Els focs de l'Escala

El dimecres passat es va acabar la festa major de l'Escala. Aquest any només vam assistir a un dels últims actes d'aquesta celebració anual: els focs artificials. Envoltats per l'aire de tramuntana i amenaçats per un enfortiment de les seves bufades, es van avançar mitja hora. Si el vent encara no es sentia arran de terra, a les altures s'emportava depressa tot l'esclat de colors i lluminositat que es propi d'aquests espectacles. Vaig intentar fer algunes fotografies, la majoria de vegades al anar a disparar ja s'havia esvaït el primer efecte que és el més impactant. La tramuntana arrossegava terra endins les palmeres, columnes, estrelles... i les desfeia en un instant. Dresprés de tot, però, van ser magnífics com sempre. Quan es varen acabar el vent del nord va començar a fer-se sentir pels carrers de l'Escala.

Fa anys, quan la Mireia, la nostra filla, era petita, juntament amb les seves cosines Marta i Cristina venien a la festa i s'establien a casa dels seus oncles Joan i Assumpció. Quan s'acabaven els focs les portaven a sopar a un restaurant. Això anys enrera encara era un fet una mica extraordinari.

Amb els temps ens van convidar a sopar a la resta de la família arribant a ser més de vint comensals. Amb els compromisos del jovent, sobretot, es va anar reduïnt aquest nombre i aquest any ja només erem quatre: els anfitrions i nosaltres dos. Semblava que la tramuntana també s'els havia endut terra endins o mar enllà, ves a saber: uns per motius de feina, uns altres perquè havien esdevinguts pares feia poc, un altre era al Japó. De la mateixa manera que tothom s'apunta al començament d'una cel·lebració, sembla que tothom se'n desdiu quan, per motius diversos, algú comença a fallar.

Nosaltres quatre, els últims continuadors del ja tradicional sopar, vam fer com sempre, però vaig notar un deig de tristesa i d'enyorança. Ja sé que els temps passen, canvien, que els fets no es repeteixen tal com els tenim en el record, però determinats moments es troben a faltar.

A partir d'aquí, el cap et va donant voltes i la nostalgia es va ampliant a anys i anys enrera fins a arribar a la primera vegada que vaig venir a l'Escala, en una excursió escolar. Després d'uns anys deserts de records, perquè no hi va haver cap contacte amb la població, van esdevenir els anys de records familiars al casar-me amb la Mª Dolors, filla d'aquest poble, l'ampliació de la familia a partir d'aquest fet i així anar desgranant, records i més records, fins a arribar als últims, anteriors al dia dels focs: Un sopar-concert, esplèndid, en un restaurant de la població amb cunyats i nebots i una caminada, també esplèndida, que partint del passeig de l'Escala ens va portar, amb un grup d'amics, fins a Torroella tot resseguint la costa i la muntanya.

Els focs de l'Escala, amb el seu esclat, han fet esclatar un seguit de records que, encara que una mica adormits, s'han despertat de cop, com si acabéssin de passar. Fet que, per altra part, no té res d'extaordinari, perquè pot passar, i passa, a qualsevol en el moment més inesperat.