Amb uns dies d’antelació vam tenir l’oportunitat d’assistir a un dels Concerts de Fi d'Any que es poden escoltar al llarg i ample de la geografia d’arreu. Ja sabem que al màxim al que es pot aspirar és el que es fa el mateix dia 1 de gener a la ciutat de Viena. Però, a casa nostra, un concert al Palau de la Música Catalana, també és un gran al·licient.
Era el primer de deu concerts que hi havia programats, des d’ara fins al 17 de gener, i no va decebre a ningú, almenys de les persones que jo coneixia.
Basat tot ell en obres de Johann Strauss, menys la Simfonia dels adéus de Franz Joseph Haydn, va anar pujant en interès a mida que anava transcorrent la nit.
Primer de tot va ser l’interès per entrar al Palau, sobretot després de tot el que ha passat, ja que molta gent dels que venien amb nosaltres no hi havia estat mai. Jo, personalment, només hi havia entrat per reunions en la meva època de director d’escola. Molts varen quedar sorpresos perquè no s’esperaven la profusió d’elements decoratius que omplen cada racó de l’edifici, encara que ho haguessin vist per la televisió alguna vegada.
La “Strauss Festival Orchestra” va ser l’encarregada de delectar-nos amb la interpretació dels diferents temes, amb alguns moments d’humor que es van anar repetint al llarg del concert.
Com sempre la part més participativa del públic va ser la que sona fora de les peces programades: “El Danubi blau” i “La marxa Radetzky”, en què el director es posa de cara al públic a fi de dirigir els seus aplaudiments al compàs de la música que interpreta l’orquestra. També va ser especialment emocionant l’interpretació de “El vint-i-cinc de desembre” per part de la soprano amb l’acompanyament del públic, sobre tot quan tocava dir “fum, fum, fum,” i l’acabament d’alguna de les estrofes, com la de “menjant ous i botifarra”.
Tot plegat una vetllada molt agradable tot combinant la música amb l’apreciació visual de la decoració del Palau que fa pensar amb la multitud de petites coses que ens ofereix tot el nostre entorn i que no hem de desaprofitar.
Era el primer de deu concerts que hi havia programats, des d’ara fins al 17 de gener, i no va decebre a ningú, almenys de les persones que jo coneixia.
Basat tot ell en obres de Johann Strauss, menys la Simfonia dels adéus de Franz Joseph Haydn, va anar pujant en interès a mida que anava transcorrent la nit.
Primer de tot va ser l’interès per entrar al Palau, sobretot després de tot el que ha passat, ja que molta gent dels que venien amb nosaltres no hi havia estat mai. Jo, personalment, només hi havia entrat per reunions en la meva època de director d’escola. Molts varen quedar sorpresos perquè no s’esperaven la profusió d’elements decoratius que omplen cada racó de l’edifici, encara que ho haguessin vist per la televisió alguna vegada.
La “Strauss Festival Orchestra” va ser l’encarregada de delectar-nos amb la interpretació dels diferents temes, amb alguns moments d’humor que es van anar repetint al llarg del concert.
Com sempre la part més participativa del públic va ser la que sona fora de les peces programades: “El Danubi blau” i “La marxa Radetzky”, en què el director es posa de cara al públic a fi de dirigir els seus aplaudiments al compàs de la música que interpreta l’orquestra. També va ser especialment emocionant l’interpretació de “El vint-i-cinc de desembre” per part de la soprano amb l’acompanyament del públic, sobre tot quan tocava dir “fum, fum, fum,” i l’acabament d’alguna de les estrofes, com la de “menjant ous i botifarra”.
Tot plegat una vetllada molt agradable tot combinant la música amb l’apreciació visual de la decoració del Palau que fa pensar amb la multitud de petites coses que ens ofereix tot el nostre entorn i que no hem de desaprofitar.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada