Bon dia tingui!

Hi ha dies que et sens invisible. Vas pel carrer, surts a caminar, entres a qualsevol lloc i sembla que ningú et vegi. Gent que normalment et saluda no et diu res, ni et mira, va a la seva. Persones que segurament l'endemà fins i tot t'aturaran per explicar-te qualsevol història o simplement et diran adéu, però et miraran, i t'ho diran. Sort que els amics de veritat sempre et veuen.

Avui durant la caminada del dia em pensava que en seria un d'aquests. Un senyor gran que normalment diu bon dia o almenys mou el cap amb un petit ronc no m'ha ni mirat, ens hem creuat i no m'ha vist. Un ciclista m'ha passat tant a tocar que m'he hagut d'apartar i res de res; això que els que pedalen solen ser ben educats. Sort que a la tercera ha anat la vençuda i una senyora, que tota suada, pretenia seguir els seus gossos ha deixat anar un adéu que valia per tots tres.

Mentre anava fent el meu camí pensava en altres situacions tot passant entre els camps verds, després de les pluges recents, esquitxats de les primeres roselles. Ahir, sense anar més lluny, després de l'hora de ioga, un dels participants, un home estranger que tot just he vist un parell de vegades, quan es va acomiadar de mi als vestidors, va deixar anar un "Bon dia, tingui!" que em va deixar parat. Feia temps que una persona gran, i petita també, no em saludava d'aquesta manera. Estan lluny els anys en que era normal aquest tipus de salutació.

Tant lluny con la manera en que havíem de dir adéu a una senyoreta, quan jo era petit, al sortir de classe. Tots posats en fila, amb les mans agafades darrera l'esquena, desfilàvem pel seu davant dirigint-nos a la porta i deixant anar, amb una lleugera cantarella: "Usted lo pase bien!". Així en castellà, quan al cap d'un moment, a fora de l'escola, ens parlàvem, com era normal, en la nostra llengua. És clar que eren temps franquistes.