Dilluns vam dir adéu a la Montse. Vam acomiadar a la Montserrat Pous i Sabadí a la platja d'Empúries, davant del Moll grec, tal com ella volia. Un lliri groc, el seu color preferit, una espelma encesa i la urna amb les seves cendres van presidir la senzilla cerimònia. Les veus de la coral Empòrium, on canta la seva mare, i a les que també s'hi va afegir, les dels seus cosins llegint varis textos referits a la Montse, d'un dels quals ella n'era l'autora i les paraules dels pares agraint l'assistència de la gran quantitat de parents i amics, que van voler afegir-se al comiat, van ressonar per sobre les onades de la Mediterrània que ella tan estimava.
Dilluns vam dir adéu a la Montse, una dona valenta, molt valenta, capaç de tot, superant el 100% de discapacitat física amb el que li havia tocat viure. Però amb una intel•ligència, una voluntat i una capacitat de treball insuperables. Una dona, que tal com ens va dir el seu pare, en les paraules d'agraïment: "La Montse no ha caminat mai, però ha arribat molt lluny". Tan lluny com poder estudiar, des de casa, fins arribar ha obtenir el carnet de periodista, tan lluny com ser cap de programes de Ràdio l'Escala, tan lluny com dirigir l'àrea de comunicació i premsa municipal, tan lluny com tenir un programa propi setmanal a Catalunya Ràdio amb el nom de Superant obstacles i al mateix temps col•laborar amb Xavier Solà amb El Suplement de dissabtes al matí, tan lluny com ser propietària de la llibreria i papereria El Pergamí, on s'oferien una sèrie de serveis que abans s'havia d'anar a Figueres per obtenir-los, tan lluny com poder fer servir l'ordinador, amb un programa especial i petits moviments del cap (l'única part del cos que podia moure)... i no acabaríem.
La Montse no va caminar mai, però el seu pensament, la seva força i l'ajuda dels seus pares la van fer arribar allà a on fos: presentant llibres, participant en taules rodones, col•laborant o sent promotora d'actes festius i culturals, com la fira grecoromana del Triumvirat Mediterrani, implicada totalment amb la vida cultural i social escalenca.
A la Montse li agradava viure i procurava complir, tan com podia, la seves recomanacions predilectes: "La nostra obligació és viure feliços" i "Res és impossible". Li encantava està voltada de gent i poder parlar i discutir sobre qualsevol tema. Gaudia assistint als concerts dels seus cantants preferits, assistint a una bona obra de teatre o mirant una pel•lícula interessant, havia participat en concursos de televisió i xalava (tal com diuen a l'Escala) davant d'una taula ben parada. Era una bona lectora i estava al dia de les novetats en tots els àmbits. Només l'aturaven les dificultats físiques personals i les de mobilitat, per les que havia lluitat des de tots els punts de vista.
La Montse tenia dots de líder. Ja de petita, des de la cadira de rodes, dirigia els jocs dels nens i nenes del barri, més tard va organitzar classe de repàs durant les vacances i sempre estava al capdavant de les trobades i festes amb els seus nombrosos cosins.
La Montse que tot i necessitant ajuda en tot i per tot, de dia i de nit, va arribar tan lluny, imagineu-vos si s'hagués valgut per ella mateixa.
Dilluns vam dir adéu a la Montse, una dona valenta, molt valenta, capaç de tot, superant el 100% de discapacitat física amb el que li havia tocat viure. Però amb una intel•ligència, una voluntat i una capacitat de treball insuperables. Una dona, que tal com ens va dir el seu pare, en les paraules d'agraïment: "La Montse no ha caminat mai, però ha arribat molt lluny". Tan lluny com poder estudiar, des de casa, fins arribar ha obtenir el carnet de periodista, tan lluny com ser cap de programes de Ràdio l'Escala, tan lluny com dirigir l'àrea de comunicació i premsa municipal, tan lluny com tenir un programa propi setmanal a Catalunya Ràdio amb el nom de Superant obstacles i al mateix temps col•laborar amb Xavier Solà amb El Suplement de dissabtes al matí, tan lluny com ser propietària de la llibreria i papereria El Pergamí, on s'oferien una sèrie de serveis que abans s'havia d'anar a Figueres per obtenir-los, tan lluny com poder fer servir l'ordinador, amb un programa especial i petits moviments del cap (l'única part del cos que podia moure)... i no acabaríem.
La Montse no va caminar mai, però el seu pensament, la seva força i l'ajuda dels seus pares la van fer arribar allà a on fos: presentant llibres, participant en taules rodones, col•laborant o sent promotora d'actes festius i culturals, com la fira grecoromana del Triumvirat Mediterrani, implicada totalment amb la vida cultural i social escalenca.
A la Montse li agradava viure i procurava complir, tan com podia, la seves recomanacions predilectes: "La nostra obligació és viure feliços" i "Res és impossible". Li encantava està voltada de gent i poder parlar i discutir sobre qualsevol tema. Gaudia assistint als concerts dels seus cantants preferits, assistint a una bona obra de teatre o mirant una pel•lícula interessant, havia participat en concursos de televisió i xalava (tal com diuen a l'Escala) davant d'una taula ben parada. Era una bona lectora i estava al dia de les novetats en tots els àmbits. Només l'aturaven les dificultats físiques personals i les de mobilitat, per les que havia lluitat des de tots els punts de vista.
La Montse tenia dots de líder. Ja de petita, des de la cadira de rodes, dirigia els jocs dels nens i nenes del barri, més tard va organitzar classe de repàs durant les vacances i sempre estava al capdavant de les trobades i festes amb els seus nombrosos cosins.
La Montse que tot i necessitant ajuda en tot i per tot, de dia i de nit, va arribar tan lluny, imagineu-vos si s'hagués valgut per ella mateixa.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada