Amb l’arribada dels dies més curts de l’any he tornat a sortir a caminar al començament de la tarda tal com havia fet els primers temps de la meva jubilació. A aquestes hores el sol ja no escalfa massa i la seva llum no molesta gaire encara que incideixi directament sobre els ulls. En una d’aquestes caminades vaig veure una imatge que feia temps, molt de temps havia desaparegut de la meva realitat més quotidiana: un grup de persones collint olives agenollades a terra. He de retrocedir a la meva infantesa per reviure una feina que es feia en dies que ja solien ser força freds i per tant d’una gran duresa.
Quan la gran fred de l’any 56 va matar la majoria de les oliveres, va representar un gran descans per moltes de les persones que havien de passar gran part de les hores del dia, de la temporada de la collita, amb els genolls enganxats a la freda terra i la punta dels dits que quedaven quasi balbs tot agafant un per un els petits fruits de color morat; el que em dèiem “tenir piulots”. Encara que això suposés haver de comprar l’oli. No sempre es consumia un oli de qualitat tot i ser produït pels mateixos pagesos. Algunes vegades es tornava ranci i abans no es deixava per fer-ne sabó havia de ser força dolent.
La temporada de collir olives era llarga, normalment de novembre a gener, i tothom col:laborava en aquesta feina. Els dies que no hi havia escola la mainada també hi participava i a la seva manera gaudia d’estar fent una feina amb tota la família junta, tot escoltant les converses dels grans i així anar-se assabentant de les coses de la vida, perquè encara que comentessin “compte que hi ha roba estesa” , sempre collíem alguna novetat que ens feia volar la imaginació.
A la vora de casa hi havia un trull on els homes hi anaven els vespres per tal de convertir les olives amb un dels líquids més apreciats per la nostra taula. Que hauria estat de les amanides sense quasi nedar en oli, ni poder-hi sucar uns bons trossos de pa que tenien tots els gustos haguts i per haver?. I d’aquelles torrades fetes al foc de la llar amb unes llesques de pa de tres quilos on escampar-hi un bon all-i-oli acabat de fer.
A cada casa hi havia un especialista per fer aquesta salsa que espantava tots els refredats propis del temps. Amb una cabessa d’alls sencera, sense treure’n els grills (no com ara que s’han d’eliminar perquè el gust no et torni a la boca) i un oli quasi espès en sortia un all-i-oli quasi de color verd on s’hi aguantava la mà de morter encara que ho tombessis.
Les olives eren una part dels fruits de la terra dels que s’havia de pagar els delmes al rector del poble. En el temps de la collita veia passat els pagesos pel davant de casa meva, amb un sac carregat a l’espatlla o a dins d’un carretó, segons la quantitat,i que anaven augmentant el piló a l’entrada de la rectoria. El capellà ja se’n cuidava de recordar-ho als feligresos els diferents diumenges a l’hora de missa mentre durava la campanya de la recollida.
La tranquil·litat d’una caminada és un bon moment per fer plans referents a les diverses activitats de la vida o per generar records, que qualsevol incident casual pot fer-nos tornar a la memòria i que sense ell qui sap quan haguéssim tornat a reviure, com el senzill fet d’anar a collir olives.
Quan la gran fred de l’any 56 va matar la majoria de les oliveres, va representar un gran descans per moltes de les persones que havien de passar gran part de les hores del dia, de la temporada de la collita, amb els genolls enganxats a la freda terra i la punta dels dits que quedaven quasi balbs tot agafant un per un els petits fruits de color morat; el que em dèiem “tenir piulots”. Encara que això suposés haver de comprar l’oli. No sempre es consumia un oli de qualitat tot i ser produït pels mateixos pagesos. Algunes vegades es tornava ranci i abans no es deixava per fer-ne sabó havia de ser força dolent.
La temporada de collir olives era llarga, normalment de novembre a gener, i tothom col:laborava en aquesta feina. Els dies que no hi havia escola la mainada també hi participava i a la seva manera gaudia d’estar fent una feina amb tota la família junta, tot escoltant les converses dels grans i així anar-se assabentant de les coses de la vida, perquè encara que comentessin “compte que hi ha roba estesa” , sempre collíem alguna novetat que ens feia volar la imaginació.
A la vora de casa hi havia un trull on els homes hi anaven els vespres per tal de convertir les olives amb un dels líquids més apreciats per la nostra taula. Que hauria estat de les amanides sense quasi nedar en oli, ni poder-hi sucar uns bons trossos de pa que tenien tots els gustos haguts i per haver?. I d’aquelles torrades fetes al foc de la llar amb unes llesques de pa de tres quilos on escampar-hi un bon all-i-oli acabat de fer.
A cada casa hi havia un especialista per fer aquesta salsa que espantava tots els refredats propis del temps. Amb una cabessa d’alls sencera, sense treure’n els grills (no com ara que s’han d’eliminar perquè el gust no et torni a la boca) i un oli quasi espès en sortia un all-i-oli quasi de color verd on s’hi aguantava la mà de morter encara que ho tombessis.
Les olives eren una part dels fruits de la terra dels que s’havia de pagar els delmes al rector del poble. En el temps de la collita veia passat els pagesos pel davant de casa meva, amb un sac carregat a l’espatlla o a dins d’un carretó, segons la quantitat,i que anaven augmentant el piló a l’entrada de la rectoria. El capellà ja se’n cuidava de recordar-ho als feligresos els diferents diumenges a l’hora de missa mentre durava la campanya de la recollida.
La tranquil·litat d’una caminada és un bon moment per fer plans referents a les diverses activitats de la vida o per generar records, que qualsevol incident casual pot fer-nos tornar a la memòria i que sense ell qui sap quan haguéssim tornat a reviure, com el senzill fet d’anar a collir olives.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada