En català, si us plau.

Cada vegada em posen de més mala bava els continus atacs, contra tot el que és català, fets pels demòcrates de la resta d'Espanya i sobretot els fets pels demòcrates catalans. I llavors s'estranyen que aquí es cremim coses. Si ens estan provocant contínuament!

Jo no crec amb la violència, crec que tot es pot parlar i s'ha de parlar, però sense desqualificar, ridiculitzar ni maltractar a l'altre per endavant. Una cosa és conseqüència de l'altra.

Amb el que ens ha costat, als de la meva edat principalment, a arribar al nivell actual en tots els aspectes. No vull explicar batalletes de quan era petit, només dos petits detalls.

A l'escola, si no hi havia senyor mestre, teníem una senyoreta que al sortir de la classe anàvem desfilant davant seu tot dient: "Usted lo pase bien", quan al cap de dues passes, al carrer, podíem dir-li "Adéu" o "Passi-ho bé".

L'altre es refereix al mercat de Figueres. La vigila d'anar-hi a vendre els conills, el meu pare havia d'anar, amb bicicleta o a peu, a Bàscara, que estava a cinc quilòmetres, tant si plovia com si nevava a buscar el "salvoconducto" al "cuartel de la Guardia civil" perquè es veu que la meva mare els podia passar de contraban, a l'altre costat de la frontera.

De vegades penso que tot això ho fan per ignorància o per enveja, encara que últimament hi veig més la mala llet. Sobretot la mala llet dels que governen i dels que fan oposició allà, així com la burriqueria dels que aquí governen i dels que ho voldrien fer . Perquè mira que en tenim d'ases que tenen el poder, sigui al nivell que sigui i que en sentim de brams dels que el volen tenir; com en tot sempre hi ha honroses excepcions. Sort en tenim del "Polònia" de TV3 que rient rient els hi canta clares a ells i ens fa passar una mica les cabòries als simples ciutadans.

Però és el parlar català el que els fa més ràbia. Molts es pensen que només el parlem per fer-los la punyeta i així no poder-nos entendre. Ves a saber que els diuen doncs els milions de turistes i emigrants de tot el món que es passegen per les ciutats del país. Alguna vegada he sentit explicar que han fet baixar gent d'un taxi perquè parlaven català entre ells. Una senyora, per exemple, va haver de dir que parlava italià pel mòbil perquè no li passés el mateix. Què s'han pensat!.

Quan anem de viatge intento explicar als del nostre petit grup, amb els que sempre et fas més amic, la realitat del català. Jo els dic que per mi és impossible dirigir-me a la meva dona amb una llengua que no sigui el català, perquè allà, a Catalunya, entre nosaltres i entre tota la gent amb la que ens relacionem parlem en català, des de sempre, tota la vida. I que quan hi ha una persona que no ens entén ens hi dirigim en castellà o en la llengua que faci falta, si la sabem. A partir d'aquí es sol establir un diàleg aclaridor i ja està, s'han acabat els problemes, ja n'hi ha uns quants més que coneixen un dels nostres trets diferencials.

Em sento molt agraït a la meva mare i algun dels meus mestres per haver-me induït a llegir en català des de ben petit, en les poques publicacions que llavors hi havia. També em sento orgullós d'haver fet classes de català quan, juntament amb els meus companys, erem mestres de l'escola Prats de la Carrera de Palafrugell, abans dels anys setanta. Encara recordo el nom del llibre que fèiem servir: "Faristol". Anys més tard, concretament el 1979, en Gerard va formar part de la primera promoció, que a la mateixa escola, va començar l'EGB totalment en català.

La meva primera festa de Sant Jordi la vaig passar a Barcelona l'any 1965 i recordo haver comprat, en un aparada del carrer, un llibre de la col·lecció "Cua De Palla", els policiacs de color groc. L'any següent, a Blanes, vaig adquirir "El doctor Zhivago" de Boris Pasternak, com és natural en català.

Des dels començaments de la Cançò Catalana, m'hi vaig sentir atret i vaig escoltar i comprar els seus discos, segons les posibilitats econòmiques del moment. Ara estic refent la col·lecció amb els àlbums que ofereix el diari Avui. Quants records!

Quan vull llegir, veure una pel·lícula o mirar la televisió procuro fer-ho en català. Quan no puc he de buscar altres opcions i desitjaria poder fer-ho en anglès, francès, alemany... amb la mateixa facilitat que ho faig en castellà que és la meva segona llengua.

L'últim gest que he fet, ja he trigat massa, és canviar una lletra del meu nom, una u per una o, de manera oficial. De fet ja feia servir Joan en tota mena de comunicacions, fins i tot alguna vegada, al telèfon, algú es sorprenia que fos jo el que em deia així, ja que en altres països, com els anglo-saxons, és nom de dona.

Crec que sempre hem de buscar la part positiva de les coses però fent el possible per poder canviar el que s'ha de canviar i exigir el que s'ha d'exigir encara que només ho puguem fer a petit nivell. Com diem en català:"De mica en mica s'omple la pica", si està ben tapada i no té cap forat.