2.622

Què voldrà dir aquesta quantitat? Són els euros que ens paga l'estat cada mes? No, ni pensar-hi ! Què més voldria un jubilat com jo! És el nombre de planes que he llegit l'últim any? No, només faltaria, quasi es podrien multiplicar per deu! Aquestes quatre xifres indiquen els quilòmetres caminats durant l'any 2.007 amb el grup Els Matiners.

Sí, 2622 quilòmetres fets de 1o en 1o, de 14 en 14 o de 18 en 18. Segons la caminada programada per cada dia a les set del matí. Sigui hivern o estiu, faci fred o faci calor, fins hi tot amb pluja. I amb l'ajuda de les caminades, dites extraordinaries, que han arribat fins als 45 quilòmetres d'una tirada.

De moment, cada any els quilòmetres que fem van augmentant, algun dia, s'estancaran i ben segur que aniran disminuint, però de moment les ganes i la força continuen. L'Enric ja havia format part d'un altre grup anomenat Els Corriolers. Els seus components eren més grans que ell i de mica en mica s'ha anat fent el canvi fins a formar el grup actual.

Molta gent ja ens coneix i ens pregunten pel nostre "vici". Molts són els que segueuixen els nostres passos llegint els articles mensuals de la Revista de Palafrugell. Però tot i ser un grup obert, no s'apunten a llevar-se de bon matí i acompanyar-nos encara que sigui només un dia. Algú ho ha fet, però no ha resistit gaire. El "vici" dels llençols és molt més fort que el de caminar a les set del matí.

Arriba un moment que ja obres els ulls un o dos minuts abans que soni el despertador, com un automata poses els peus a terra i el pares. Saps que els companys t'esperen a una hora i a un lloc determinat i no pots fer-los esperar. Si no fos per això, més d'un dia et giraries din al llit i deixeries que els quilòmetres es fecin sols.

Costa espavilar-te, com quan anaves a treballar, però un cop t'has rentat una mica i has pres alguna cosa, ja tens tot un dia que s'obre al davant teu.

Penses: Què ens depararà la caminada d'avui? Una sortida de sol magnífica? Una fruita de bosc a punt per clavar-li queixalada? Un animal: conill, ocell o senglar que et surti de trascantó? Una planta que no havies vist mai o uns bolets al costat del camí? Cada dia pot haver-hi alguna cosa que et marqui els passos que faràs i t'ajudi a fer el camí més plaent.

Caminar. L'exercici més primari de tots. Si vols, no necessites res d'especial, només unes cames que no es rendeixin fàcilment i un cos disposat a algun petit sacrifici que es veu de sobres compensat pels beneficis que en poden resultar.

S'acaba el cicle nadalenc

Dos aspectes del pessebre d'aquest any.

S'està acostant la Candelera, el 2 de febrer, i s'acaba el cicle de Nadal. És l'època de desfer els pessebres i de començar a barrinar el tema del proper. Això és el que diuen i que fan la majoria de pessebristes. Jo començo a pensar-hi, seriosament, cap allà al mes de novembre i alguna vegada ben entrat al desembre. És que fins que no se sent la flaire de Nadal no en tinc ganes. Després, però, tot són presses.

M'agrada escollir temes poc habituals, sense defugir els clàsics, que segons els puristes han de ser els que s'han de tractar. Em sembla que tan normal potser un Naixement a la pallissa atrotinada d'una casa de pagès, com a la barraca de paletes d'un edifici en construcció, com és el meu cas d'aquest any.

Aquest últim cap de setmana s'han tancat les mostres de Palafrugell i de Mont-ras, així com s'ha fet l'entrega dels premis del concurs de Palafrugell. No vaig poder assistir-hi per motius familiars, res greu, la filla havia d'anar a l'aeroport de Girona i algú li havia de portar. Em va tocar el primer premi de diorames. Tot i que som pocs els que hi participem em va fer molta il·lusió.

Actualment aquesta entrega de premis es fa de manera molt acurada, amb parlaments de les màximes autoritats, visualització d'un power-point dels pessebres presentats i pica-pica final. Queden lluny aquells anys que s'entregaven a la mitja part dels pastorets, quan tothom sortia de la sala i el xivarri era constant. Fins i tot un any s'en van d'escuidar i no se'n van enrecordar fins passats mesos. Després d'aquest acte l'Ajuntament convida a un sopar als que han participat a la Mostra. O sigui tot un èxit.

El que considero un èxit personal i motiu de satisfacció, deixant a part els premis que puc haver aconseguit, és haver participat als 28 concursos que es porten fets a Palafrugell, així com a la vuitena mostra d'aquí i a la quarta de Mont-ras.

Aída, una vetllada excepcional

El passat 9 de gener la senyora Sonsoles Espinosa, esposa del president del govern espanyol, no va poder assistir al sopar dels 70 anys del rei perquè l'endemà havia de cantar per nosaltres i com és natural abans s'ha d'assajar. Per nosaltres i per 2.290 persones més, formant part del cor del Gran Teatre del Liceu a la representació d'Aída.

Només és una anècdota de la gran vetllada a la que vam assistir la nit del 10 de gener. Era la segona vegada que anava el Liceu i la meva dona la primera. La primera va tenir lloc una tarda en la que feien assajos generals, a preus molt especials, amb l'Escola de Música de Palafrugell. Varem veure "L'elisir d'amore", de Donizzetti. Em va agradar molt, però tot plegat no va tenir res a veure amb l' "Aída" de dijous al vespre. Ni la situació a la sala, ni l'ambient, ni els decorats, ni el tipus d'òpera en conjunt.

Hi vam assistir gràcies als nostres fills i com a obsequi d'aniversari, dels meus 65 anys. Situats a la tercera fila no ens vam perdre cap detall. Es feien completament perceptibles els més petits moviments dels actors, així com els rictus de les seves cares, durant les interpretacions.

Els decorats, del mestre Josep Cabanes, estrenats el 1945 i acabats de restaurar amb motiu del centenari del seu naixament, són impressionants. Com pot tenir un teló pintat, tanta profunditat i una perspectiva tan real? N'havia sentit parlar però vaig quedar bocabadat.

Tot l'obra va ser un prodigi d'interpretació. La suavitat i la força de les veus, segons el moment, la música que l'envoltava i el clima que es creava eren excepcionals.

L'acte més impactant va ser el segon amb tots els intèrprtes a dalt de l'escenari: els protagonistes, els cors, d'homes i de dones, els soldats, els presos i els ballarins. Crec que unes 150 persones o més es movien i cantaven, a l'hora, sota les notes de la gran òpera de Verdi.

Una experiència magnífica i que m'agradaria repetir en alguna altra ocasió.

La meva primera "feina" a l'Arxiu

Fa força anys, la meva filla, que estudiava a l'institut, em va demanar la col·laboració per un treball que estava fent sobre els alcaldes de Palafrugell. Aquesta ajuda consistia en anar a buscar informació a l'Arxiu Municipal, que llavors estava en els seus inicis. Aquest treball va guanyar un premi i se'n fa referència com a material de consulta a la web de Palafrugell.

A partir d'aquí em va entrar el cuquet per investigar, que vaig abandonar per més endevant, però sense deixar-hi de pensar.

Es va obrir l'esplèndida nova seu de l'Arxiu a can Rosés i vaig anar-la a visitar. La Conxa Saurí, l'arxivera, al veure el meu interès ja em va "fitxar" per quan em jubilés.

Quan va arribar l'hora d'aquest fet, que em va deixar lliure de classes, de nens i nenes, de reunions, de pares d'alumnes, d'excursions, amb tots els sentits sempre a punt, i sobretot d'horaris, va arribar l'hora de posar-me a la seva disposició.

Ja em tenia una feina a punt: El Nomenclator de Palafrugell. La llista ordenada dels carrers de la vila, fent referència, primer al nom dels mateixos i al seu significat, mitjançant una descripció curta i acurada. Després fent constar les fonts documentals, l'any de l'aprovació del nom i si aquest havia variat al llarg dels anys.

Vaig haver de remanar una gran quantitat de paper: tots els llibres de plens de l'ajuntament des d'abans del 1800, tots els censos de població i bibliografia variada. Quan les dades arribaven escasament, el mateix passar de les planes d'aquells volumns amb cal·ligrafies variades i espeses em feien donar algun cop de cap. També internet hi va col·laborar en determinats moments, així com la conversa amb persones enteses amb aquests temes.

El més difícil fou averiguar les dates d'aprovació, o sigui quan se'ls va posar aquell nom. Si no hi havia manera de saber-ho s'hi posava la data de quan es trobava per primera vegada en algun paper. Per això vaig haver de consultar els censos, així com les relacions de baptismes i defuncions de la parròquia des d'abans del 1500. Aquesta última investigació és la que duu a terme un altre voluntari jubilat, en Jordi Cama.

Després de quatre anys de treballar tranquilament, tot s'ha de dir, s'ha acabat el Nomenclator dels més de 630 carrers, cada dia n'hi ha de nous, que aviat es podrà consultar a la web de la nostra vila.

Però l'arxivera no para i ja em té a punt "La toponímia del municipi de Palafrugell". Ja em fet els primers passos, però estem parlant de masies, barraques, fonts, pous, rieres, torrents, camins, carreteres, muntanyes.... i arbres monumentals.

Si els carrers han durat quatre anys, això pot durar...

Dia de Reis

"Els Tres Reis de l'Orient,

porten coses, porten coses,

els Tres Reis de l'Orient,

porten coses per a tota la gent"

Era la cantarella de la mainada del meu temps. Però en aquell poblet dels anys quaranta ja podiem anar mirant al cel i als camins que hi conduïen durant les nits del 5 de gener de cada any. Res indicava que s'acostessin ni reis ni estrella. La vista se n'anava fins a les Alberes, que es retallaven al cel si feia una nit serena. Però res més. Algún any ens haviem empescat uns fanals fets amb pots de llet condensada, tots plens de forats, penjats d'una canya amb un cordill i amb una espelma a dins i cap a la carretera a esperar als reis. Era ben bé esperar-los i res més, perquè d'arribar no varen arribar mai. Quan estàvem tips de fer la cantarella giràvem cap i cua i ens anàvem a casa; si abans alguna mare, d'aquelles patidores de sempre, no hagués cridat: -Josep! o -Joan! cap a casa, que és molt fosc!

Nosaltres, molt obedients, sobretot aquest dia, feiem el camí de tornada i cadascú a casa seva. L'endemà de bon matí la meva mare m'abrigava amb una flassada i cap a dalt a veure el que m'havien portat. Sempre hi va haver una joguina o altre, contes i llaminadures. Pels temps que corrien i pel que podien els meus pares eren uns reis esplèndits. Recordo quatre joguines en especial: un cavall i una nina, de cartró (influències, aquesta última, d'una meva cosina amb la que jugava tot el dia), una guitarra i un joc de construcció. El cavall i la nina van tenir la seva fi una nit de pluja que es van quedar a fora, la guitarra va morir esventrallada, perquè, espavilat de mi, vaig voler saber per on tocava i el joc de construcció va durar anys i anys. Fa poc encara en quedaven restes dins una gàbia que les cardines havien deixat d'habitar ja feia temps.

Tot va canviant, les tradicions s'embordeixen. La il·lusió, però, continua. Les cares dels petits s'embaladeixen davant les desfilades de Ses Magestats per pobles i ciutats. En alguns llocs la improvisació i allò de "Tan se val, es per nens!" poden posar-ho tot en entredit o en rídicul, tal com sol passar a la vida dels grans. A Palafrugell un amic em comenta: "Aquest any, els reis són molt moderns, arriben per cable" Cable, el de la grúa que va haver de remolcar la carrossa del rei Baltasar, que si va quedar pel mig.

Avui, pel matí, a la primera plana del Punt veig que a Girona es va encendre la carrossa de l'Arcadi Calzada, que feia de rei ros. Es veu que això de fer de rei en aquest pais, sigui de veritat o de mentida (qui és qui?), és molt perillós.

A la plana quatra, del mateix diari, hi ha la noticia, amb fotografia inclosa, en la que es diu que s'estan posat de moda els tortells Disney. En comptes de la figureta del Rei t'hi pots trobar l'ànec Donald. I per fava la Daisy.

Avui a l'hora de dinar erem quatre i tal com tenim per costum, per postres, hem tret el tortell de Reis, el·laborat per una reconeguda pastisseria de Palafrugell. Com sempre el rei ha tocat al meu gendre i com sempre a mi m'ha tocat la fava. Però al desembolicar la figureta el Rei era un Pare Noël.

2007-2008

Aquesta és la primera sortida de sol del 2007, al far de Sant Sebastià

Ja només falta la diada de Reis per donar per acabades aquestes festes. No fa falta parlar dels tòpics de sempre: despeses excessives, àpats excessius ... tot és excessiu. I què en queda de tot això? El record d'unes hores passades més o menys bé, acompanyats de persones que ens cauen més o menys bé, amb la bossa més buida que mai i em poques ganes de tornar arrencar el ritme de vida normal. Aquest any, com quasi sempre, però potser una mica més, a casa nostra ha tingut tot una mida justa. Hem fet els àpats justos, els regals justos i hem anat als llocs imprescindibles per tal de no alterar massa la nostra manera de viure i a la vegada donar-li aquell toc d'excepcionalitat que no té la resta de l'any. I el més important de tot: hem estat amb les persones que estimem.

Què ens depararà aquest nou any? De moment un bon refredat que, gràcies a Déu, va minvant a poc a poc. Però que no em va deixar assistir a la primera sortida de sol des del far de Sant Sebastià, així com tampoc començar les primeres caminades de l'any. Esperem que no sigui un mal auguri i aquest parell de dies que porto tancat a casa només siguin un parèntesi per poder tenir un any tant productiu, amb tots els aspectes com ho ha estat el 2007.

De moment, ahir, vaig poder acabar un llibre que feia temps que voltava per casa i que anava deixant per llegir-ne d'altres que en principi m'interessaven més. Em refereixo a "Els privigeliats" de la Núria Perpinyà. Ho sento, Núria, no m'ha agradat gens, però la meva tossuderia a acabar-los tots ha pogut més que el seu interès. No conec a la Núria ni espero que llegeigi això, però no el puc recomanar de cap manera. Miraré de buscar un altre llibre seu i quan l'hagi llegit ja en tornarem a parlar.

A veure, si aquest 2008 les lectures que trii em donen algunes sorpreses com sol passar cada any. Dels 67 llibres que vaig llegir el 2007 em quedaria amb els de l'autor norueg Henning Mankell, d'aquest us els recomanria tots.

Com que tinc el costum d'apuntar-me totes les activitats que faig, el que llegeixo i el que veig`, a més de llegir els llibres que he dit i de fer moltes altres coses, aquest anys passat, també he assistit a 54 actes culturals, a 23 obres de teatre o concerts, he vist 112 pel·lícules i he caminat 2.622 quilòmetres. Quan sento molt jubilats que no saben que fer...!

I què ens depararà aquest 2008? Com que no ho sabem, ja ho anirem veient. De moment el que sona més per radios i televisions són les puges de tota mena, no cal nomenar cada cas un per un perquè em sembla que puja tot. És la història de cada any: Els preus pugen, els sous no tant, cada vegada som més pobres i tots resignats i anar callant. Però tal com solem dir sempre que ens volem comformar: "Salut hi hagi". Segur que és el més important de tot.