Mestres

(* A la foto, jo sóc el del mig dels tres que porten pantalons curts i estan asseguts a primera fila.)

Com molta altra gent avui els mestres comencen a treballar, després d'unes llargues vacances de tres mesos. Que no s'esverin els professionals de l'ensenyament, això és el que diuen les persones que no saben de què va la cosa i els que tenen fills i no saben que fer-ne un cop els han posat al món i han passat els primers mesos de novetat.

No cal ara fer un panegíric dels que es dediquen a aquest noble art d'ensenyar al que no sap i sobretot d'ensenyar al que no vol aprendre. Tots sabem com van les coses dins les quatre parets de les escoles i dels instituts.

Pels que ens hem dedicat, durant la nostra vida laboral, a ensenyar criatures, avui és un dia alegre al pensar que no hem de recomençar la feina i de recança per la joventut passada en aquest noble afer. De totes maneres estem bé com estem i normalment no ho trobem a faltar.

En dies com avui em venen el cap els mestres que vaig tenir a l'escola primària. Van ser quatre. El primer el rector del poble Mn. Joan Compte. Va fer de mestre a la postguerra, a fi de cobrir una de les moltes places que quedaven buides, després de l'espurgada que van fer els feixistes. Érem veïns i se'm va endur, agafat de la mà, cap a l'escola, un dia qualsevol quan tenia quatre anys. A partir d'aquell dia no vaig deixar d'anar a una escola o a l'altre fins que em vaig jubilar, com molta altre gent de l'ofici. Amb ell vaig aprendre a llegir i a escriure i com es deia abans les quatre regles. Al cap d'uns anys em va fer les classes per examinar-me d'ingrés i les de llatí de segon de batxiller. Hi ha dues coses que em van quedar gravades i encara recordo amb nostàlgia: Les lliçons d'Història Sagrada, explicada amb cromos de les xocolates Ametller (eren els audiovisuals d'aquell temps) i les felicitacions de Nadal, a les que dedicaven enterament els últims dies de l'any abans de les vacances.

Quan ell va plegar van començar a venir els primers mestres sorgits dels nous plans d'estudi. El primer va ser El Sr. Esteve Roca, de Girona. Un home jove i treballador que va continuar la tasca de Mn. Joan i del que en guardo un bon record. Hi va estar pocs anys.

Després d'ell va arribar un tal Lluís Mª Güell, d'infausta memòria. No recordo ni de quin poble era. Els anys que va estar amb nosaltres van ser un desgavell, en tots els aspectes. En quan a treball només recordo les "Consignas" que escrivíem cada dia en una llibreta especial. La disciplina no existia per cap costat, en aquella classe s'hi feia de tot, en el sentit més ampli de la paraula, de tot. No val la pena ni parlar-ne. Nosaltres com a mainada ens divertíem molt però del que havíem de fer de cara al nostre futur, res de res. Segur que varem perdre molts dels coneixements que amb tanta paciència ens havien inculcat Mn. Joan i el Sr. Esteve Rocas. Només en puc destacar una cosa positiva: quan vaig arribar a ser mestre, ja sabia el que mai havia de fer amb els meus alumnes.

Sort que després d'ell ens va arribar un altre mestre de debò. Per mi va ser el MESTRE, amb majúscules. Va arribar de Maó, a Menorca. Era molt jove i acabava d'aprovar les oposicions. Va venir a fer-les a Girona, perquè hi havia més places, i li va tocar Galliners. Com es devia sentir quan hi va arribar per primer cop? Quines perspectives de futur se li presentaven? Suposo que les de marxar-ne el més aviat millor i establir-se a la seva illa natal. Però segur que a la fi no li va desagradar del tot. Després d'unes vacances va tornar casat amb la Sra. Paquita i aquí va néixer el seu primer fill. Algunes vegades també va portar als seus pares per ensenyar-los el territori on treballava i vivia. He dit que segur que si trobava bé, perquè al cap dels anys hi va tornar amb un grup d'alumnes durant un viatge d'estudis i personalment el mateix m'ho va confirmar.

El Sr. Andreu Murillo i Tudurí em va obrir les portes del món. Va ser ell qui va convèncer als meus pares perquè em fessin estudiar. Amb ell vaig fer el primer i segon de batxiller. En una excursió organitzada per ell vaig veure per primer cop el mar, a l'Escala, qui ho havia de dir, allà ja hi vivia la que al cap dels anys seria la meva dona. Amb ell vaig entrar per primera vegada a un museu, a Girona. Encara recordo les seves explicacions sobre tot el que allà es trobava. Per mi era com un conte de fades, només tenia deu anys. Amb ell vaig anar per primera vegada al cinema, la pel·lícula va ser la mítica: "Solo ante el peligro". Ell, juntament amb la meva mare i Mn. Joan, em va fer agafar gust per la lectura. Hi podria afegir moltes coses més.

Els nostres destins es van separar, el Sr. Andreu va tornar a Menorca i jo vaig anar a El Collell per seguir els estudis. No ens varem tornar a veure fins al cap de 47 anys, gracies a una amiga comuna. La nostra retrobada a Menorca encara m'emociona. Ens va fer de guia, juntament amb la Sra. Paquita, per l'illa que no veuen els turistes. Res dels pobles de pescadors blancs i artificials que surten a les postals. Les nostres visites eren als poblats prehistòrics més amagats i on encara podies trobar restes de ceràmica per allà on trepitjaves, fàbriques de formatge artesanal amb autèntic sabor menorquí i paratges desconeguts i fantàstics.

Aquest estiu la nostra amiga ens va fer saber que estava molt malalt. Vaig poder parlar amb ell per telèfon pocs dies abans de morir. Sempre m'he emmirallat amb el Sr. Andreu a l'hora de fer la meva feina, no sé si el reflex haurà estat prou nítid per la meva part.