Flors i violes passades per aigua

 Part del Claustre de l'Escola Vedruna

Després de la radiant diada de Sant Jordi tothom temia el que podia passar, davant les no gaire optimistes prediccions meteorològiques, el cap de setmana següent, en el que a Palafrugell es celebraven les jornades de “Flors i violes” una festa dedicada a la primavera.

Patis, jardins i carrers de Palafrugell ens van oferir un seguit d’espais amb flors, música, animació infantil, gastronomia, literatura, arts plàstiques..., tot seguint uns itineraris marcats amb un dibuix de pètals blancs que t’indicaven cap on havies de dirigir els teus passos. També les botigues es van unir a la festa amb els aparadors decorats per l’ocasió.

I la predicció es va complir, les flors i violes van quedar deslluïdes pels cels foscos, els xim-xims , els ruixats i l’absència total del sol que dona vida a  totes aquestes manifestacions. Els paraigües i els abrics hivernals, ja quasi endreçats, van tornar sortir al carrer, ja que el fred es va afegir a la festa i es va tornar escampar des de les muntanyes nevades, altre cop. Nosaltres que ens pensàvem que ja teníem un peu  a prop d’un temps d’estiu!

Tot i això el diumenge al matí ens vam decidir a fer un vol per l’itinerari dissenyat pels organitzadors. De les propostes que més ens van engrescar en podem destacar sis, sense desmerèixer totes les altres:

 -L’escola Torres Jonama amb “Font de flors, font de colors”, un espai que tenia com a centre un mandala gegant i els sostres, vidrieres, parets i fruiters del jardí plens de figures i colors.

-L’escola Vedruna amb”Un jardí molt viu”. El claustre ple de flors i animalons que s’escampen per tot l’espai: abelles, marietes, papallones, cucs, escarabats, libèlules... i sobretot unes aranyes que havien teixit unes teranyines que anaven de columna a columna de cada arcada.

-L’entrada de Can Bech. Un espai salvatge amb uns tòtems que presidien l’ambient tribal amb llances, plomes de colors, màscares, escuts... acompanyats dels crits del animals selvàtics i el picar de tam-tams.

-El pati de la Fundació Cuixart.  On, entre tota l’ornamentació de flors, teles i aigua, destacaven tot un seguit de poemes que penjaven dels arbres i de les plantes enfiladisses del jardí. Poemes triats pels visitants d’entre la pila que hi havia sobre la taula del taller del pintor i que cadascú foradava i amb un cordill situava al lloc on més li agradava.

-El Convent dels Carmelites. Allà es podia visitar l’hort i el jardí del convent, que per mi sempre havia estat un misteri, ja que està envoltat d’una paret molt alta que no permetia veure res del seu interior. A la capella, quasi a les fosques, només amb uns llumets que baixaven del sostre i que il·luminaven unes petites fades  abillades amb parts diverses d’elements vegetals, escrits en unes etiquetes que penjaven al seu costat.

-I per acabar, la “Botiga Magda de detalls florals i complements”. On entre tots els elements que, amb molt bon gust, com de costum decoraven l’espai, destacava un gran pastís floral per celebrar els 25 anys de l’establiment. Tot acompanyat d’un còctel de cava que oferia la propietària.

Si al fer les visites ensopegàvem amb l’actuació d’un grup musical, nosaltres vam coincidir amb dues de “l’Escola de Música” (mai no fallen en les manifestacions culturals de la vila), tot ajudava a crear un ambient  més d’acord amb la poesia que es respirava de les decoracions de cada lloc.

Sortida a l'Aragó (II)

Palau de l'Alfajeria

 Un bon sol ens va acompanyar, ja de bon matí,  a la nostra visita a Saragossa.  Vam començar pel “ Palacio de la Aljaferia”, un dels edificis més representatius de l’art mudèjar aragonès on s’hi barregen l’antic palau islàmic, el palau cristià medieval  i el palau del Reis Catòlics; actualment hi resideixen les “Cortes de Aragón”. Va ser una sorpresa, ja que en una anterior anada a la capital aragonesa no hi vam entrar. Des de fora ja és imponent, però els interiors, milloren les expectatives. 

 Antic palau islàmic

 Anar a la basílica del Pilar  és obligatori en tota visita turística a Saragossa, tan una com l’altra són inseparables. I qui no recorda aquella cançó que sonava ja fa una colla bastant llarga d’anys: “El Ebro guarda silencio al passar por el Pilar...” Ja a l’interior, com sempre, els punts principals d’atenció són la Pilarica, que sorprèn per lo petita que és, les pintures d’en Goya i les bombes que, clavades  a  la paret, no varen explotar.

 

                     Les bombes del Pilar                     

De fet la catedral de Saragossa és la Seo de San Salvador. Personalment m’agrada més que la basílica del Pilar. Diuen que és el conjunt més significatiu i valuós d’Aragó i representa les tendències artístiques medievals, renaixentistes i barroques. Només pel   retaule de l’altar major, d’alabastre policromat (1434), val la pena entrar-hi. Durant la nostra visita una organista estava assajant a tot drap, que per una part podia acompanyar l’observació tranqui-la de tot el que hi ha a la catedral, però per l’altra, tanta música no deixava escoltar les explicacions, per cert molt interessants de la guia que ens acompanyava. Ja es veu que, com sempre, tot no pot ser.

Paret exterior de la Seo

 Ens van portar a dinar a una part de Saragossa on les edificacions sense acabar formaven part d’una urbanització quasi fantasma. Al mig dels alts edificis un restaurant, amb aspecte de “xeringuito” , ens veu que ens esperava. Hi vam arribar després de donar mil voltes per aquells carrers buits i exposats al “cierzo” que bufava una mica. A l’entrar-hi, però, ens va sorprendre la seva modernitat i netedat. Hi vam menjar bé i la quantitat de gent que hi va entrar, jovent sobretot, ens van confirmar que estava bé de preu.

 A l'Aquari

 D’un lloc sense acabar vam anar a un altre d’abandonat, el de la Expo de 2008, per visitar l’aquari  que s’hi va instal·lar per l’ocasió. Amb una dimensió de 3400 metres quadrats el converteixen en  l’aquari d’aigua dolça més gran d’Europa. Dedicat als rius Nil, Mekong, Amazones, Darling i Ebre es vol establir la relació  entre la formació dels cinc continents i l’aigua dolça. Un cop a dins val la pena la visita, però el que es veu al voltant et desanima una mica.

Sortida a l'Aragó (I)

Aviat farà dos mesos, quan els dies eren freds i rúfols, vam fer una volta per terres d’Aragó, concretament a la província de Saragossa. La nostra base estava situada a Calatayud  i des d’allà cada dia fèiem visites a diferents pobles o centres d’interès que ens poguessin aportar alguna cosa important pel coneixement cultural del territori.

Des de l'autocar, camí de Calatayud

La primera “visita” va ser un “tour” per l’interior de l’hotel (Castillo de Ayud) en el que el propietari ens va voler fer-nos demostracions de la seva cultura mentre anàvem passant per les diferents dependències: un tast de vins a la japonesa, l’evolució del pensament a través d’àrabs i jueus tot mostrant-nos uns murals pintats a les parets del garatge de l’establiment, la visita a “l’spa” i un recorregut per l’edificació annexa, però de més categoria, decorada esplèndidament, segons els gustos, en el que ens va fer diferents oferiments per tal de completar la nostra estada a l’establiment. Una promoció que no havia vist mai enlloc, però, que a part de la xerrameca incontenible del nostre guia, va ser força interessant.

 Els murals del garatge de l'hotel "Castillo de Ayud"

El matí del segon dia va començar a nevar, feia un fred que pelava,   però ens vam dirigir cap al monestir cistercenc de Veruela, fundat el 1145, que reuneix en les seves pedres diferents estils artístics, des del romànic, a la portada de l’església abacial, passant pel gòtic de l’interior o del claustre medieval fins el renaixement en diferents reformes que es van fer posteriorment. També hi poguérem visitar l’espai dedicat a Gustavo Adolfo Bécquer i al seu germà el pintor Valeriano, que van fer-hi una llarga estada junt amb les seves famílies, ja que el monestir s’havia convertit en lloc romàntic i d’estiueig després de la Desamortització de 1835.

 El claustre del monestir  de Veruela

A través de les arcades del claustre podíem veure com la neu que queia es posava damunt dels alts xiprers. El fred que s’anava apoderant de nosaltres feia pensar com se’n podien deslliurar els monjos que hi van viure al llarg dels segles. L’únic lloc que podia tenir una certa confortabilitat durant els mesos d’hivern era la cuina. Una cuina immensa, ennegrida pels focs de les llars, els fogons i els ciris per il·luminar l’estança.

El  "Museo del vino", al Monestir

Abans de marxar vam poder visitar el “Museu del vi” de la D.O. Campo de Borja, amb tots el estris i màquines fetes servir al llarg dels temps pel cultiu de la vinya i l’elaboració del vi que podrem també veure en altres museus de la comarca durant aquest dies.

A la sortida, l’aire del Moncayo es va fer sentir altra vegada, acompanyats de les volves de neu que ja cobrien les muntanyes dels voltants.

Sant Jordi

Després de molts dies de no escriure res, per motius molt variats, torno el dia de Sant Jordi per desitjjar a tothom una bona diada d'aquesta festa tan nostra, amb la fotografia de les dues primeres roses que s'han obert al jardí de casa.