L'últim Rafael

Autoretrat de Rafael ((el del fons) amb el seu alumne Giulio Romano i autor d'algunes obres de l'exposició.

Un dels objectius de la nostra anada a Madrid va ser visitar l’exposició que, amb el títol de “ L’últim Rafael”,  es fa al Museu del Prado. Varem reservar l’última tarda per fer aquesta visita i després de dinar ens vam dirigir a la nova entrada del museu que per la porta de “Los Jerònimos” ens va portar a les sales on s’exposen els quadres d’aquest gran pintor del Renaixement italià.

L’admiració per aquest pintor em ve des de petit. Quan podia accedir al despatx del meu veí, el rector de Galliners, amb motiu de les classe particulars que em feia podia passar els fulls d’un calendari que va tenir penjat a la paret, durant no sé quants anys, en el  que en cada un dels mesos es reproduïa un quadre de Rafael o d’algun dels alumnes que treballaven amb ell al seu taller. Tots ells eren Sagrades Famílies que ara he vist "al natural" a l’exposició de Madrid i que m’han fet venir a la memòria aquest fets d’infantesa. 

Més tard, al batxiller, em vaig retrobar amb el pintor en les classes d’història de l’Art que teníem á cinquè o sisè i en els anys seixanta en la col·lecció de pintura italiana que  s’exposa en el  Museu del Prado durant la meva primera visita a la capital. 

Les dues vegades que he estat a Roma no he deixat de visitar els Museus Vaticans i després de la Capella Sixtina el que més em va impressionar varen ser les quatre “Estances de Rafael”, que el papa Juli II va triar com habitatge privat i que no van veure finalitzades ni un ni l’altre, els frescos foren acabats pels deixebles del pintor. També havia vist obres seves al Louvre i a l’Ermitage i en les reproduccions de col·leccions d’art que tenim a les biblioteques públiques o a la nostra.

Abans d’aquest últim contacte amb l’obra del gran pintor italià vaig poder visitar la seva tomba  al Panteó de Roma, un temple circular de començaments de l’Imperi Romà, ara usat com a església catòlica. Crida l’atenció l’obertura circular de la cúpula que permet l’entrada de  l’aigua de pluja, que per tal d’evitar el seu estancament el paviment té un desnivell d’uns trenta centímetres a fi de què l’aigua s’escorri cap al canal circular que hi ha en el perímetre de l’interior de la rotonda.

En fi, que aquesta visita ha estat un retrobament amb Rafael i amb els altres pintors que tenen obres al  Museu del Prado. Perquè qui deixa passar l’ocasió per tornar a admirar els gran quadres de Velázquez, Goya, el Bosco ... i molts i molts més? 

Madrid

 

Des dels anys seixanta no havia estat a “la capital del reino”. En tenia, com és de suposar,  un record llunyà i difuminat, en el que no sabia diferenciar el que havia vist en realitat de les imatges que ens han anat mostrant contínuament la premsa, el cinema  i sobretot la televisió. En realitat només em venen a la memòria tres moments:

La nostra arribada a la ciutat, procedents de València, amb el meu primer cotxe, un R-8, en plena nit. Vam buscar un lloc per dormir i un sereno, encara n’hi havia, ens va obrir un portal tot indicant-nos un pis determinat. L’aspecte de tot plegat no ens va agradar gaire i vam decidir marxar. Com que la porta estava tancada amb clau, vam obrir-la tot aixecat la barra lleva, marxant corrents a buscar un altre lloc que ens dones més confiança seguits de lluny pels crits del sereno que no sé que ens demanava. A la fi vam trobar un lloc, crec que la pensió Alicante, a la que vam poder accedir i dormir sense problemes.

De tots els carrers, les places i  els jardins pels que vam passejar en recordo sobretot  el Retiro, amb el seu llac en el que crec vam fer un vol en barca. L’altre moment és la nostra visita al Museu del Prado. Des de sempre m’ha agradat la pintura i poder veure, de veritat, les  obres dels grans mestres penjades de les parets i poder-m’hi parar al seu davant per contemplar-les sense restriccions va ser un plaer immens. Només la veu del meu amic Joan, que juntament amb el meu cosí Josep fèiem el viatge, que repetia constantment :”Jo ja estic, au anem!” trencava la màgia del moment.

Aquesta vegada ha estat tot molt més tranquil. He trobat una ciutat magnífica. Només hi hem estat dos dies, amb en Pepe i la Mª Dolors, que ens en van fer venir ganes i ens van ensenyar uns capital que ells coneixen molt bé. Situats en un hotel cèntric, aquesta vegada ja triat per Internet, vam passejar a peu i en el bus turístic pels llocs i monuments principals. Vam passejar-nos, també,  pel Retiro, vam anar a fer tapes a la “Taberna de la Dolores”, com que va en portàvem dues..., i sobretot vam anar al Prado a veure l’exposició sobre “El último Rafael”, un dels motius del viatge, sense deixar de banda totes les altres grans obres que hi ha exposades.

Vam trobar una ciutat molt cuidada, tan els seus parcs i jardins com els edificis i monuments. Com a curiositat diria que al passejar pel Palau Reial vam poder observar que totes les persianes estaven despintades, escrostonades i algunes trencades i vam comentar que no lligava amb la grandesa del lloc. Ara que per restaurar la quantitat d’obertures, que hi ha al també anomenat “Palacio de Oriente”, caldria un altre préstec de la Unió Europea.

Per acabar d’amenitzar la nostra escapada, el segon dia vam estar acompanyats dels miners que van envair la ciutat i amb la seva manifestació dificultaven alguns accessos dels llocs que volíem visitar. Tot plegat ens va fer recordar que a la sortida a la vall del Jerte del mes de març, en el camí de tornada, durant la nostra estada a Sòria també ens vam trobar amb la manifestació de la vaga general. La pròxima vegada abans de marxar consultarem el calendari de manifestacions de les ciutats per on passem.

El setrill d'en Rafael Marquina

Segons he pogut llegir als diaris, sembla que a Galliners, el meu poble d’origen, s'hi farà un centre de promoció de la cultura de l’oli. Suposo que no hi ha cap més poble amb aquest nom fora d’aquest petit lloc del pla de l’Estany. I si tenim en compte que el promotor,  Rafael Marquina,  resideix a la comarca des de fa uns 40 anys i és l’inventor del cèlebre setrill de vidre transparent, amb el broc corb que no deixa escapar ni una gota d’oli quan el portem a taula, encara em fa més creïble la informació.

Tot això és situaria a la casa que Marquina ha adquirit al centre del poble, can Bardera, que té un trull, ben conservat, que em recorda els temps que tota els meus veïns hi anaven a fer oli del fruit que produïen les oliveres que sovintejaven en camps i marjals abans que les glaçades les matessin.

Encara recordo la fred que es passava quan es collien les olives, sempre a mà i segons els llocs des del terra i d’una en una. Després d’una estona de fer aquesta feina, sempre en ple hivern, tenies als dits amb una sensació de dolor a la punta, que nosaltres en dèiem piulots  fins que les mans et quedaven valves i havies d’escalfar-les d’alguna manera per poder continuar. 

Rafael Marquina, de més de noranta anys, ha rebut recentment la Creu de Sant Jordi i continua dissenyant objectes útils i funcionals que solucionin, d’una manera pràctica i econòmica, els diferents problemes domèstics que pot arribar a tenir l’usuari.

Esperem que aquest projecte arribi a bon port i que no trenqui la pau i tranquil·litat que es respira al petit poble de Galliners, que per no tenir, no té ni un restaurant, ni una botiga, ni un bar, ni res que s`hi assembli, , des de fa molts anys. I que tan la gent que hi viu, com els que hi tenim casa i hi anem regularment  puguem continuar gaudint de la seva acollida.