De bon matí a la porta de BrandemburgSituats a l'ambient berlinès, ens vam aixecar aviat disposats a conèixer una de les parts de la ciutat que més hem vist en reportatges, pel•lícules i llibres d'història. Ens havien avisat que per visitar el Reichstag i sobretot per pujar a la cúpula de vidre de Norman Foster es formaven llargues cues i que era bo anar-hi a primera hora per tal de no haver d'esperar gaire.
Vam pujar al metro que ens portaria al costat mateix de l'edifici. Al anar a agafar els bitllets a una de les màquines expenedores uns espavilats, que ens van veure a venir, ens volien engalipar fent veure que ens ajudaven; la màquina es va explicar molt bé, en espanyol i vam aconseguir-los, amb descompte, per tots sis durant tot el dia. A la sortida ens vam trobar davant per davant de la Porta de Brandemburg. No vam desaprofitar l'ocasió de fer-nos unes fotos amb tota tranquil•litat, ja que només hi havia un grup de xinesos, japonesos o ... orientals, com els que hi ha pertot arreu, que acaparaven el monument; quan hi vam passar més tard les coses ja eren diferents.
Al arribar al Reichstag el vam trobar voltat de tanques i amb grups de soldats amb l'armament a punt. Uns cartells anunciaven que la cúpula estava tancada, en varis idiomes. Els soldats ens ho van corroborar i ens varen fer anar davant d'uns barracons on un petit grup de gent hi accedia amb comptagotes. Resulta que l'entrada s'havia de demanar per Internet amb una setmana d'anticipació i estava restringida a poca gent. No hi havia altra manera de visitar-ho. contrariats vam continuar passejant pels espais del voltant fins que a la Roser se li va encendre un llum. Una amiga alemanya li havia comentat una altra manera d'entrar a l'edifici: anar a dinar al restaurant que hi ha a l'interior i a partir d'allà, via lliure.
I com entrar al restaurant? La Roser i la Mª Dolors Fuster es van dirigir a un, segons elles, guapo i ben plantat vigilant, demanant informació. El noi, molt amable, ho va confirmar i ens va donar un número de telèfon tot senyalant-nos una cabina de l'altra costat del carrer. Al veure que ens seria difícil aconseguir-ho sense parlar l'alemany es va oferir a fer-ho amb el seu mòbil. Dit i fet: va trucar, ens va demanar el DNI, va comunicar les nostres dades i al cap de poc ja teníem hora per entrar al restaurant. dos quarts de quatre de la tarda. Aquell vigilant, de jaqueta de color blau, encara va ser més interessant a partir d'aquell moment. Llàstima que amb les emocions no es van fer fotografies.
Vam pujar al metro que ens portaria al costat mateix de l'edifici. Al anar a agafar els bitllets a una de les màquines expenedores uns espavilats, que ens van veure a venir, ens volien engalipar fent veure que ens ajudaven; la màquina es va explicar molt bé, en espanyol i vam aconseguir-los, amb descompte, per tots sis durant tot el dia. A la sortida ens vam trobar davant per davant de la Porta de Brandemburg. No vam desaprofitar l'ocasió de fer-nos unes fotos amb tota tranquil•litat, ja que només hi havia un grup de xinesos, japonesos o ... orientals, com els que hi ha pertot arreu, que acaparaven el monument; quan hi vam passar més tard les coses ja eren diferents.
Al arribar al Reichstag el vam trobar voltat de tanques i amb grups de soldats amb l'armament a punt. Uns cartells anunciaven que la cúpula estava tancada, en varis idiomes. Els soldats ens ho van corroborar i ens varen fer anar davant d'uns barracons on un petit grup de gent hi accedia amb comptagotes. Resulta que l'entrada s'havia de demanar per Internet amb una setmana d'anticipació i estava restringida a poca gent. No hi havia altra manera de visitar-ho. contrariats vam continuar passejant pels espais del voltant fins que a la Roser se li va encendre un llum. Una amiga alemanya li havia comentat una altra manera d'entrar a l'edifici: anar a dinar al restaurant que hi ha a l'interior i a partir d'allà, via lliure.
I com entrar al restaurant? La Roser i la Mª Dolors Fuster es van dirigir a un, segons elles, guapo i ben plantat vigilant, demanant informació. El noi, molt amable, ho va confirmar i ens va donar un número de telèfon tot senyalant-nos una cabina de l'altra costat del carrer. Al veure que ens seria difícil aconseguir-ho sense parlar l'alemany es va oferir a fer-ho amb el seu mòbil. Dit i fet: va trucar, ens va demanar el DNI, va comunicar les nostres dades i al cap de poc ja teníem hora per entrar al restaurant. dos quarts de quatre de la tarda. Aquell vigilant, de jaqueta de color blau, encara va ser més interessant a partir d'aquell moment. Llàstima que amb les emocions no es van fer fotografies.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada