Suposo que us preguntareu qui és aquest Pau amb el que vaig fer una caminada el dissabte passat. Doncs en Pau és un nen molt maco de dos anys, fill d'uns nostres nebots, que està en aquell punt de començar a dir-ho tot i d'interessar-se per tot el que l'envolta. La caminada va consistir en anar de Palafrugell a Calella, passar pel camí de Ronda, arribar a Llafranc i des de la plaça dels Pins enfilar la pujada que ens duria fins al camí dels Plans i tornar a Palafrugell.
Com es pot suposar no vam fer el camí tots dos sols sinó que vam anar molt ben acompanyats, per la meva dona, els seus pares (els del nen) i l'oncle Narcís ( oncle del nen , no meu). També es pot suposar que el nen no va fer a peu la dotzena llarga de quilòmetres del recorregut sinó només uns petits trams de Calella i de Llafranc. Els seus pares, tal com ha de ser, el van portar la majoria del trajecte carregat a l'esquena.
Va ser una caminada diferent. amb tota la calma que necessita un nen d'aquesta edat per tal d'observar els tractors tot imitant la seva fresa, de passar pel mig del bosc tot esperant que surti un llop darrera de qualsevol pi o d'escoltar els cants del ocells que ens acompanyen. De tant en tant havíem de parar per beure una mica de llet o aigua del biberó corresponent que ja estaven a punt en el lloc adequat de la motxilla.
L'emoció més forta i el moment més esperat va ser el de veure el mar amb tota la seva grandesa. Quant arribats al Port-Bo ens vam acostar a l'aigua, aquell va i vé de les petites onades no va ser totalment del seu grat. Les roques, en canvi, li van cridar l'atenció, sent difícil treure'l d'allà.
Arribats a Llafranc el pare del nen va comprar la premsa del dia. Al ensenyar al nen la plana d'un dels diaris va exclamar:"El padrí!". Justament aquell dia el seu avi (Josep Maria Bosch, reconegut astrònom amb resdència a Tàrrega) era noticia com a descobridor d'un asteroide que és l'objecte més gran que s'aproxima a la Terra des de 1937 i se'n reproduïa la fotografia. Una coincidència que va animar els comentaris durant una part del trajecte.
Arribats al punt de tornada, un bon esmorzar ens va venir bé a tots. Només el nen se'n va desentendre. Li va cridar més l'atenció la tranquil·litat de la superfície de la piscina, sense les onades que anaven i venien, on va haver de prendre un bany acompanyat del seu oncle, encara que l'aigua no ens pogués oferir la millor de les temperatures.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada