Sóc oient assidu del programa d'en Pere Tàpies "Tàpies variades" a Catalunya Ràdio, cada dissabte pel matí. Avui parlaven del peix blau. Un tipus de peix que fins fa pocs anys era considerat de baixa categoria i encara ara dona la impressió de ser un menjar de pobres. Ho deia un dels cap de cuina que participava en el programa: "A casa, al restaurant, procurem tenir a la carta algun plat de peix blau senzill, per cert molt elaborat, però la gent quan surt vol un altre tipus de peix. " Si algú menja peix blau ha de poder dir que ha menjat salmó, tonyina, llobarro..., són noms que sonen bé. Però dir que ha menjat sardina , verat, sorell... , val més menjar-los a casa i prou.
Personalment sempre m'ha agradat el peix blau. Hi ha moltes maneres de cuinar-lo. Les senzilles sardines per exemple podem fer-les a la brasa, fregides, amb suquet, farcides d' escalivada, escabetxades, amb fideuada ...
Com sempre totes aquestes coses em porten al record maneres de viure d'altres temps. Als poblets de l'interior, considerant interior els que no estaven tocant a la costa, hi arribava el peix un cop a la setmana. El peixater hi arribava amb la seva moto, la seva bicicleta o fins i tot a peu. Més tard ja van venir amb una furgoneta. Si volia vendre el peix amb rapidesa havia d'avisar al rector i aquest feia un senyal especial amb la campana, a canvi el peixater havia de donar-li una mica del peix que portava. Jo havia vist petites discusions entre el peixater i el mossèn, perquè aquest últim es cobrava el servei d'una manera massa generosa. No s'ha de dir que la majoria de peix que es venia era peix blau, fora quan es volia fer un bon arròs a la cassola.
A casa com la majoria d'habitants del poble és aquest tipus de peix el que més consumíem. Recordo unes paellades de sardines, enfarinades i cuites totes juntes, com si fos una truita, rosses i cruixents que no tenien temps d'arribar a taula. Un altre peix que sempre m'ha agradat són els verats. La meva mare en feia uns estofats amb pèssols acabats de collir de l'hort que eren una delícia.
I les anxoves? Eren un complement ideal per molts plats senzills. Una bullida de cigrons o de mongetes del ganxet, regades amb un abundant raig d'oli i acompanyades d'una amanida de ceba i tomata amb una anxova eren un menjar excel·lent. Només una d'anxova, perquè no s'estava per despeses innecessàries. A la mainada ens explicaven que quan un peixater no podia vendre les anxoves les enterrava al peu d'un olivera i al cap d'un temps les olives en sortien farcides. No crec que gairebé ningú es pensés que era cert, però sempre hi ha, qui com els peixos, pica amb qualsevol esquer.
O sigui que hem de menjar molt peix blau, sobretot perquè diu que porta molts àcids grassos Omega 3. Abans com que no es sabia que ho portava, el peix blau deien que feia mal i que igual que l'oli no em prenguessin gaire.
Personalment sempre m'ha agradat el peix blau. Hi ha moltes maneres de cuinar-lo. Les senzilles sardines per exemple podem fer-les a la brasa, fregides, amb suquet, farcides d' escalivada, escabetxades, amb fideuada ...
Com sempre totes aquestes coses em porten al record maneres de viure d'altres temps. Als poblets de l'interior, considerant interior els que no estaven tocant a la costa, hi arribava el peix un cop a la setmana. El peixater hi arribava amb la seva moto, la seva bicicleta o fins i tot a peu. Més tard ja van venir amb una furgoneta. Si volia vendre el peix amb rapidesa havia d'avisar al rector i aquest feia un senyal especial amb la campana, a canvi el peixater havia de donar-li una mica del peix que portava. Jo havia vist petites discusions entre el peixater i el mossèn, perquè aquest últim es cobrava el servei d'una manera massa generosa. No s'ha de dir que la majoria de peix que es venia era peix blau, fora quan es volia fer un bon arròs a la cassola.
A casa com la majoria d'habitants del poble és aquest tipus de peix el que més consumíem. Recordo unes paellades de sardines, enfarinades i cuites totes juntes, com si fos una truita, rosses i cruixents que no tenien temps d'arribar a taula. Un altre peix que sempre m'ha agradat són els verats. La meva mare en feia uns estofats amb pèssols acabats de collir de l'hort que eren una delícia.
I les anxoves? Eren un complement ideal per molts plats senzills. Una bullida de cigrons o de mongetes del ganxet, regades amb un abundant raig d'oli i acompanyades d'una amanida de ceba i tomata amb una anxova eren un menjar excel·lent. Només una d'anxova, perquè no s'estava per despeses innecessàries. A la mainada ens explicaven que quan un peixater no podia vendre les anxoves les enterrava al peu d'un olivera i al cap d'un temps les olives en sortien farcides. No crec que gairebé ningú es pensés que era cert, però sempre hi ha, qui com els peixos, pica amb qualsevol esquer.
O sigui que hem de menjar molt peix blau, sobretot perquè diu que porta molts àcids grassos Omega 3. Abans com que no es sabia que ho portava, el peix blau deien que feia mal i que igual que l'oli no em prenguessin gaire.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada