dilluns, 26 d’abril del 2010

El meu dia de Sant Jordi


Sant Jordi és una de les diades amb les que em sento més identificat, tan per la seva relació amb la lectura, la meva activitat preferida, com pel sentit de catalanitat que té tota la jornada. Quan passes pels carrers cèntrics el cor s’eixampla de satisfacció al pensar que en cap altre lloc del món es celebra una festa com aquesta i a més a més en dia de treball. No seria el mateix si el dia fos festiu, en els anys que com aquest cau en cap de setmana, molta gent ho aprofita per fer altres activitats i sobretot hi faltaria el caliu de les escoles en les hores del matí.

A Palafrugell té un significat especial per ser l’aniversari de la mort de Josep Pla, en motiu del qual s’organitza la lectura continuada d’una de les seves obres, al Teatre Municipal, aquest any “Girona, un llibre de records”. M’apunto sempre com a voluntari per ajudar en la fluïdesa d’aquest acte ajudant i orientant a les altres persones que tenen a bé participar-hi, durant les dues primeres hores de lectura del matí.

Abans però he de fer una volta per les parades per copsar l’ambient i sobretot dirigir-me al carrer Estret per veure el muntatge que l’Escola Vedruna hi fa cada any, exposant els treballs dels seus alumnes. En aquesta ocasió i en motiu dels 150è aniversari de l’escola, la boca d’un gran drac guardava l’entrada al carrer cobert amb un cel de roses vermelles, interromput a la meitat per una gran bandera catalana i finalitzat amb la gran cua del drac. A la meitat una gran auca explicava l’historia del centre educatiu. La gent quedava admirada de l’espectacularitat del muntatge, de la seva bellesa plàstica i de la feinada que això representava.

Abans d’anar a dinar i sota una pluja fina i intermitent vaig a comprar les roses per les dones de casa, la meva dona i la meva filla, acompanyat de la primera. No comprem cap llibre perquè ja ho havíem fet pocs dies abans en la presentació del que explica la història del Vedruna. A la plaça toquen sardanes però molt poca gent les balla.

Cap a les set de la tarda tornem al teatre per llegir com tenim costum de fer-ho cada any. Hi ha poca gent que escolta. En sortim carregats amb tres llibres i tres roses. Dos de cada per haver llegit i una altre, també de cada classe, per haver fet de voluntari pel matí. Cada any hi ha un petit obsequi per agrair l’esforç de la gent que col·labora d’una manera o l’altra. El llibre era “Contraban”, que com és natural el va escriure Josep Pla.

També em vaig merèixer, per les dues hores del matí, un val per degustar un gelat de roses de “L’enxaneta”, l’establiment del carrer Cavallers. Us imagineu acabar la festa de Sant Jordi llepant un gelat de roses i a l’altra mà amb un llibre d’en Pla i una rosa vermella i ufanosa. Sort que havia parat de ploure i no havia d’aguantar cap paraigua.


dimecres, 14 d’abril del 2010

LLiris a Fontclara i Estany de Boada


Abans

Després

Al nostre entorn més proper hi podem trobar racons insospitats. Llocs pels que hi podem passar pel costat sense donar-nos-en compte quan circulem per les carreteres que uneixen els nostres pobles. Fa pocs dies en Josep Mª Farreró em va acompanyar a dos d’aquests paratges situats al costat de la carretera que va de Pals a Peratallada.

A la dreta, en direcció a Fontclara, en un prats envoltats de pins, garrigues i alguna olivera creixen una munió de lliris grocs i blaus que fan goig de veure, si s’ensopega el moment de màxima floració. El dia que nosaltres hi vam anar ja havia passat una mica però tot hi així vam poder copsar alguns racons que encara conservaven part la seva força i color.

Reculant per allà on havíem vingut vam deixar el cotxe. Després de la cruïlla i per un ample camí de terra, dins el terme de Palau-sator, ens vam dirigir cap uns canyissos que de lluny ja feien pensar que ens trobàvem en uns aiguamolls. Es tractava de l’estany de Boada. El 1991 el biòleg Ramon Fortià, un dels defensors històrics dels Aiguamolls del Baix Empordà havia comprat una de les cubetes de l’estany per tal d’adaptar el terreny i mantenir-lo permanentment inundat. Amb l’oposició de l’Ajuntament, els tribunals van donar-li la raó i va poder dur a terme el seu projecte.

L’estany és un bon punt per observar ocells i sembla que s’inclourà en el futur Parc Natural del Montgrí, Medes i Baix Ter. El dia que hi vam anar ja vam poder veure-hi força moviment, sobretot parrelles d’ànecs. Els canyissos encara estaven secs, però quan recuperin la verdor serà agradable poder-hi tornar.

Ara ha estat noticia per la tala de tot una filera d’arbrers i bosc de ribera d’un dels laterals de l’estany que formava un camí ombrívol que la gent utilitzava per passejar-hi i on els ocells es refugiaven. Fortià diu que ara els tamarius i freixes que hi havia tardaran almenys quaranta anys a tornar créixer i que ja ha denunciat els fets. Els troncs van aparèixer al camp del costat, el propietari del qual ja havia ordenat a Fortià que eliminés els arbres. Ell s’hi va negar perquè l’escriptura deixa clar que l’espai és de la seva propietat.

Si mirem les fotografies del començament, publicades a El Punt comarques Gironines del dia 09-02-2010 veurem la diferència entre l’abans i el després de la tala dels arbres. Sembla mentida que encara hi hagi gent que tinguin un menyspreu tan gran per la natura i tot el que pugui fer gaudir a l’altra gent.


dilluns, 12 d’abril del 2010

Llibres electrònics


O bé s’han d’anomenar llibres digitals? O tal vegada són la mateixa cosa? Davant de l’aparició de tants productes per llegir, per escoltar música, per cercar informació, per... el cap ja em bull. I si a tot a això hi afegim les xarxes socials que apareixen a Internet l’embolic encara és fa més gran, sobretot pels que tots aquest tipus de màquines i sistemes de comunicació ens ha agafat una mica grans.

Fa pocs dies es van presentar a la Biblioteca de Palafrugell els e-books que ha adquirit per deixar en préstec al públic en general. Com a bon lector, des de l’aparició d’aquest mitjà sempre m’ha interessat i per tan vaig decidir anar a la presentació. A la taula, presidida pel flamant nou alcalde, hi havia cinc ponents per informar-nos de la novetat. En principi havien de parlar deu minuts cadascun, però les dues primers intervencions ja van omplir la primera hora, per la qual cosa l’acte es va allargar en demesia. No vull dir que el que es va explicar no fos interessant, però una mica més concís hagués estat millor, perquè al final davant de tanta informació pots acabar confonent les coses.

L’assistència a l’acte fou minsa: unes 25 persones com a molt. Sap greu que els esforços que fan els encarregats de la Biblioteca de Palafrugell, no es vegin correspostos pels mateixos lectors que fan ús de les instal·lacions.

Es va parlar de l’adquisició dels cinc primers e-books per oferir en préstec. Un cop acabada la presentació unes quantres persones varem procurar ser els primers de poder endur-nos a casa un dels volums. Era la primera vegada que en tenia un a les mans. Llegint la capsa que el conté m’assabento que només pesa 174 grams, que fa 9 mm. de gruix i que s’hi poden llegir, en aquest concretament 100 obres diferents, ampliable a moltes i moltes més.

Té moltes més avantatges que ara seria llarg d’explicar, però segueixo pensant igual que abans de tenir-lo per primera vegada a les mans, com un llibre de paper no ho serà mai. El plaer de comprar o de triar, obrir, olorar, girar les planes... no es podrà suplir mecànicament.

Felicitats als que estan al davant de la Biblioteca de Palafrugell per aquesta incorporació a totes les novetats amb les que contínuament ens van sorprenent.


divendres, 9 d’abril del 2010

L'olivera

L'olivera escatida

L'olivera el dia de la nevada

Fa una colla d’anys varem decidir plantar una olivera al jardí de casa, per la bellesa de la seva forma i pel que representa dins la cultura del nostre país. És un arbre que m’ha agradat des de petit, potser perquè era fàcil enfilar-s’hi i un cop a dalt les branques no es trencaven així com així. M’agraden les seves soques recargolades, les seves fulles platejades que mogudes per la tramuntana formaven com un mar d’onades al extensos olivars (nosaltres en dèiem olivets) de la meva infantesa, abans del fred de 1956. També m’agrada en l’època de floració; la multitud de flors petites i blanques n’omplen el seu brancatge tot esperant la seva lenta transformació en els fruits portadors de l’oli.

El que no m’agradava abans era la recol·lecció de les olives, ja en vaig escriure alguna cosa no fa gaire temps (“Anar a collir olives 7/11/09)” . Tampoc m’agrada haver d’anar-les collint ara, ja que amb la producció d’una sola olivera no es poden dur enlloc per tal d’extreure’n una mica d’oli i la quantitat de productes químics amb que s’han de ruixar per tal de salar-ne alguna tampoc compensa per cap costat.

He sortit a parlar de l’olivera al observar-la després de l’escatida de fa pocs dies tot contrastant la seva imatge amb la de l’última nevada. L’olivera és per mi un arbre perfecte que han lloat i descrit cantants i escriptors. Dues mostres que ho confirmen: Joan Manuel Serrat i Josep Pla.


Serrat, en la primera estrofa de la cançó ´”L’olivera” canta:
Pel pujol
on surt el sol
cada matí de primavera
desafiant
grop i llevant,
hi trobareu una olivera.
Ja fa molts anys
sels seus afanys
amb ella un home va fer créixer.
Diu que eren cent
arbres al vent
l’orgull d’aquell que els va fer néixer.

I Pla va escriure:
"Cap arbre no guanya l’olivera en noblesa. Cap altre no la iguala en gravetat senyorial i en claror pensativa. Es fa enormement vella. Malgrat la seva aguda sensibilitat sorprèn la seva resistència als accidents. És eviterna i d’una indescriptible sobrietat. Viu en els terrenys de secà més misèrrims. En el paisatge cataclismàtic de Cadaqués es dóna admirablement. Només la fascinació d’aquest arbre pot explicar els milions i milions d’hores de treball que els homes han posat per convertir els olivars en un immens jardí de pedres. Ara, el color eclesiàstic del seu fruit sembla augmentar la gravetat de la seva fosforescència pensativa."


dijous, 8 d’abril del 2010

Vot de la vila o Processó de les cuques

Vista del far i l'ermita de Sant Sebastià

“El 1652, amb motiu de la pesta que afectava Palafrugell, els vilatans van acudir a l’ermita de Sant Sebastià de la Guarda a implorar la protecció del sant. De llavors ençà es porta a terme el Vot de la Vila, partint de la processó coneguda com la Processó de les Cuques”.

El dia 5 d’abril, dilluns de Pasqua, a les 8 del matí, vam sortir del davant de l’església de Sant Martí per continuar amb aquesta tradició. Durant el trajecte que continua pel carrer Cavallers, plaça Nova, carrer de Sant Sebastià, camp d’en Prats i carretera de Tamariu, es van fent unes parades o estacions per tal de meditar sobre la resurrecció de Crist i les diferents aparicions que es d’escriuen en el Nou Testament, també conegudes per Via Lucis.

Uns voluntaris, o més ben dit voluntàries, perquè sempre solen ser dones, es van rellevant per portar un gros ciri encès al llarg de tot el camí. Entre estació i estació la gent va fent les xerrades convenients, sobretot entre persones que feia temps que no s’havien vist i n’aprofiten l’ocasió. Mentrestant, també, es van recollint branquillons de plantes en floració per tal d’ornamentar la capella del Sant.

Un cop arribats a dalt es fa la benedicció del terme de Palafrugell des de l’esplanada que domina terra i mar. Després cadascú recupera forces tot esmorzant, gaudint d’una de les millors panoràmiques del país, si fa un dia tant esplèndid com el que nosaltres vam trobar.

A continuació els que hem pujat a peu, els que ho han fet amb l’autocar que posa a disposició l’’Ajuntament i els que han vingut pel seu compte ens trobem a la capella per celebrar la missa en honor de Sant Sebastià, acabant amb la cantada dels goigs i l’adoració de la imatge, obra de Domènec Fita, a la que uns desaprensius havien tornat a robar les fletxes que duu clavades com a senyal del seu martiri.

Després comença la segona part de la festa amb sardanes, arrossada i anunci de les activitats de les properes Festes de Primavera. Fins fa pocs anys es presentaven les pubilles triades per aquest esdeveniment però un canvi en les estructures de la organització en van propiciar la desaparició.

Un grup dels que anem a dinar a casa ens reunim per tornar a peu tot agafant el corriol que enllaça amb el camí que ve de Llafranc, que passa per sota la Font d’en Mascort i travessant la carretera de Tamariu va a parar al camí del Plans, al final del qual cadascú es dirigeix al seu domicili.