La castanyada

"Marrameu torra castanyes, a la voreta del foc. Ja n'hi peta una als morros, ja tenim marremeu mort. Pica ben fort, pica ben fort, que piques fusta , pica ben fort"

Aquesta és la tonada que sona a totes les escoles quan s'acosta la diada de Tots Sants. És la cançó que anima la majoria de les castanyades que s'hi celebren. La castanyada és una de les festes més populars de tot el curs escolar. És la festa que dona per acabat, totalment, el cicle d'estiu i dona entrada al cicle d'hivern. És la festa de la tardor, per excel·lència, en la que hi participen els alumnes, els mestres i els pares.

Però el més important és tot el que envolta la festa en els dies anteriors a la celebració. Totes les materies i tenen entrada, participant-hi més o menys activament: La llengua, la música, la dansa, la plàstica... totes hi tenen el seu paper.

Durant els meus anys de mestre vaig fer un poema, a fi de què els nens i nenes el recitessin com a compendi de castanyada i tardor, fa així:

Vinga, fem la castanyada!

Celebrem que és la tardor!

Encetem un ballada,

abans no arribi la foscor.

Els arbres per començar,

les fulles pinten amb groc.

Ja les han deixat anar,

van dansant a poc a poc!

Al bosc neixen els bolets,

la molsa els fa de coixí.

Mil rovellons i carlets,

ous de reig i algun moixí.

I les fruites? coloraines:

les pomes del verd al roig,

les peres grosses i grogues,

i els raïms, que fan tan goig!

Però els animalons s'amaguen,

senten que s'acosta el fred...

Que les castanyes s'acaben,

què espera aquell vailet!

També es fan castanyades en el si de moltes agrupacions, associacions, clubs... A la Xarxa en fem des de fa vint-i cinc anys. Només els que ens dediquem a organitzar actes per els altres, en aquest cas nens i nenes, sabem la feina que vol tot plegat.

Enguany, ja de bon matí i fins a les dues de la tarda vàrem participar a la mostra d'entitats que organitza l'Ajuntament a la plaça de Can Mario. La nostra feina principal, a més de la d'informar a tothom que venia al nostre estant, era la d'inflar globus amb l'anagrama del nostre 25è aniversari, per repartir-los entre tota la mainada que acudís a la mostra. Feia goig veure, per tot el recinte, la coloraina de globus vermells, taronges, verds, blaus... que anaven d'un lloc a l'altre a les mans de la mainada.

A les dues de la tarda ens vàrem anar trobant a "Els Ametllers", on vàrem dinar tots junts per agafar forces per la festa de la tarda. Després la "maquinaria" de la Xarxa es va posar en marxa. Cada cosa ocupava el seu lloc: les taules, les torradores, la llenya, les pancartes, les tanques per delimitar els espais... Mentrestant, s'anaven tallant les castanyes, a fi de què no esplotessin durant la cocció, i un grup d'animació, "Roger Canals i la troupe XXL", anàva muntant els aparells i afinant els instruments.

El fum va començar a aixecar-se enlaire o a escampar-se per sobre nostre, segons d'on bufaba el vent. Les castanyes anaren torrant-se, a poc a poc. Entre remullades i sacsajades s'anàven ennegrin ti pelant, tot mostrant la seva carn daurada. Eren molt grosses i costàven de coure. Aquest any venien d'Andalusia, eren de la marca "El Niño", que segons la publicitat, des de feia vuit-cents anys eren productors d'aquesta fruita. Pensant en els fets històrics, ens preguntàvem qui i com devia ser el nen en el que es varen inspirar els productors d'aquells temps?

Va començar l'animació amb poca gent, però de mica en mica es va anar omplint el local de nens i papes que s'anaven afegint a la festa. Bé més els nens que els grans, perquè aquest asseguts a les grades semblàven adormits; quan l'animador deia que piquèssin de mans eren pocs els que feien el gest i col·laboràven amb la gresca. Només una petita colla, i més mames que papes, ballàven amb la mainada, participant activament en el rebombori.

A les set, ja tot estava a punt: les castanyes a les bosses, les begudes a dins dels gots, les tanques ben situades per facilitar l'accés a les taules sense enmpentes ni discussions. A l'última cançó molts ja es situàven estratègicament per tal de ser els primers per recollir-ho, previa entrega del tiquet que els haviem donat amb l'entrada.

I a l'ultima cançó va arribar el que nosaltres temíem. El grup d'animació va treure una immensa bossa de confetti que amb l'ajuda de la mainada es van escampar per tot el recinte. Dic que ho temíem perquè hem de deixar el local tal com l'hem trobat. No sabéu el que costa tornar a reunir tots aquells maleïts paperets!

La festa va ser un èxit en tots els aspectes. Cada cosa va anar tornant al seu lloc. A les nou del vespre cadascú tornava a casa, cansat, però animat i pensant en el pròxim espectacle d'aquest any, el proper mes de novembre.