Els pescadors sempre són presents a qualsevol lloc del "cabo Sant Vicente"
Ja amb el cotxe a la nostra disposició vam començar a donar voltes per la costa de l’Algarve. Ens van dir que la part més oriental de la província no mereixia massa la pena de ser visitada, per tant la primera visita va ser a la ciutat de Faro, la capital. Una ciutat com moltes altres de la que valia la pena visitar la part antiga. La principal atracció era l’església “do Carmo” amb una capella anomenada dels ossos, construïda a base d’aquest material humà. Els 3 euros que vam pagar per l’entrada els vam considerar excessius pel que ens oferien. Per sort vam pujar al campanar i la vista que se’ns oferia del “Parque Natural da ria Formosa” era espectacular. Amb això vam considerar ben gastats els diners de l’entrada i ens van venir ganes de fer-hi una visita. Les barquetes que hi feien un recorregut de tres quarts d’hora, a mi particularment, no em van fer gaire gràcia i vam decidir tornar-hi a les tres de la tarda on la passejada durava dues hores, amb una nau més consistent i amb la possibilitat de baixar i caminar, però el temps no va ser massa favorable i vam desistir.
El dia següent va valer la pena en tots els aspectes. La visita al “Cabo San Vicente” va anar acompanyada d’una meteorologia immillorable: un sol brillant en un cel completament net de núvols i sense ni un bri d’aire. No sé si influïts per la visita a altres caps esperes trobar un conjunt de roques que s’enfonsen al mar i a les que costa aproximar-hi, vam quedar sorpresos al entrar en una planúria fins que uns grans penya-segats et tallen el camí. Observar-los des de diferents llocs amb les aigües de l’Atlàntic rebotant a la seva base és tot un espectacle. La part humana també hi contribueix: els surfistes, petites figuretes negres que procuren aguantar-se en les seves planxes i la gran quantitat de pescadors de canya enfilats a qualsevol relleix de la paret rocosa intentant que algun peix s’enganxi al final dels metres i metres de fil que fan falta per arribar fins a l’aigua. Per la majoria d’ells sembla que constitueix el seu únic mitja de vida.
A punt de deixar el cap Sant Vicente ens vam aturar per fer una visita a la fortalesa de Sagres que sembla té els seus inicis entre els segles XIV i XV. Situada en la punta del mateix nom i un cop superada la porta d’entrada, una immensa explanada permet anar passejant per camins empedrats tot contemplant diferents perspectives dels penya-segats. Diferents edificacions, com una petita església dedicada a la Mare de Déu de Gràcia, els restes d’una gran rosa dels vents i les explicacions que es donen en uns petits pavellons circulars sobre la força de les ones per crear energia ens van emplenar el matí i van fer donar-nos compte que quasi era hora de dinar.
Per aquest afer ens vam dirigir a Silves, antiga capital de l’Algarve, on vam poder degustar un plat de peix a la brasa, cuit davant nostre, en un restaurant situat sota els porxos del mercat de peix. Després vam tenir ocasió de visitar la fortalesa del mateix nom amb orígens cartaginesos, romans i àrabs que amb el seu color marró-vermellós destaca sobre el paisatge i ofereix una bona perspectiva del seu entorn.
El dia va començar a declinar i amb la caiguda d’unes quantes gotes vam decidir tornar al nostre refugi, l’hotel Alpinus, on un magnífic apartament ens esperava per acabar de passar el temps que faltava fins a l’hora de sopar.
El dia següent va valer la pena en tots els aspectes. La visita al “Cabo San Vicente” va anar acompanyada d’una meteorologia immillorable: un sol brillant en un cel completament net de núvols i sense ni un bri d’aire. No sé si influïts per la visita a altres caps esperes trobar un conjunt de roques que s’enfonsen al mar i a les que costa aproximar-hi, vam quedar sorpresos al entrar en una planúria fins que uns grans penya-segats et tallen el camí. Observar-los des de diferents llocs amb les aigües de l’Atlàntic rebotant a la seva base és tot un espectacle. La part humana també hi contribueix: els surfistes, petites figuretes negres que procuren aguantar-se en les seves planxes i la gran quantitat de pescadors de canya enfilats a qualsevol relleix de la paret rocosa intentant que algun peix s’enganxi al final dels metres i metres de fil que fan falta per arribar fins a l’aigua. Per la majoria d’ells sembla que constitueix el seu únic mitja de vida.
A punt de deixar el cap Sant Vicente ens vam aturar per fer una visita a la fortalesa de Sagres que sembla té els seus inicis entre els segles XIV i XV. Situada en la punta del mateix nom i un cop superada la porta d’entrada, una immensa explanada permet anar passejant per camins empedrats tot contemplant diferents perspectives dels penya-segats. Diferents edificacions, com una petita església dedicada a la Mare de Déu de Gràcia, els restes d’una gran rosa dels vents i les explicacions que es donen en uns petits pavellons circulars sobre la força de les ones per crear energia ens van emplenar el matí i van fer donar-nos compte que quasi era hora de dinar.
Per aquest afer ens vam dirigir a Silves, antiga capital de l’Algarve, on vam poder degustar un plat de peix a la brasa, cuit davant nostre, en un restaurant situat sota els porxos del mercat de peix. Després vam tenir ocasió de visitar la fortalesa del mateix nom amb orígens cartaginesos, romans i àrabs que amb el seu color marró-vermellós destaca sobre el paisatge i ofereix una bona perspectiva del seu entorn.
El dia va començar a declinar i amb la caiguda d’unes quantes gotes vam decidir tornar al nostre refugi, l’hotel Alpinus, on un magnífic apartament ens esperava per acabar de passar el temps que faltava fins a l’hora de sopar.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada