Me'n recordo

Quantes vegades hem començat amb aquestes paraules per explicar algun moment del nostre passat? Aquest és el títol d'un petit llibre de l'autor nord-americà Joe Brainard , publicat l'any 1970 i que ara ens arriba en català traduït per Màrius Serra. N'havia sentit parlar en algun programa de ràdio i l'altre dia al veure'l a la lleixa de novetats de la biblioteca el vaig agafar sense pensar-m'hi gaire.

Podríem dir que és un llibre de memòries, però que s'allunya totalment del gènere tal com nosaltres el coneixem. Podem llegir-hi un seguit de records de la infantesa de l'autor (nascut el 1942), escrits tal com sorgeixen del pensament, sense un ordre preconcebut i on es barregen els més banals i els més transcendents. Aquest llibre a inspirat a molts altres autors a través dels anys i tal com es diu a l'epíleg: "Hi ha molt poca gent que pugui llegir aquest llibre i sostreure's a la temptació d'agafar un llapis per començar a escriure les seves versions paral•leles"

La seva senzillesa va permetre fer-lo servir per tal d'ensenyar poesia als nens a moltes aules, esquivant les entrades de contingut sexual, quan era necessari. És una fórmula que pot usar fins i tot la gent no literària. També podem llegir a l'epíleg de l'obra : I Paul Auster també diu: "Me'n recordo és una obra mestra. Un per un seran oblidats els llibres del nostre temps considerats més importants, però la modesta joia de Joe Brainard perdurarà. Cartografia el mapa de l'ànima humana i altera de manera permanent la nostra manera de mirar el món a través de frases enunciatives simples i directes. Me'n recordo és, alhora, divertidíssim i profundament emocionant. És també un dels `pocs llibre totalment originals que he llegit mai".

Llegiu-lo i a veure si també us anima a escriure.

Millor en català!

Sempre que em pregunten amb quin idioma vull llegir un llibre, veure una pel·lícula o gaudir de qualsevol activitat en la que la oferta em doni dret a escollir, no m'hi penso gens, la meva resposta és invariable: Millor en català! Amb el que ens ha costat arribar al nivell actual, no és moment d'afluixar la corda, l'hem de mantenir ben tibada.

Amb motiu de les properes eleccions comencem a sentir veus catastrofistes de signe diferent. L a dels que diuen que el català se'n va en orris i hem de fer alguna cosa per tal de potenciar-lo, per què està a dues passes de desaparèixer del mapa lingüístic i la dels que demanen que s'aturi la seva propagació en bé del castellà que, segons ells, està discriminat a casa nostra.

Ni els uns ni els altres poden emplenar el cap de la gent amb conjetures no demostrables, en el primer cas o amb mentides agressives en el segon. El que hem de fer tots, a l'hora de triar, és respondre sense dubtar: Millor en català! No es tracta de discrimar a ningú en cap sentit, sinó de fer valer els nostres drets com a catalans.

Què hagués estat del català si seixanta anys enrera persones com la meva mare no haguessin anat comprant als seus fills, com ella va fer amb mi, llibres en català (els únics fàcils de trobar eren els d'en Josep Mª Folch i Torres) quan arribaven els reis o qualsevol altre celebració? O bé com el meu primer mestre, el mossèn del poble, que ens explicava els fantàstics episodis de la Història Sagrada, en català, amb el suport dels cromos de la Xocolata Ametller i sortint de cataquesi ens obsequiava amb petits llibrets amb contes, obres de teatre, història natural... i molts altres temes interessants per la nostra edat? Llàstima que amb el que el va substituïr només varem emplenar llibretes amb "consignas del frente de Juventudes" i celebracions amb els sants de la Falange.

Recordo, com si fos ara, el llibre que em vaig comprar en el meu primer Sant Jordi, ara fa 45 anys a Barcelona: "La clau de vidre" de Dashiell Hammet, publicat a la mítica col·lecció de novel·la negra La cua de palla, d'Edicions 62. Era el meu primer any de mestre, una data per recordar. L'any 1960 vaig veure la meva primera pel·lícula en català, la versió en el nostre idioma de Siega Verde, segons el llibre d'en Josep Virós "Verd madur", títol que van respectar. Quan vaig sentir per primera vegada "Al vent" d'en Raimon per ràdio figueres, mentre estudiava al terrat de casa meva, se'm va obrir un món nou i a partir de llavors em vaig afeccionar a tota la música que respirava català, fos original o en traduccions d'obres d'altres intèrprets.

Gràcies a tot això quan, anys després, vaig haver de fer els cursos de reciclatge, per tal de poder ensenyar en la nostra llengua, vaig passar l'examen de selecció sense problemes i sense haver estudiat mai català d'una forma sistemàtica.

Per tant, davant el dubte, us recomano que contesteu: Millor en català! i després porteu-ho a la pràctica.