Em passa dues vegades l'any. Quan arriba el moment que les heures que fan de tanca del nostre jardí han crescut tant que es fiquen als ulls i a la boca dels que caminen pel carrer, vol dir que ha arribat l'hora de tallar-les. Sort que les voreres són amples i la gent és pacient de mena, encara que no ho sembli.
Costa posar-m´hi, primer perquè és una feina feixuga i després perquè no m'agrada treballar de cara a la galeria. Ara, quan hi estic posat sembla que vagi a preu fet. Abans ho feia manualment amb les tisores de jardiner, però fa un parell d'anys que ho faig amb una serra elèctrica adequada a aquesta feina que hem deixa el meu veí. Verdaderament vaig més ràpid però el resultat final jo diria que era més perfecte quan ho feia manualment.
Doncs durant els dies que em dedico a aquest afer, que solen ser quatre o cinc perquè la tanca és molt llarga, és l'espai de temps anual que parlo més amb els veïns i clients de les botigues del davant: la fleca, la llibreria i la botiga de bicicletes que no sé si té un nom específic.
Alguns només diuen una frase, ni bon dia, ni bona tarda, tot caminant deixen anar:
- Com creixen aquestes heures!
- No caiguis! - si estic enfilat a l'escala.
- Sort que encara no et toca el sol!
- I després a la piscina!
Amb altres encetem una conversa sobre les diferents maneres de fer la feina. De com la fan ells a casa seva o de com ho fa el seu jardiner. Aquest any m'han dit: "Et queda molt bé, jo no m'hen veig pas capaç. sembla que una persona amb la teva feina no n'hauria de saber". Per animar-lo li dic que vinc de pagès, però no li dic que en vaig marxar a tretze anys i encara hi he de tornar.
També hi ha persones amb les que podem parlar de qualsevol tema, sobretot dels que han propiciat la nostre coneixença. El tema estrella són les caminades, des de tots els punts de vista possibles . D'altres et parlen de les seves neures predilectes i no et deixen dir gaire res. Vaig tenir una alegria quan un veí del davant de casa em va dir que seguia el meu bloc.
No em contraria tenir aquestes converses o rebre breus missatges d'encoratjament. Primer perquè ja m'agrada relacionar-me amb la gent i també per les estones de descans que propicien, encara que facin una mica més llarga la durada de la feina.
Aquest any la frase estrella no ha arribat fins a última hora:
- "Quan acabis, passa per casa!"
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada