L'11 de setembre

Un dia festiu, un dia per sortir al carrer i manifestar d'una manera o altre la nostra condició de catalans, un dia per participar en algun dels milers d'actes que s'organitzen arreu dels nostres pobles i ciutats. No hem de pensar en derrotes, que són moltes, petites o grans, i les que vindran! Hem de pensar amb el nostre esperit de superació. Hem de ser tots, que amb el nostre gra de sorra hem d'obligar als que poden fer-ho, perquè nosaltres els hem donat el poder, a aconseguir tot el que es pugui per Catalunya.

És difícil, actualment, tenir confiança amb els polítics. Et van decepcionant dia a dia. Amb les seves baralles internes i entre partits. Amb les desqualificacions personals i els insults que ja de per si desqualifiquen al mateix que els pronuncia.

Si diuen que treballen pel bé del poble, perquè no ho fan de veritat i es deixen de romanssos? Perquè primer no miren d'aconseguir el més bàsic i de mica en mica no van elevant el nivell d'exigències, primer amb ells mateixos i després amb els que tenen més poder i són els que poden fer possible que ens arribi tot allò que ens correspon com a ciutadans i com a catalans.

Ja està bé de demanar la lluna només per satisfer egos personals, quan se sap que allò que es demana, ara per ara, és impossible d'aconseguir. El que interessa és el treball constant, tenir unes il·lusions i posar uns terminis per arribar allà a on saps que arribaràs amb seguretat. I després un altre pas i un altre, fins arribar al màxim que es pugui, amb seguretat, amb bases fermes. Que es trigarà més temps? Tal com van les coses, encara s'escurçarà.

Podria allargar les divagacions ratlles i ratlles, però es tracta de parlar d'un dia festiu. I concretament de la meva celebració particular de l'11 de setembre. Per començar la meva dona, de bon matí, va penjar la senyera a la finestra. Després amb uns amics, en Miquel i la Montse, vam anar a participar a la cel·lebració de la Diada que es fa al poble veí de Pals, d'on ella n'és filla. Primer es puja al Quermany, la muntanyeta més alta dels voltants. Allà dalt es fan els actes protocolaris i s'esmorza com a obsequi de l'ajuntament.

Estic acostumat a pujar al Quermany una vegada al mes des de Palafrugell amb un grup d'amics, autoanomenats Els Matiners. Estic familaritzat amb tot el marevellós paisatge que s'ofereix al davant dels nostres ulls, però aquest dia es diferent. Encara que estigui envoltant de molta gent i els altres dies només siguem quatre. Cantar Els Segadors i veure aixecar la senyera al bell mig del nostre petit Empordà, tal com deia en Pla, produeix una satisfacció especial.

Feia un dia esplèndit, lluminós i tranquil. Tot fent una volta sobre mi mateix et vaig anar fixant amb el mar i les illes Medes que semblaven surar sobre l'aigua. Després vaig anar resseguint els punts que han estat motiu de les nostres caminades. Des de l'Estarit, pel Mont Pla, fins al poderós Montgrí, amb l'Albera i el Puig Neulós que es retallen al darrera. Més a la vora tots els poblets, els camps de conreu i els boscos que barrejats van combinant les tonalitats de verds i marrons. A l'est al fons, a la llunyania, destaca la taqueta blanca dels Àngels, un dels nostres destins després de caminar 42 quilòmetres. Més a prop l'ermita de Sant Llop. A l'esquerra la bola blanca i brillant de Puig d'Arques, una altre de les nostres fites predilectes. I tot anant seguint, altra vegada el mar, amb els pobles i les edificacions que dersitjaries escapçar en molts dels casos.

Llàstima, sempre hi ha d'haver una llàstima, d'aquells que no tenen respecte per res i per ningú que mentre es van fer els parlaments, curts i senzills, la lectura d'una poesia sobre tot el que ens envoltava i tal com he dit l'izada de la bandera i el cant dels Segadors, enraonen, riuen i molesten a tots els que tenen al voltant. Jo sempre penso que són els mateixos que a les classes, mentre els altres feien la feina, ells reien, molestaven i no deixaven en pau ni al mestre ni als companys.

A la baixada, a la plaça de Pals hi va haver cantada d'avaneres amb Es Cremats, un grup de joves de Palafrugell, que juntament amb el Port Bo són els millors grups d'aquest tipus de cançò, sense desmereixe'n d'altres que també saben estar a l'alçada en les seves actuacions.

Vam acabar la festa amb un bon arròs en un restaurant de la platja.

Dues anècdotes personals per arrodonir la festa. Abans de pujar al Quermany ens vàren presentar a una parella, una mica més jove que nosaltres, de la que ella semblava conèixer a la Mª Dolors, la meva dona. Va resultar com sempre que també era professora, era filla de Palafrugell, encara que fei temps que no hi vivia i havia estat alumna seva en la que ara és l'escola Vedruna i que en aquell temps s'anomenava, em sembla, del Sagrat Cor de Maria. Parlant, parlant, l'home diu que també és mestre i jo, es clar, dic que igualment, encara que estic jubilat i que havia treballat a l'escola Prats de la Carrera. Llavors, ell em mira i diu: "Així tu ets de Galliners" i tot seguit descapdella el meu nom, el cognom i la casa del poble. I seguidament segueix: "Jo també en sóc fill". Vaig trigar un segon a relacionar la cara actual amb la del jovenet que havia deixat de veure feia anys.

L'altra anècdota va succeir durant la cantada d'havaneres. Al presentar una de les cançons, concretament "La balada d'en Lucas", l'encarregat de fer-ho digué, més o menys: "Aquesta havanera la dediquem a una persona que ha fet molt per nosaltres i que és el Sr. Joan, el Sr. Joan Vilardell, que es troba assegut per qui a la plaça. No dirà res perquè és molt vergonyós" Em penso que, donant-li la raó, u n no pot fer-hi res, em vaig posar vermell i em vaig enfonsar una mica més a la cadira. Però en el fons del cor vaig agraïr aquest detall, sobretot al pensar que encara hi ha alumnes que recorden als que varen esmerçar temps i esforços perquè ells focin millors persones. Acabada la cantada vaig anar a trobar a en Narcís Ferrer per tal de donar-li les gracies pel detall que havien tingut amb mí.