Racó d'Albufeira
Platja de Falèsia, amb els peus en remull i mirant a l'infinit
Després de volar fins a Sevilla, un autocar ens va dur al nostre destí, la població d’Albufeira, situada a la part central de la costa de l’Algarve, al sud de Portugal. Feia temps que desitjàvem fer una estada a aquesta província portuguesa, de la que n’havíem sentit parlar molt. Després de caminar per les seves platges i visitar les ciutats més importants vam arribar a la conclusió que com Girona en general i la costa Brava en particular hi ha pocs destins que s’hi puguin comparar. Estic segur que si ens dediquéssim a recórrer la nostra terra observant cada racó amb els mateixos ulls en que ho fem en els nostres viatges la veuríem de manera diferent.
Instal·lats ja a l’hotel situat al bell mig d’una urbanització a quatre quilòmetres de la ciutat d’Albufeira, que segons els papers era el nostre destí, vam començar a planejar com ho feríem per desplaçar-nos en comoditat durant la setmana de la nostra estada per terres lusitanes. Podíem acollir-nos a les excursions que ja venen muntades per l’organització o bé llogar un cotxe i fer tranquil·lament la nostra vida. Vam optar per una formula mixta. Un dia vam anar a Lisboa, situada a 300 Km., amb el grup i els altres ho vam fer amb el cotxe llogat.
El primer dia després de l’arribada, igual com ho fèiem amb els nens quan anàvem a colònies, va tocar fer la descoberta de l’entorn. Sota un sol espatarrant ens vam dirigir a la platja de Falèsia’ a un km .i mig de l’hotel. Allà ja vam descobrir l’estil de quasi totes platges de la regió: grans extensions de sorra finíssima als peus d’uns penya-segats de roques calcàries modulades per l’acció del vent i de l’aigua i d’una gama de colors que van d’un groc lluminós fins a un quasi vermell, passant per tota la gama d’ataronjats que et puguis imaginar.
Com que encara no teníem vehicle propi, un taxi, per quatre persones era més barat que l’autobús, ens va portar a Albuferia. Allà vam passar la tarda descobrint carrers i edificis i encantant-nos en els aparadors de les botigues, com qualsevol turista que ha d’emplenar el temps d’alguna manera. És una ciutat d’uns 35.000 habitants que no sembla que els tingui. Suposo que a l’estiu, com a casa nostra, ha de ser diferent. De totes maneres hi havia la major part dels comerços oberts i encara que poca gent passegés, donava molta sensació de vida.
No passava desapercebut que s’acostava Nadal. A tots els racons s’acabaven de plantar gran nombre de ponseties que alegraven la vista amb la seva vermellor. Semblava, també, que els carrers de tots els centres urbans rivalitzessin per oferir una il·luminació més ostentosa, ja des de les mateixes rotondes que hi donaven entrada a les diferents carreteres. Quan vam arribar, ja de tornada del viatge, vam copsar la diferència amb els nostres pobles, des de l’entrada de Girona fins a la porta de casa.
Instal·lats ja a l’hotel situat al bell mig d’una urbanització a quatre quilòmetres de la ciutat d’Albufeira, que segons els papers era el nostre destí, vam començar a planejar com ho feríem per desplaçar-nos en comoditat durant la setmana de la nostra estada per terres lusitanes. Podíem acollir-nos a les excursions que ja venen muntades per l’organització o bé llogar un cotxe i fer tranquil·lament la nostra vida. Vam optar per una formula mixta. Un dia vam anar a Lisboa, situada a 300 Km., amb el grup i els altres ho vam fer amb el cotxe llogat.
El primer dia després de l’arribada, igual com ho fèiem amb els nens quan anàvem a colònies, va tocar fer la descoberta de l’entorn. Sota un sol espatarrant ens vam dirigir a la platja de Falèsia’ a un km .i mig de l’hotel. Allà ja vam descobrir l’estil de quasi totes platges de la regió: grans extensions de sorra finíssima als peus d’uns penya-segats de roques calcàries modulades per l’acció del vent i de l’aigua i d’una gama de colors que van d’un groc lluminós fins a un quasi vermell, passant per tota la gama d’ataronjats que et puguis imaginar.
Com que encara no teníem vehicle propi, un taxi, per quatre persones era més barat que l’autobús, ens va portar a Albuferia. Allà vam passar la tarda descobrint carrers i edificis i encantant-nos en els aparadors de les botigues, com qualsevol turista que ha d’emplenar el temps d’alguna manera. És una ciutat d’uns 35.000 habitants que no sembla que els tingui. Suposo que a l’estiu, com a casa nostra, ha de ser diferent. De totes maneres hi havia la major part dels comerços oberts i encara que poca gent passegés, donava molta sensació de vida.
No passava desapercebut que s’acostava Nadal. A tots els racons s’acabaven de plantar gran nombre de ponseties que alegraven la vista amb la seva vermellor. Semblava, també, que els carrers de tots els centres urbans rivalitzessin per oferir una il·luminació més ostentosa, ja des de les mateixes rotondes que hi donaven entrada a les diferents carreteres. Quan vam arribar, ja de tornada del viatge, vam copsar la diferència amb els nostres pobles, des de l’entrada de Girona fins a la porta de casa.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada