Cales verges de la Costa Brava

(Cala Ferriol)

Encara queden cales verges a la nostra costa. La caminada d'avui ens porta a dues d'elles, a prop de l'Estartit: Cala Pedrosa i Cala Ferriol. La major part del recorregut el fem pel costat del mar, amb alts penya-segats i vistes esplèndides. Després de sortir de l'Estartit i deixar a la dreta la torre Ponça ja no veiem cap més edificació durant tota l'estona que dura la caminada.

Al cap de poc de posar-nos en marxa la bola taronja del sol ja es reflexa sobre el mar. El camí, com tots els del Montgrí , és pedregós, però de bon caminar, fins que comencem a baixar cap a cala Pedrosa. Ara ja hem de mirar encara més on posem els peus. Quan arribem al planer el corriol s'endinsa dins el bosc. És de més bon caminar i ens durà fins a ran de mar. Les pedres que li donen nom no són tan grosses com les de la del mateix nom que tenim a Palafrugell. També és més estreta i tancada que la nostra i això fa que quedi més protegida dels embats del mar. Al mig de la tranquil·litat de les aigües hi ha una barca de vela on els seus ocupants sembla que estiguin esmorzant, la llum del sol no ens deixa veure-ho amb claredat.

Continuem el camí i s'ofereix als nostres ulls la magnífica vista de la Foradada i la punta Castell. Ja havíem fet, fa un parell d'anys, una incursió per aquests indrets i per això els deixem a la dreta i ens anem enfilant pel corriol fins que hem de tornar a baixar en direcció a cala Ferriol. És una cala feréstega d'una gran bellesa. Sembla que és la segona més gran del massís del Montgrí, després de la de Montgó. L'aigua, d'una gran transparència, ni es mou.

Decidim esmorzar i reposar una estona. Davant la gran roca que tanca la cala una petita embarcació blanca hi està fondejada. Al cap de poc una altra barca travessa les seves aigües. Quantes vegades no he desitjat poder navegar com ho fa aquesta gent, sense marejar-me. Al mig de les pedres de la platja descobrim una tomatera que ha aprofitat la poca terra que emplena l'antic forat d'una estaca per sobreviure-hi. Començava a tenir flors. Suposem que és el resultat de les llavors d'una tomata sucada al pa d'algun excursionista.

Ja es hora d'enfilar el camí de tornada. Des del mig del bosc em giro i puc veure encara la cala per entre les branques dels pins i la catifa verda de l'herba que brilla amb la claror. Seguim pujant, el camí és dret i el sol ja ens toca de ple. sort que hem sortit aviat com cada matí. A dalt ens sorprenen uns ullastres enormes. Seguim el camí que ve de l'Escala i que també havíem fet en una altra ocasió (L'Escala-Torroella, passant pel Montgrí). Al cap de tres hores, d'haver sortit, tornem a ser a L'Estartit.