de dona estan repartits per la geografia del municipi de la següent manera:  a la Vila n’hi trobem 34, a Llafranc 10, a Calella 3, a Tamariu, també 3 i  a Llofriu 2. Els grups més representats són el de escriptores (15), mestres (6), verges i santes(6), científiques i metgesses (5), polítiques (5), personatges històrics (3) i llevadores (2). També hi trobem la representació de 3 col·lectius, concretament: les Llevadores, les Monges i les Treballadores del suro



divendres, 10 d’agost del 2012

Cançons del 60 en català


Des  que vaig començar a guanyar-me la vida, una de les meves dèries era anar a comprar algun disc el mateix dia d’haver cobrat. En aquest cas adquiria un LP, però els singles de dues o quatre cançons podien formar part de la meva discoteca qualsevol dia que m’interessés alguna tema que havia sentit per la ràdio. En aquells temps escoltava Ràdio Luxemburg que per les nits feien un programa molt interessant amb les novetats musicals del moment. Però sobretot m’interessava la música en català. 

Fa pocs dies remenant la meva antiga col·lecció vaig buscar cançons d’altres països de la primera meitat dels anys seixanta, en discos singles,  gravades en català per artistes d’aquí i també d’algun cantant  de fora. I vaig trobar:

De l’any 1963:
Salvador Escamilla (Edigsa) : “Els Comediants” de Charles Aznavour i les cançons de “West side story”: “Maria”, “Calma noi”(Cool), “Aquesta nit” (Tonight) i “Algun lloc” (Somewhere).
Francesc Heredero canta cançons d’Elvis Presley (Edigsa): “Sentimentalment” ,”La meva sort” (Good luck charm), “Carta retornada” (Return to sender), “Fes-me adéu” (Gonna get bach home somehere) .






De l’any 1965:
Emili Vendrell (Edigsa): “El clar país” (Le plat pays) i “No em deixis tan sol” (Ne me quitte pas).
RCA (1965) publicava un disc am quatre cantants italianes: Rita Pavone: “Ell” (Lui); Gianni Morandi: “Si no et tingués ja mai més” (Se non avessi piu te); Jimmy Fontana: “El mon” (Il mondo) i Donatella Moretti: “He vist com sorties” (Ti vedo uscire).
Molts altres intèrprets van cantar cançons d’arreu en català però jo no les tinc en disc de 45 r., però si algunes en LP i en aquest moment no és el cas.






A part i com a curiositat vaig trobar també el segon disc gravat per en  Josep Maria Espinàs amb cançons tradicionals catalanes (Edigsa-1962)): “La presó de Lleida”, “La cançó del lladre”, “La calma de la mar”“Corrandes”. Un del cantant mallorquí d’origen guineà Guillem Defak que canta les cançons: “Adéu andreu”, “Avemaria de Robines”, "No me sap greu” i “Balada d’en Jordi Roca” (Edigsa-1964). I un disc de Miquel Cors (Més conegut per interpretar a l’Antonio de la sèrie de TV3 “Poble Nou”) en el que canta: “Petons més dolços que el vi” i “Els pesolets”(Edigsa-1965).


diumenge, 5 d’agost del 2012

L'albercoquer


És el primer any que l’albercoquer de casa ha llevat amb certa abundància. Ja fa dies que s’han acabat els albercocs però hem pogut gaudir del seu aroma i del seu gust durant alguna setmana. Fins i tot el petit Arnau, de 19 mesos, s’ha divertit, collint els de terra, i portant-los d’un lloc a l’altre del jardí. Hem trobat “cocs” en els llocs més impensats.

Normalment, els albercocs arriben després de les cireres i abans dels préssecs, però com que ara hi ha de tot durant molts mesos no saps mai on han estat collits, si no són els de casa teva. Per mi és la millor època de l’any, en quan a fruita,  sense desmerèixer totes les altres, que ens van aportant les seves qualitats a mida que van apareixent. 

Alguns estius havia anat al sud Rosselló a fer la temporada de la collita d’albercocs, a casa d’uns meus parents. Tant com m’agraden vaig arribar a avorrir-los; la producció d’aquells camps era de tones d’aquesta fruita. Després enllaçava amb la collita de la tomata, que portàvem a un magatzem de Perpinyà i després amb la verema, que ja era més complexa i professional, ja que per aquesta em pagaven. 

Diuen que l'albercoc és originari de l’Àsia Central i que el seu nom deriva de l’àrab que a la vegada prové de la paraula llatina “praecox” (precoç), fent referència a la seva precocitat comparat amb el préssec.

De tot el que he trobat escrit sobre aquesta planta aquest  poema és el que més m'ha agradat:

Els albercocs i les petites collidores (Josep Carner) a “Els fruits saborosos”

Diu Iris a Mirtila :
- Amiga , jo no sé...
¿ Tants d’albercocs li deixes
al vell albercoquer ?

- Oh Iris, prou m’agrada
menjar-ne pels camins
fent festa a la dolcesa
que em raja boca endins.

Però l´hivern arriba,
i vora el foc rabent
sentim a la teulada
ballar teules i vent.

I, bell atzar, la mare,
veient-nos entristits,
i com freguem els nassos
i con bufem els dits,

ens porta, riolera,
quan cau la neu a flocs,
un pot amb confitures
de préssecs o albercocs.