Sol de mitjanit (IV)

Després de tot un dia de navegació a mar obert ens endinsem per diferents fiords gaudint dels paisatges que van desfilant davant dels nostres ulls, mentre esmorzem tranquil·lament asseguts al costat dels grans finestrals del vaixell.

Arribats a Andalsnes pugem a l'autocar que com sempre ens portarà a llocs on l'aigua hi és present de manera impressionant. Rius que baixen impetuosament i cascades que salten d'alçades sorprenents. Muntanyes amb espadats verticals on s'expliquen mil i una històries de l'origen dels trolls, personatges mítics de les llegendes noruegues. Fem algunes parades, però les càmeres de fotos no paren de disparar des de l'interior del vehicle encara que sàpigues, de bell antuvi, que els reflexes dels vidres o els arbres que passen a gran velocitat et faran malbé les instantànies. Les ganes de conservar-ho tot per poder gaudir-ne després són més fortes que la realitat. El viatge de tornada el fem en tren, gaudint del paisatge de manera diferent però amb les mateixes limitacions.

Bergen és l'ultima escala abans de la nostra tornada a Amsterdam. És la segona ciutat de Noruega de gran importància històrica. Va ser residència real i capital del regne fins el segle XIII. Important port de pesca , un dels barris va ser convertit en "guetto" alemany durant quatre segles del que la poderosa Lliga Hanseàtica se'n va fer mestressa i senyora.

Bergen és una ciutat preciosa voltada de muntanyes i de verdor, on les cases típiques, de fusta i coloraines s'hi enfilen i a la vegada baixen fins al port. També hi fem una doble excursió, primer en autocar passant pels suburbis i pels molls, parant-nos de tant en tant i escoltant les oportunes explicacions del guia; després amb vaixell, per l'arxipèlag d'illes que envolta la ciutat. Llàstima que torna a fer un dia plujós per segona vegada, però en aquestes latituds dos d'entre dotze crec que és una proporció immillorable. Per la tarda és indispensable tornar a passejar, aquesta vegada sols, visitant el mercat del peix entre d'altres atraccions.

S'acaba el viatge. Només ens falta navegar un altra dia sencer i arribarem a Amsterdam. És l'hora de fer un primer balanç, del que hem fet i del que ha quedat per fer, del que hem vist i del que ha quedat per veure. Arribant a la conclusió que tot, tot, mai es pot fer. Sempre parlem d'una altra ocasió, però havent-hi tan llocs que encara no hem vist...

A Amsterdam, tot esperant l'hora d'aixecar el vol, visitem la ciutat amb autocar pels carrers i amb vaixell pels canals. Ara és plena de verdor, a diferència del mes de febrer, quan hi vam ser per primera vegada. Encara que una mica més trista, els edificis es veien millor amb els arbres despullats.

Sol de mitjanit (III)

Estem a la meitat del viatge. L'excursió d'aquest dia té dues parts: en autocar visitem la ciutat de Tromso, on no vàrem tenir ocasió de veure de prop res d'espectacular . És molt més interessant la segona part, a bord d'un petit vaixell ens endinsarem en el magnífic fiord d'Ullfjord, on les puntes nevades dels Alps de Lyngen es reflecteixen a les seves aigües. L'espera entre l'autocar i el vaixell es fa llarga, sobretot perquè bufa un vent glaçat que ens fa abrigar com aquí en una tramuntanada d'hivern; sort del sol que llueix amb tota la seva esplendor.

Quan ens instal·lem a l'embarcació, tot i la fresca pugem a coberta per gaudir del paisatge. Les glaceres brillen a les pendents de les muntanyes, on la neu quasi toca a l'aigua i es barreja amb la verda vegetació de l'estiu que està a punt de començar. Com en tots aquest fiords les aigües van canviant de tonalitats. És un espectacle que només deixes perdre per anar baixant a l'interior del vaixell i refer-te una mica de la fredor del vent.

El dia següent és un dia especial. A les 5.30 del matí passem pel costat del Cap Nord. Tinc la sort de despertar-me i sortir al balcó al mateix moment de deixar-lo endarrere. Tinc temps d'agafar la càmera i fer un parell de fotografies. Fa poc que acabem de creuar el Cercle Polar Àrtic i ens dirigim a Honninsvag on deixarem el vaixell i pujarem al promontori, quasi tant alt com el Montgrí. Fa un dia lleig, que va empitjorant a mida que avança. Amb el bon temps que ens havia fet fins ara? A dalt l'espectacle és trist: una gran esplanada grisa, sense sol i amb alguna gota de tant en tant. No obstant no deixem de fer-nos fotografies en els llocs més significatius, ni de fer el pilonet de pedres que et doni l'oportunitat de tornar-hi. L'emoció, però, d'estar en el punt més al Nord de l'Europa continental és indescriptible.

Estem en els dominis del Sol de Mitjanit. El sol va sortir a les 3'24 del diumenge dia 15 i no es pondrà fins a les 24'00 del dijous dia 19. Quasi cinc dies de claror ininterrompuda. Acabar de sopar a les onze de la nit i els raigs del sol que entren per la finestra del restaurant t'arriben a la taula. Anar a dormir a les dues de la matinada i sortir a coberta per fotografiar aquell sol de cap al tard. Despertar-te a qualsevol hora de la nit (això és un dir) i veure que la claror entra a dolls pel balcó de la cabina. Durant aquells dies màgics no vàrem tancar ni per un moment les cortines que havien de protegir-nos de la llum; n´hi pensar-hi! N'havíem de gaudir plenament! Que el sol surti sense acabar-se de pondre del tot no es veu cada dia.

Sol de mitjanit (II)

Dels onze dies que vam solcar les aigües del Mar del Nord a bord del Costa Atlàntica tres van ser de navegació i vuit per baixar, visitar una ciutat o fer excursions.

La primera va ser una de les millors. Quan el vaixell va fondejar a Hellesylt, les llanxes de color taronja ens van acostar a terra un autocar ja ens esperava per traslladar-nos a Geiranger on ens tornaríem a trobar amb l'embarcació. Fent algunes parades ens vam trobar amb glaceres, muntanyes cobertes de neu, llacs glaçats de color blau i cascades d'aigües escumejants. Per carreteres on tot just hi passaven dos autocars, fent maniobres diverses i sense cap protecció pel costat del precipici vam arribar al punt més alt del recorregut, a 1500 m. sobre el nivell del mar, des d'on es podia observar, al fiord de Geiranger, el nostre vaixell diminut al fons de tot. Una de les estampes més repetides en els llibres de viatges per Noruega.

Durant el camí vam poder tastar el salmó salvatge en un restaurant de la zona, que no té res a veure en el que estem acostumats a menjar: en quan a color, textura i suavitat del gust.

El dia següent arribàvem a Trondheim. No ens havíem apuntat a cap excursió i vam dedicar el matí a passejar per la petita ciutat, no per això exempta d'atractius. La catedral gòtica del segle XII és el principal atractiu. Envoltada per un cementiri fet per passejar-hi, com tots els del país. A l'entrar dins de l'edifici un cor estava assajant. La cançó que sonava va ser la segona sorpresa musical del viatge: "Panis angelicus". És la que ens van cantar a l'església de Sant Martí d'Empúries, el dia del nostre casament, les germanes de la Mª Dolors.

A la sortida, els convidats d'un bateig vestits amb roba típica, va arrodonir la visita.

Sense ni adonar-nos que començàvem una nova setmana, am arribar al port de Gravdal, a les Lofoten. Un arxipèlag amb abundants illes formades la majoria per roques eruptives que formen una barrera per protegir el continent dels embats de l'Oceà Atlàntic. Verdor per tots costats, platges de sorra blanca i aigües de tots els tons de blau i verd. Són illes de pescadors, on es poden observar els assecadors de bacallà a l'aire lliure. Com al llarg de tot el recorregut per la costa Noruega les cases de fusta estan pintades de colors variats, sobretot vermell, groc, verd i blanc. En temps antics cada color significava una categoria social. El vermell era el del pobres, no podien comprar pintura i ho feien amb la sang dels animals. El groc i el verd eren els colors dels que ja es podien permetre alguna despesa. I el blanc era el color dels rics: es necessitaven varies capes de pintura i a més a més era d'importació.

L'originalitat del dia: prendre un xarrupet en un got de gel, en un local on tot és de glaç i que està decorat amb multiples figures, també de gel, sobre la vida dels pescadors.

Sol de mitjanit (I)

Feia anys que anàvem al darrera de poder realitzar aquest viatge. Els fiords noruecs eren una de les estampes que més admiràvem en els llibres i fulletons de viatges. Per fi va arribar el dia, després d'haver-ho reservat molt de temps abans. Aquestes dates, al voltant del solstici d'estiu, són les més sol.licitades i ens vàrem assegurar de tenir un bon balcó des d'on poder observar l'entorn pel que navegàvem, des del nostre camarot, en el mateix moment d'obrir els ulls cada matí.

No feia gaire més de quatre mesos que havíem anat a passar un cap de setmana a Amsterdam amb una colla d'amics i ens vam tornar retrobar amb la ciutat per tal de pujar al vaixell que havia de ser la nostra casa durant onze dies.

Acompanyats per en Miquel i la Montse vàrem iniciar el nostre recorregut per la costa de Noruega. Era un viatge emocionant per triplicat: descobrir els fiords, la visió del sol de mitjanit i la vida en un vaixell d'aquestes característiques per primera vegada.

Durant molts anys la Mª Dolors m'intentava convèncer per fer un creuer, encara que fos per pocs dies, però el meu respecte al mar i la facilitat amb que em marejo feien que la resposta fos sempre negativa. Quan ja havia perdut les esperances i vaig ser jo el que li vaig proposar d'anar als fiords la seva sorpresa va ser extraordinària.

Per tant el que més em preocupava, la vida en un vaixell, vaig poder comprovar que era segura i estable. Que la quantitat de persones que viatgen en aquests monstres marins (en el nostre més de 3.500, entre viatgers i tripulació) no era obstacle per sentir-se afeixugat en cap moment. Que els famosos sopars de gala amb el capità, amb tota la parefernàlia que deien que comportava, res de res; amb una americana i una corbata tot solucionat i si volies no hi anaves, hi havia altres possibilitats per fer l'últim àpat del dia.

El Costa Atlàntica, aquest era el seu nom, fa quasi tres-cents metres d'eslora, trenta-dos metres d'ample i té dotze ponts o pisos. Com es pot suposar em vaig sentir segur des del primer moment. Ni amb vents de més de noranta quilòmetres em vaig sentir intranquil, ni em vaig marejar. Per mi tot un èxit.

Fins i tot els dies de navegació, en els que no posàvem els peus a terra i estàvem envoltats d'aigua per tots costats no es feien llargs. La quantitat d'al.licients que estaven al nostre abast eren extraordinaris i sempre trobaves un racó amb un còmode seient per llegir amb tota tranquil.litat.

Només dues notes musicals. Quan vàrem entrar per primera vegada al "hall" del vaixell vàren arribar a les nostres orelles les notes de "La gavina", interpretada per un pianista que més tard vàrem saber que es deia Jordi i era de Ripoll. L'altre, la que s'interpretava en un dels nostres bars preferits (n'hi havia vuit amb música en directe des de les sis de la tarda fins a la matinada) El Florian, una reproducció del de Venècia, però amb els preus molt més assequibles.

Últimes lectures

Seguint el meu ritme de lectures d'un llibre per setmana, com a mínim, doncs les altres activitats també reclamen el seu temps, m'atreveixo a recomanar-ne tres.

El que més m'ha impactat ha estat "El noi del pijama de ratlles" de John Boyne. Fins ara no havia llegit res d'aquest autor dublinès del que aquesta és la seva quarta novel·la i la primera traduïda al català.

L'acció comença al Berlín de 1942, l'any que jo vaig néixer, i és la història d'un noi de nou anys que viu el trasbals del trasllat del seu pare, membre de l'elit militar, des d'un barri residencial fins un nou destí a una àrea rural mig deserta. La coneixença amb el noi del pijama de ratlles el fa viure pendent de nous descobriments dels que no és massa conscient.

La trama va progressant gradualment amb una narrativa que captiva i d'una gran força humana. Em va emocionar.

Últimament s'ha parlat molt de la jove autora Najat El Hachami i de la seva novel·la "L'últim patriarca". Nascuda al Marroc, viu a Vic des del vuit anys. És llicenciada en filologia àrab per la Universitat de Barcelona i escriu en català.

La seva història és la història d'un trencament de civilitzacions, d'un trencament familiar i d'un trencament personal per més d'un dels seus protagonistes. A la vegada és una història de grans contradiccions entre víctimes i botxins, de relacions intenses i de separacions També descobreix alguns aspectes de la vida actual dels musulmans d'aquí i d'allà i de com n'estan de conectades. Ens trobem davant una nova forma de tractar els conflictes a la literatura catalana.

El tercer llibre és escrit per una autora valenciana que viu a casa nostra: Isabel-Clara Simó. Escrita en primera persona, un nena de dotze anys explica la relació amb el seu germà Pol, un noi de 29 anys amb síndrome de Down. "El meu germà Pol" és una història escrita amb gran sentit de l'humor i a la vegada amb molta serietat. Diferents estaments ens mostren les seves opinions sobre com ells entenen aquest trastorn genètic.

La Mercè viu per en Pol i sort en té ell de la seva germana. No dic res més perquè no m'agrada explicar els arguments, penso que la lectura d'una novela ha de ser una sorpresa pàgina rere pàgina. Fins i tot trobo que a les contraportades de molts llibres s'explica massa el seu contingut.

Només m'agradaria escriure una frase que diu la Mercè: "Si als contes infantils la finalitat de tot és la boda de la noia i el noi, que es diu un "final feliç", a la vida real no és sols quan comença la història, sinó que és de qualsevol color excepte rosa. Els pr?nceps no són blaus, les històries no són rosa. I les roses de moda són de color blau. Jesús, quin embolic de colors".

Desitjo que els llegiu i gaudiu de la lectura.