Feia temps que no caminava sota la pluja. No caminant apressat tot anant d'un lloc a l'altre a dins de la ciutat, sinó caminant tranquil·lament entre camps i boscos. Últimament feia pena passar per camins ressecs i veure com els arbres i plantes dels costats tenien una capa de pols tan densa que encomanaven un sentiment de tristor. Ahir no va caure massa aigua però esperem que la festa continuïi i que tal com canta en Raimon, sigui una pluja que sàpiga ploure.
En les llargues caminades de fa un temps amb els Matiners només dues vegades ens vam mullar de veritat. La primera quan baixàvem de la Mare de Déu del Mont i ens va sorprendre un gran xàfec cap a la meitat del recorregut. L'altre a la Vall de Núria quan l'helicòpter ens va rescatar al refugi de Coma de Vaca. En totes dues ocasions la sensació de feblesa i inseguretat eren completes, sobre tot a la segona. No feia gaire il·lusió sentir com la mullena anava pujant pels peus i les cames, s'anava enfilant pel teu cos, fins a cert punt protegit per un impermeable i no sabessis com acabaria tot allò.
Ahir va ser diferent. Estàvem a prop de casa, sabíem que no trigaríem a arribar i trobaríem totes les comoditats. Havíem anat, la meva dona i jo, fins a Calella pel camí que passa pel Prat Xirlo. Quan marxàvem el cel era una mica tapat però al veure com s'anava ennegrint per la nostra esquerra vàrem decidir fer mitja volta quan acabàvem de posar els peus al primer carrer de la urbanització.
Al moment de canviar de direcció ja vam veure la negror que s'acostava per la part de Palafrugell i vàrem donar-nos compte del que ens passaria sinó ens espavilàvem ben de pressa. Sort que anàvem preparats. Al cap de poc les gotes van començar a caure i es van anar espesseint. Sentir el soroll que feien al caure sobre l'impermeable o sobre el paraigua, veure com escampaven la terra al caure sobre el camí o com les fulles de les plantes anaven recuperant el seu color era tot un goig.
Vam accelerar el pas, notàvem la fredor de l'aigua sobre les cames nues i tot un cúmul de sensacions que quasi teníem oblidades ens van tornar a la memòria. Faltava poc per arribar a casa, ja començàvem a veure'ns més segurs i vam comentar que potser no cauria el xàfec gros abans no fòssim a lloc. No acabàvem de dir-ho quan va caure tota l'aigua de cop.
Ja sota la protecció de casa nostra, vam sentir una triple satisfacció: canviar-nos la roba i el calçat que s'havien mullat, el soroll de l'aigua que feia temps no sentíem i el pensar, segons els pronòstics del temps, que seria un començament de la recuperació, després de la sequetat dels nostres camps i boscos.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada