Hem plantat un ametller

Responent a la crida feta per Catalunya Ràdio i la Fundació Terra i Paisatge, per celebrar els seus respectius 25è i 10è aniversaris, hem anat a un dels punts assenyalats per col·laborar en la plantació de 35.000 arbres arreu de Catalunya. Per la proximitat amb Palafrugell, fa dies, vam triar Fitor, reservant 2 arbres per a la primera hora del matí.

Per diversos motius ens ha agradat participar en aquesta plantada:

• Pel fet en si mateix. No cal donar-hi més voltes.
• Pel lloc triat: Fitor. Un dels paratges emblemàtics de les nostres contrades, destí o punt de pas de moltes de les caminades dels Matiners i lloc de trobada del matí de l'últim dia de l'any per celebrar Santa Coloma, patrona de l'església que domina tot el paisatge.
• Per l'arbre que hem plantar: un ametller. Un dels meus preferits, el que primer ens anuncia que està arribant el bon temps, tal com va deixar escrit Joan Maragall:

"A mig aire de la serra,
veig un ametller florit:
Déu te guard bandera blanca,
dies ha que te delit.
Ets la pau que s'anuncia
entre sol núvols i vents...
No ets encara el millor temps,
però en tens tota l'alegria."


• Pels bons amics amb els que hi hem anat, pels que hem trobat allà dalt i feia temps que no ens vèiem i per la excel·lent organització.

Ja m'imagino l'arribada a Fitor, pel mes de febrer d'aquí uns quants anys. Quan tots els ametllers, que hagin sobreviscut a la plantada d'avui estiguin en plena floració sen's oferirà als nostres ulls un espectacle fascinant.

Strauss

(L'auditori de Girona)

Dins el món de la música dita Clàssica ja sé que Johann Strauss no és un dels millors exponents però si un dels més populars. Sobretot els seus valsos s'han escampat per tots els racons del nostre àmbit cultural. Personalment m'ha agradat sempre escoltar-los i sobretot ballar-los. Quan en una festa sonen les primeres notes d'un vals, encara que aquell dia no tingui gaires ganes de moure'm, els peus sembla que se m'independitzin i vagin estirant cap a la pista de ball a la resta del cos i el de la parella corresponent posant-se a donar voltes i més voltes seguin el ritme de les seves notes.

Com molta altra gent, una de les activitats preferides del primer dia de l'any és escoltar el Concert d'Any Nou retransmés per televisió des de la Sala Dorada de la Musikverein de Viena. L'ambient que es crea allà dins sembla que t'envolti mentre estas assegut al sofà de casa i et transporti a la mateixa Viena. L'Orquestra Filarmónica de Viena desgrana una peça darrera l'altre sota la batuta del director de torn, mentre les càmeres es van traslladant d'un racó a l'altre de la sala, a través d'algun paissatge o seguint les passes d'un ballet pels salons d'algun palau austríac.

Com m'agradaria poder assistir a aquest espectacle en directe! Ja sé que és practicament impossible. Les entrades d'aquest 2008 ja estan venudes des del mes de gener i els preus son quasi prohibitius, però l'esperança mai es perd. Quantes coses hi ha en aquesta vida que es veuen practicament impossibles, però arriba un dia en què canvien les circumstàncies i com per art de magia es fan realitat?

Un es pot preguntar perquè parlo d'aquest concert ara a finals de març? Doncs perquè vaig tenir l'oportunitat d'assistir a un concert semblant a l'Auditori de Girona. Era la primera vegada que entrava a aquesta sala. Des del primer moment m'hi vaig sentir còmode. La nostra localitat estava situada a l'anfiteatre (les nostres eren de les últimes entrades que quedaven), però es dominava tot el recinte i es sentia perfectament.

L'estructura del concert era calcada del de Viena: L'Orquestra Filarmónica K&K, amb una seixantena de músics, un director amb molta marxa, el ballet dirigit per una coreógrafa que també ho havia fet per les transmisions de televisió, una soprano excel·lent i l'acabament que tothom esperava: "El Danubi blau" i "La Marxa Radetzky". No es pot demanar més.

Va ser una vetllada extaordinaria. Tancant els ulls et senties transportat a la Sala Dorada de Viena, però si els obries constataves que podies gaudir de tot allò en una altra sala també magnífica, al nostre país, practicament al costat de casa.

Eleccions 2008

Darrera la parafernàlia d'unes eleccions com les que acabem de patir hi queden les petites històries de cadascun dels electors, de cadascun dels vots i de cadascuna de les abstencions. M'agradaria deixar constància de dues d'elles. Senzilles, però que no varen deixar de preocupar a les seves protagonistes, dues dones d'edats molt diferents. Una d'elles amb més motiu, però, com sempre es diu, tothom es sent de lo seu.

A primeres hores del matí, quan feia poc que havien obert els col·legis electorals, una mare d'uns cinquanta anys ens pregunta si és veritat que l'abstenció va a favor d'un o l'altre dels contendents, tal com li acaba d'explicar una altre persona. Nosaltres li fem l'aclariment oportú sobre la falsetat d'aquesta afirmació i ella ho aprofita per explicar-nos que aquesta vegada no anirà a votar. " Per la X...", ens diu tot referint-se a una filla seva de dinou anys, amb sídrome de Down.

Davant la nostra extranyesa i amb llàgrimes als ulls ens explica que en les anteriors eleccions autonòmiques la X... va anar a votar amb molta il·lusió; acabava d'arribar a la majoria d'edat.

En el transcurs d'aquest últim any l'han hagut d'incapacitar per poder-ne seguir tenint la custòdia paterna i així evitar possibles complicacions. Aquesta incapacitació, però, és la que li treu el dret a exercir el vot i la mare no sap com justificar-se davant la filla per fer-li veure que els pares tenen dret a fer-ho i ella no. No va advertir aquesta possibilitat fins que la X... va exclamar davant d'un d'els anuncis electorals a la televisió: "Aquest és el que jo votaré". Ja era massa tard per buscar una ajuda a fi d'aclarir amb la filla el que havia de passar.

Ja havent dinat, sona el telèfon com cada diumenge. La senyora gran que resideix al geriàtric es comunica amb la seva neboda per explicar-li com han anat els últims dies de la setmana. Com sempre està atribulada per un motiu o l'altre. Aquesta vegada les eleccions en són el motiu indirecte.

El comentari d'una de les empleades en va ser la causa. La senyora, de més de vuitanta-cinc anys, anava a votar acompanyada d'un "jove" de més de setanta, que sempre s'ofereix voluntari per aquests afers i per triar la parareta adequada, al mateix temps. Al veure'ls marxar la noia, per fer una gracieta, li diguè: "Que ben acompanyada que va amb el seu "novio". Aquesta última paraula, "novio", va ser la que va desencadenar l'atribulació o l'enfadament. No hi varen fer res els intents de la neboda per treure-hi importància. Amb les coses del sexe, encara que sigui de molt lluny, no s´hi pot jugar.

Així veiem que amb un motiu o l'altre poden sorgir petites o grans històries, que ens poden entristir, enfadar o fer sorgir un somriure, segons el punt de vista de cadascú.

"Bodies". Una exposició inquietant

Tot hi haver-ne retardat el tancament més d'una vegada, no havia tingut ocasió de visitar l'exposixó "Bodies" a les Drassanes de Barcelona. Ja fa molts temps n'havia sentit parlar a la televisió i n'havia vist imatges més d'una vegada, però com sempre no hi ha com veure les coses en directe, com aquell qui diu poder-les palpar, però sense poder fer-ho de veritat, perquè, com és natural, està prohibit.

El cos humà l'hem vist milers de vegades en fotos, pel·lícules, gravats... d'infinitat de maneres diferents, per fora o per dins, mitjatçant càmeres que ens mostren cadascun dels seus òrgans i les funcions respectives. Ara, veure els cossos de l'expossició "Bodies" aturant-se a pensar el que són i el que varen ser fa una mica d'impressió. Perquè no són cossos o parts de cossos fets de plàstic com els que s'ensenyen a les classes de Ciències Naturals, són cossos com el teu o el meu.

Després de pensar tot això em vaig dedicar a observar-los detingudament i un queda meravellat de la tècnica emprada per poder observar cadascun dels músculs, nervis i tendons, de la forma de tots ells segons la posició del cos i el moviment que se'n representa.

Només en petites parts es conserva la pell dels individuus, la majoria homes, on s'hi poden veure els pels que hi han quedat i que li donen autenticitat.

Distribuits en diferents àmbits segon l'aparell que representen hi ha també els diferents òrgans , uns sans i altres amb les malalties més comunes. Causen una gran impressió els pulmons d'un fumador i una secció horitzontal d'un crani amb el cervell que ha patit un ictus.

Abans d'entrar a la sala on hi ha exposats els fetus, en diferents estats de creixement, avisen que pots seguir la visita sense necessitat d'entrar-hi.

Una exposició que val la pena visitar per adonar-nos-en com éstem fets,de la nostra fragilitat i de com hem de cuidar el cos perquè res no falli.

I després penses amb el rebombori que varen muntar pel negre de Banyoles, que no tenia ni una centèssima part dels cossos de persones orientals que hi ha exposats a "Bodies"