Una imatge, un poema, una cançó... (016)

M'agraden les imatges dels cards florits quan es destaquen en el cel, sobre uns marjada que transcorre al meu costat en qualsevol camí. Buscant, buscant he trobat dos poemes en els que aquestaplanta hi fa presència. Un d'autor anònim, dedicat especialment a aquesta planta i l'altre d'en Josep Carner que l'inclou a "Solitud serena".

EL CARD

Tardor de mil-nou-cents trenta sis. Un matí,

jo anava trist i sol. I un card em parla així:

-No temis. A l'hivern, quan les herbes mesquines

sentiran sota el glaç calcigar-se el seu cos,

pensa en mi, viatger que no saps on camines!

Als erms, quan fa més fred, jo encara dono flors,

encara que tots els pètals siguin espines.

Poeta anònim

SOLITUD SERENA

Mon cor s’adona
del passerell
que havia refilat tota l’estona
i amb tu en els ulls no m’adonava d’ell.

Tot m’asserena
aquest llanguir
de la llum de biaix en la carena
i la pau de la pols en el camí.

I no val una fulla de ridorta
ni el plomissó de card volant al vent
l’afany que et porta
a esguards, esguards i bonior de gent.

Dolça m’inunda
la solitud, amb l’inoït cantar.
L’arbre i el riu i l’ànima profunda,
tot es refà.

I lluny del goig amarg de tes senderes
ve el meu conhort,
i faig més dolç i meu que tu no m’eres,
com ungit de rosada, el teu record. 

                                                                                                                                 Josep Carner

La Toscana (i V)

Orvieto des de l'autocar

 Orvieto serà l’última ciutat italiana del nostre recorregut, ara ja fora de la Tosacana, perquè pertany a la regió d’Umbria. Aquesta és l’única de les regions italianes que no té sortida al mar. Precisament ens hi vam aturar de camí cap a Civitaveccia, el port de Roma, amb la finalitat d’embarcar-nos en un vaixell de la companyia Grimaldi per tal de què ens porti fins a Barcelona.

 

Façana de la catedral

La visita a Orvieto, situada a dalt d’una cinglera a l’estil de Castellfollit de la Roca,  val la pena per la seva catedral. Un no s’explica com una petit municipi de 21.000 habitants pot tenir una joia com aquesta. Va ser edificada el S.XIV pel papa de torn per celebrar la festa del Corpus Christi amb motiu del miracle eucarístic de Bolsena. La façana és una verdadera obra d’orfebreria en  pedra i mosaics. També s’ha de destacar una capella amb decoració començada a pintar per Fran Angelico i altres obres d’art.

 

Detall de la façana

Vam completar el dia amb una passejada pels seus carrers típics, donat una ullada a les esglésies i palaus que solen haver-hi a tots aquests pobles d’origen etrusc, romà i medieval. Des dels merlets de les torres de l’antiga muralla vam poder gaudir també d’unes magnífiques panoràmiques de l’Umbria. 

 

Paissatge de l'Umbria

Ja només quedava embarcar-nos tot esperant que la mar estigués calmada i ens permetés un viatge tranquil, tal com va ser, fins a casa nostra. Una vegada al vaixell vam gaudir de vint-i-dues d’hores per poder xerrar, llegir, ballar i passejar per coberta. També van pujar-hi gran quantitat de camions, tràilers i furgonetes d’emigrants marroquins carregades fins a dalt. Aquests últims es van escampar per algunes sales i passadissos acomodant-se per passar la nit de qualsevol manera, sobretot al bar on hi havia la televisió,  tot hi haver-hi una sala destinada a aquest fi, al costat de la recepció. No ens vam assabentar de l’escala que vam fer quan passàvem entre les illes de Còrsega i Sardenya, de tanta quietud com hi havia.

 

Carreró típic d'Orvieto

Pensant en els apats d’aquests dies, dels que encara no he parlat, veig que en general van ser prou acceptables. Els més fluixos el dinar a Aix en Provence, a França, i els fets al vaixell de tornada. Els millors els de l’hotel de la primera nit. En tots els dies no vam tastar, encara que sembli estrany, ni una sola pizza, però si força pasta. A Orvieto, per exemple ens en van dur dos plats i a Siena un plat mixt amb rissotto d’espàrrecs i canaló de carn.

Des de la torre

El nostre autocar, després de totes les maniobres i reculades va arribar il·lès a Barcelona, però al baixar del vaixell va topar amb la part de darrera i es va fer una petita contusió. Pitjor va ser per un dels nostres companys de viatge, que, a Luca, va caure al baixar del vehicle i es va trencar el nas, amb totes les complicacions que això comporta, però a aquestes edats, ja estem fets a tot i vam poder seguir amb normalitat totes les activitats.

S'ha acabat el viatge

La Toscana (IV)

Sant Gimignano segons una foto d'internet

Durant els nostres desplaçaments amb l’autocar només ens faltava trobar-nos  una topada entre dos turismes i la conseqüent discussió dels conductors, aquesta vegada un home i una dona, que va sortir del vehicle amb gran cridòria i movent contínuament els braços aixecats enlaire, tal com estem tips de veure a les pel·lícules italianes. Com és natural  la cruïlla va quedar tallada, per tant va ser necessària la presència dels carabinieri per desfer l’embolic i obrir-nos pas en les nostres maniobres. Avui que ens n’haviem deslliurat!

Plaça amb el mercat

Hem arribat a bona hora a l’anomenada per algú “Manhattan Medieval”, el poblet de Sant Gimignano, per l’elevat nombre de torres que s’han conservat, símbol del poder civil de les famílies adinerades; torres que han desaparegut en la majoria de pobles i ciutats de la Toscana. Després d’una costeruda pujada des d’on ens ha deixat l’autocar entrem per la porta de la muralla.  Un carrer llarg i no gaire ample curull de botiguetes i restaurants ens flanqueja el camí fins a la plaça de la Cisterna, on  precisament avui s’hi fa el mercat setmanal, pel que  no podem veure el conjunt de la plaça i les seves construccions. La guia ho vol arreglar dient-nos que així veurem el poble en moviment, però el que interessa és la plaça en si mateixa, de parades de roba, sabates i bosses se’n troben arreu. El que si s’ha de fer es ben aixecar el cap per anar descobrint les torres escampades per tota la població.

No havia vist mai cap poble amb tants lavabos públics com a Sant Gimignano. A cada cantonada hi ha indicadors de la seva situació. A tots s’han de pagar 50 cèntims i una senyora s’encarrega de la neteja i de l’ordre de cada un d’ells. Quan varem arribar al que havíem escollit vam trobar-nos amb uns companys de viatge enriolats pel que allà succeïa: la cua avançava molt lentament, la senyora controlava tots els moviments dels assistents, des de quan es podia posar el primer peu a l’interior, si ho feies abans e temps et renyava, com i quan posaves els diners en el moment precís perquè s’obrís el pas automàtic, fins al moment del canvi d’usuaris. Entre un i l’altre la senyora netejava cada WC: interior de la tassa, tapa, parets..., mentrestant la cua s’anava fent llarga. Quan em va tocar a mi i ens canviaven de mans els paquets amb la meva dona, per estar més lliures, em va menar la pressa perquè la gent s’havia d’esperar massa. Fins i tot uns japonesos, van immortalitzar el fet amb les seves càmeres fotogràfiques.

 

Paisatge de la Toscana a Sant Gimignano

El dinar va ser a Siena, per arribar al restaurant vam travessar la Piazza del Campo on es celebren dues vegades l’any les curses de cavalls del Palio que transcorren en la seva superfície, ovalada, inclinada i que coberta de sorra deuen dificultar el seu transcurs. L’equip guanyador, que pertany a un dels barris de la ciutat, rep un “Palio”, espècie de bandera, com a premi, d’aquí en ve el nom. Aquesta festa renaixentista ha sortit reflectida en algunes pel·lícules, l’última “Quantum of solace” ( Només per als teus ulls) de James Bond.

 

Piazza del Campo

L’altre gran atracció de Siena és la seva catedral, tota de marbre amb els colors negre i blanc, el campanile amb més finestres a mida que  va pujant i sobretot amb el terra cobert de cinquanta-sis panels de marbre a tot color en els que van treballar notables artistes del gòtic i del renaixement.

Detall de la catedral de Siena

Un dels 56 panels de marbre del terra de la catedral

La Toscana (III)

 

Vista general de Florència des de la "Piazza Michelangelo"

Avui visitem Florència, la principal ciutat de la Toscana. Desitjàvem tornar-hi des del viatge que havíem fet ara fa vuit anys. Ara juntament amb Roma i Venècia  haurem estat dues vegades a  tres de les principals ciutat d’Itàlia. Després d’una accidentada sortida de Montecatini, buscant carrers més amples i amb l’ajuda dels carabinieri, l’autopista ens hi va dur ràpidament.

 

David de bronze

El primer que vam fer va ser pujar a la plaça Miquel Angelo, a dalt d’un mirador des del que es pot observar una panoràmica magnífica de Florència. Culmina aquest mirador una còpia en bronze del David, obra de l’escultor que dona nom al lloc. En trobarem una altre còpia, aquesta vegada en marbre, a la plaça de la Senyoria i l’original a la Galeria de l’Acadèmia, que ja vàrem visitar en l’altre ocasió després de fer moltes cues.

A partir d’aquí i acompanyats per una guia

Dante i la basíca de la  "Santa Croce"

basca vam caminar durant unes hores pels llocs més emblemàtics de la ciutat. Començant per la Basílica de la Santa Croce, l’església franciscana més gran del món on hi ha el Panteó de les Glories Italianes, en el que hi falta Dante a pesar de la gran estàtua que hi ha al davant la façana.  La Piazza de la Senyoria va ser el següent destí, un verdader museu a l’aire lliure i el centre de la ciutat.

 Perseo i  David a la "Piazza della Singnoria"

 Després vam passar pel Palazzio Veccio, la Piazza de la República i el Duomo, la catedral, que n’he de dir. Al davant El Baptisteri, amb les famoses “Portes del paradís”, ara també una còpia.

 

Baptisteri, catedral i campanile

També vam poder veure llocs populars com el Ponte Veccio, amb les botigues de venda d’objectes d’or on abans es venia carn i amb les magnífiques vistes sobre el riu Arno, que va copiar Girona, pintant les cases sobre l’Onyar de colors semblants.

Tornaré a Florència per tercera vegada?

 O com el Mercat de la Palla on un escultura en bronze d’un porc senglar amb el musell brillant per les passades de les mans dels visitants a la ciutat; diu que fer això assegura tornar a la ciutat una altra vegada, com passa bevent aigua de la Font de Canaletes a Barcelona; a nosaltres ens ha funcionat.

Detall de les "Portes del Paradís" al Baptisteri

Havent dinat va ser l’hora de tornar a passejar, sols i amb tota tranquil·litat, per fer les fotos oportunes, per gaudir amb calma d’aquesta magnífica ciutat i per degustar els magnífics gelats italians, tenint en compte que a casa nostra se’n troben de tant bons com aquests, amb preus més baixos, i beure, en canvi, un bon café al preu mòdic d’un euro, en plena plaça de la Senyoria, més barat que en ple centre de la majoria de les nostres ciutats.

 

A la Font de Neptú, a la "Piazza della signoria"

Encara em vaig quedar, per segona vegada, amb la recança de visitar la Galeria Uficci que té una de les col·leccions d’art més antigues i famoses de tot el món. Les llargues cues i el poc temps que teníem ho feien desaconsellable; juntament amb les manyagues al morro del senglar voldrà dir que tornarem per tercera vegada a Firenze?

"Ponte Veccio" (Pont Vell), el més famós de Florència. Qui diria que està ple de botigues de joies d'or?