Si he de dir la veritat, m'esperava una altra cosa. Després d'haver vist per televisió uns grans espectacles de llum, color i moviment, de moment em va decebre. De mica en mica, hi vaig anar entrant i número rere número vaig anar canviant les meves sensacions.
Quidam és un espectacle mes aviat fosc, de vestuari senzill i de moviments pausats, tot al contrari del que pensava veure. Vaig trobar que era un gran atreviment per part de Cirque du Soleil el sol fet de presentar-lo.
Una nena a la que els seus pares no fan gens de cas somia amb un món imaginari. Sembla que la paraula Quidam en francès s'aplica a una persona anònima que passa entre la multitud. A partir d'aquí es van desenvolupant els diferents números amb els que la joveneta, Zoe, intentarà escapar de la tristesa.
Els números es van desenvolupant amb una gran perfecció, tot està perfectament enllaçat i els artistes que els duen a terme mai estan sols a la pista, sempre hi ha figurants que ajuden a omplir el gran espai encara que els nostres ulls estiguin pendents del que succeeix a la part central o a la part més alta del circ.
La música, en directe, és sensacional. Que lluny queden les marxes militars i els passos dobles dels circs convencionals. En certs moments les veus dels cantants et fan estremir amb les seves modulacions.
Dels onze o dotze números que presenten, la majoria aparentment senzills, no sabria quin escollir com a representació de tota la funció. Des de unes noies fent evolucionar uns diàbolos al límit, fins a uns saltadors de corda amb unes evolucions impensables, passant per tots els trapezistes y contorsionistes.
De veritat que les quasi dues hores es van fer curtes. Sense veus estridents, sense els "senyores i senyors" típics per tal de cridar l'atenció. A pesar de la poca llum, que ja ho necessitava el tema del espectacle, del vestuari, de colors més aviat apagats, i de la lentitud de moviments, vaig sortir de la carpa del Cirque du Soleil convençut d'haver vist un gran espectacle.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada