Nùria

Hem de donar al·licients a la nostra vida. Hem de trencar la monotonia diària. Quan un no treballa encara té el perill de no saber què fer més a prop. Hi ha infinitat de propostes, només cal buscar-les, trobar les que més s'avinguin a la teva manera de ser i dur-les a terme amb il·lusió. Sortir de casa és la proposta més senzilla. A partir d'aquí es pot anar complicant: apuntar-t'he a un curs ( se'n fan de tota mena),fer un passeig, una caminada, una excursió, un viatge... És el temps de fer realitat els desitjos que no vam dur a terme durant els anys passats.

Aquest últim cap de setmana hem optat per complir un desig de feia temps: passar una nit a Núria. Si, tal com ho llegiu, a Núria. I no ha estat una nit, si no dues.

Núria és un dels llocs màgics de Catalunya. Hi entres de cop. Quan el cremallera surt del túnel s'obre davant teu el gran espectacle: l'aigua del llac, la verdor dels prats, la grandiositat del santuari i totes les muntanyes que envolten tot el conjunt.

Des de fa trenta anys hi hem anat pujant periòdicament. Primer de tot amb els nostres fills quan eren petits; a primers de setembre vam haver de comprar unes barretines per prevenir possibles refredats i mal d'orelles, de la fred que feia. Després, més vegades sols i amb altres matrimonis també amb els seus fills i amb la necessitat de mostrar-lis la nostra descoberta. Solíem fer estada a Camprodon i aprofitàvem la proximitat per pujar-hi un dia. També hi havíem vingut amb les respectives escoles i altres grups nombrosos.

Cada vegada, quan el cremallera pujava enfilant-se per la muntanya, veia la ziga-zaga que fa el camí que transcorre seguint la vall, amb les petites figures que tot caminant alçaven la mà per dir-nos adéu i pensava que seria molt bonic poder-ho fer algun dia. Aquest primer somni ja el vaig poder complir ara fa dos estius quan amb el grup que ens anomenem "Els Matiners" vam fer el camí de pujada i de baixada des de Queralbs.

Com ja he dit al principi el segon somni s'ha complert fa pocs dies. Per encetar l'estada varen pujar a dinar amb nosaltres la nostra filla, la Mireia i el seu home, l' Albert. Això ja era un bon començament. Ells van baixar i nosaltres vam seguir la nostra estada, llegint perquè plovia.
A Núria sempre hi ha gent, si és festa famílies enteres hi passen el dia o bé s'estableixen a l'hotel que hi ha per l'ocasió; sobre tot matrimonis joves amb fills petits. Si és dia de feina grups de jubilats i escoles, com a per tot. Vàrem quedar parats de la quantitat d'estrangers de les dues categories que hi pugen.

Si t'apartes dues-centes passes dels voltants del santuari ja comences a gaudir de tranquil·litat i una mica més enllà la calma ja és absoluta. Poca gent s'aventura pels camins més apartats i encara menys quan es fan trajectes de més d'una hora. Com que jo ja havia pujat caminant des de Queralbs, vam decidir, amb la Mª Dolors, d'anar fins a Fontalba i tornar pel mateix camí. És una caminada d'una hora i mitja per trajecte, per corriols relativament fàcils. Feia un dia esplendorós, mig al sol mig a l'ombra, pel cel blau es veien passar les rapinyaires amb el seu vol tranquil i sempre a l'aguait, a sota els pins es veia algun bolet vermell que destacava sobra la molsa. Tot amb el fons de la vall i dels rierols que baixaven per les pendents. Verdaderament un paisatge d'aquells anomenats bucòlics.

Arribats a Fontalba vam decidir baixar fins a Queralbs per la pista forestal, en comptes de recular, i allà agafar el tren per tornar a pujar. Va ser el doble de llarg del que comptàvem, vam tenir molta calor, vam perdre l'ultim cremallera del matí, però un bon dinar al poble, després de quatre hores de caminar va ser la recompensa. A l'arribada a Núria, per la tarda, encara vàrem tenir humor de pujar al refugi amb el telecabina i baixar a peu pel camí de les creus.

Entre pluges, sol i boires vam passar tres dies d'absoluta tranquil·litat i no descartem tornar repetir l'experiència alguna altra vegada.