Tot caminant

Aquest matí feia un fred que pelava, ho anunciava la tramuntanada que movia les plantes del jardí. He pensat en la pobre mimosa que vàrem plantar la primavera passada i que està mig ajaguda per haver-li fallat els suports que vaig posar-li al costat; haurè de comprar un pal més gruixut. He saltat del llit al primer toc del despertador, perquè a quarts de set del matí és perillós deixar passar els cinc o deu minuts de marge per fer-te la idea que t'has d'aixecar. Ja no em recordava de què el dia abans quan tornava del despatx de Caritas, per tal de fer una estona de voluntariat, vaig agafar molta fred i vaig pensar que telefonaria als companys dels Matiners per dir-los que no aniria a caminar i així podria sentir les bufades del vent, comfortablement, des de dins del llit.

Però ben abrigat, només se'm veien els ulls, i a un ritme força accelerat no s'ha filtrat ni una mica d'aire sobre el meu cos. Fa pocs dies es va afegir un nou company al nostre grup, en Fede. Nosaltres pensàvem que no ens seguiria, perquè altres vegades ha passat, però camina més depressa que nosaltres i els treballs són nostres per tal de seguir-lo a ell. Diu que ve per aprimar-se, però al pas que anem els que ens aprimarem serem els altres.

Vam arribar a la platja del Castell en una hora i quart. A la vora de l'aigua embassada, on de vegades s'hi veuen ànecs nadant, hi començava a destacar una blancor sobre la sorra, senyals del fred que feia. Amb la tramuntana en contra hem mirat de buscar camins arrecerats per tal de caminar més comodament, però al arribar al pla d'Ermedàs, un dels llocs més freds d'aquests voltants, hem hagut de fer un esforç suplementari.

Les nostres converses mentre caminem ajuden a fer el camí més lleuger i que el temps passi més ràpid, però avui els silencis eren més llargs. Les boques i les orelles tapades feien més difícil la comunicació.

Com a per tot, es parla de tot: de l'actualitat, de política, dels programes de la televisió... Sembla que estem una mica més sensibilitzats pels temes econòmics i sobretot pels que ens toquen de més a prop. Són molt importants, però com que ens anem fent grans encara ens preocupa més el nostre futur, que per altre part s'escursa a passos de gegant cada dia.

Però l'altre dia i no sé perquè vàrem sortir a parlar del llatí. Si, del llatí. Algú podria pensar, després d'haver-nos sentit, què a una colla de jubilats que caminen a les set del matí i parlen del llatí els hi deu faltar un bull. Però no, tots estem en plena possessió de les nostres facultats mentals i com que les exercitem constantment amb activitats diverses, m'atreviria a dir que estan en millor estat que les de la majoria.

Tornem al llatí. De la nostra conversa en varen sorgir els records de la nostra època d'estudiant. Eren aquells temps on es començava a estudiar des de segon de batxiller, a deu o onze anys. Us imagineu als nostres nens i nenes d'avui dia als que un nou pla d'estudis els fes estudiar llatí a cinquè de primària. Pobrets, quin daltabaix no hi hauria. Bé ja sé que són altres temps, no fa falta que ningú m'ho recordi.

Aquí van sorgir noms de professors, com el senyor Florit de l'Institut de Girona, o el poc llatí que estudiaven els alumnes lliures per la dificultat de trobar professorat adient. Jo vaig fer el meu primer curs de llatí amb el rector del poble i en vaig aprendre molt. A l'any següent, a tercer, vaig anar al Collell i allà es va constatar el meu alt nivell. D'allà en recordo, especialment, dues anècdotes. Una és la d'un estudiant que havia de traduir la frase: "Dispares sunt populorum mores" , que vol dir: "Els costums dels pobles són diferents" i ell sense pensar-s'ho gaire va escriure: "Los disparos són del pueblo moro". Si ens ho mirem bé, per un que no en té ni idea té més lógica la seva traducció que la correcte.

L'altre anècdota va passar a la classe de llatí i concretament amb el professor de l'assignatura. El dia de Sant Antoni, patró dels burros, al entrar el mossén a classe, perquè allà tots els professors eren capellans, no frares ni hermanos, capellans, ens vàrem posar tots drets i de cop vàrem deixar anar :"Per molts anys mossèn". Ell no es deia Antoni, és deia Emili. Ja us podeu imaginar el que va passar en un internat dels anys cinquanta.

Com es veu, qualsevol tema té entrada a les nostres conserves de caminadors. Però també valorem els silencis. Aquelles estones que immersos en la natura, només sentim el soroll dels nostres passos i l'aletejar d'algun ocell que despertem de matinada.