Moltes vegades val més callar i no fer promeses. Ara fa prop
de set anys que em vaig prometre que no jugaria mai més a cap loteria, a arrel
de sortir força ben parat d’un ictus que em va sobrevenir mentre sopava, davant
del mar a Calella, tot celebrant l’aniversari de casament. Vaig considerar que la rifa ja m’havia tocat
al sortir força ben parat d’aquest greu incident .
M’explico. Feia molts anys que, setmanalment, era l’encarregat
de fer, dins un grup de persones, apostes a la Primitiva, recollir els diners
per pagar-les i si hi havia algun guany organitzar l’àpat corresponent entre tots els apostadors
per trobar-nos i celebrar-ho. Com que els resultats eren molt minsos, solíem
completar-los amb les quantitats corresponents entre tots els socis.
La història va començar entre els que treballàvem al col·legi Garbí;
tot i el canvi de nom pel de Prats de la Carrera per mi sempre serà el Garbí. I
va anar continuant, mentre la gent ens anàvem dispersant i els més grans ens
anàvem jubilant. Per la meva part jo també jugava, amb molt de seny, a altres
sortejos que anaven sortint, així com comprant participacions del de Nadal, ja
que molta gent me n’oferia i no gosava dir que no.
Heu sentit dir alguna vegada: “Et penses senyar i et
treus els ulls”, quan les coses et surten al revés? Això és el que m’ha passat
a mi. Des de l’ictus, que no he acceptat participar en cap dels sortejos i
rifes que es fan arreu d’aquest país i de l’altre. Però les coses no han anat
com esperava.
He complert la promesa. No he jugat més a les loteries en
les que et poden tocar pocs o molts diners, però les altres, les negatives, ja
m’han tocat dues vegades més, ara fa poc la última. Penso que és més prudent no
fer promeses que no saps com et sortiran.
